martes, 9 de diciembre de 2008

Carabasses i un "tal" Pare Noel

(Publicat al setmanari "El Punt" novembre-desembre de 2008.Quina paciència tene els pobres!!)
Som a finals de novembre i els dies ja es giren freds i els aparadors de les botigues comencen a omplir-se de Nadal quan a penes acabem de bufar la flameta del ciri del dia de difunts. Jo sóc una dona de poble, de les que espolsa el temps i els records de damunt de les làpides dels seus morts, de les que arrossega, silenciosa, un poal de crisantems entre creuetes de forja amb noms que no reconeix, aixafant la terra que cobreix els ossos dels morts d’uns altres amb pas temorós.
Tanmateix, mentre jo comprava els crissantems a la plaça, esgarrava un llençol vell per torcar la pols dels records i retallava una botella de suavitzant per abocar sobre el nom de les meues àvies, com si la claredat de l’aigua em poguera fer una mica menys foscos i menys llunyans els moments compartits i la mort inevitable, el meu fill major, el Joan C. pintava carabasses amb expressió terrorífica, tantes que podríem plantar-ne un bancal; i el petit, el Carles C., amb un tros del llençol vell que em sobrava de netajar les meues tombes, es fabricava una disfressa de fantasma que li havien demanat a l’escola per celebrar el Halloween. Jo, amb aquella recança que ens deixa la certesa que tot s’acaba, mirava la meua filla petita, l’Eulàlia G., atrapada entre les reixes del bressol i de la femineïtat, i em preguntava si ella espolsarà també les tombes dels nostres morts, com faig jo amb ma mare cada any, com ja feia amb l’àvia Assumpció des que tinc ús de raó.
Ara els meus fills ja pensen a escriure una carta per demanar joguets a un tal “pare Noel”. Em pregunte si no deu ser que obvien els Reis per aquella tradició republicana amb que ens hem educat a casa. No, recorren al pare Noel perquè els temps canvien inevitablement i hi ha costums que costen de mantenir, i no sé si acaba de tenir sentit lluitar contracorrent per mantenir-les vives. Al cap i a la fi la vida està feta de renúncies no? És el que té el progrés, que es veu que obri horitzons i fa que els llindars de sempre ens semblen poca cosa. Als nostres fills ja els impressiona més un grapat de llepolies aconseguides al crit de “truco o susto” que unes castanyes torrades i la lluentoreta imponent d’una petita espelma roja, el nom de l’avia morta acaronat pels llavis enyoradissos de la mare , ja esperen amb més impaciència al Pare Noel, que és més ràpid que els Reis.Fugir de costums que s’imposen com a tradicions segurament és una pèrdua de temps; tanmateix, crec que paga la pena intentar frenar la substitució i convertir-la en enriquiment, en un afegit, sense renunciar a celebracions més nostrades, perquè una cosa és el mestissatge i l’altra l’aniquilament cultural.

jueves, 4 de diciembre de 2008

Qüestió de voluntat

(Publicada a "El Punt", amb modificacions "editorials" a principis de novembre)

Ja ho he dit en altres ocasions: és encetar-se el nou curs i començar tot un seguit de projectes voluntariosos. De fet, fa uns dies, prenent una cervesa amb companys del poble, amb qui de tant en tant pretenem endreçar amb bones propostes les mancances consistorials dels que ens governen, va eixir el tema del voluntariat lingüístic, perquè el nostre ajuntament, el de Sant Vicent del Raspeig, no té servei, ni gabinet, ni secretariat de normalització i promoció lingüística. Ningú que vetlle pels interessos lingüístics dels contribuents, valencianoparlants o no...
Jo m’hi vaig manifestar totalment en contra del voluntariat. Al llarg d’aquests dies he estat reflexionant sobre la meua rotunditat d’aquella nit i, com sol dir-se vulgarment, no em baixe del burro. Ja sé que moltes entitats públiques (Generalitat de Catalunya, Universitat Pompeu Fabra, Universitat de València, la mateixa Universitat d’Alacant, Federació Escola Valenciana) promouen i apliquen des del 2003 els programes de voluntariat lingüístic, que tenen un fons ben solidari i una voluntat indubtablement integradora. Però veureu, jo crec que, almenys per aquestes contrades del sofrit (lingüisticament parlant) Sud, ens hem repetit tant aquella màxima de Fuster: “són una cultura de peatge”, ens l’hem feta tan nostra, que ja paguem peatge i damunt condicionem la “garita” de qui ens el cobra!
Ja sé que hem de ser solidaris, que, sortosament, vivim en un lloc propici per a la immigració (sempre enriquidora), que de vegades arriba ací sense tindre la més mínima idea que existeix una llengua que no és l’espanyol. No parle d’aquests, no. S’ha de ser realista també i viure dia a dia i fer la xarradeta matinal amb els pares o mares d’alguns dels alumnes matricul·lats en programes d’immersió lingüística, escoltar-ne els tristos motius, les magres motivacions (transport, menjador gratuït, “escaquejar-se” de compartir pupitre precisament amb nouvinguts t’altres cultures i classes socials...), cal analitzar-ne la repercussió real i social dels PIL; cal ser justos també i reclamar menys volutariat, menys persones que fan debades la faena que ha de fer un professional. Quan ens trobem malalts consultem un voluntari? No: anem al metge, que és qui ens pot guarir la malaltia amb garanties, i que a més, viu de les seua professió. Doncs amb la llengua passa igual: de llengua entenen els lingüistes. ¨
El voluntariat és molt lloable però crec que cal exigir seriosament que s’aplique d’una vegada la Llei d’ús i ensenyament del valencià, que ja està bé, que ja han passat 25 anys i en alguns llocs com la majoria dels nostres col·legis (parle de Sant Vicent del Raspeig, per exemple) i en el nostre ajuntament, la nostra llengua està totalment desprotegida, i això vulnera els nostres drets de ciutadans que paguem els mateixos impostos que altres veïns lingüísticament menys voluntariosos...

jueves, 27 de noviembre de 2008

SEMEN I MATERNITAT

(Publicat al setmanari "El Punt". Novembre de 2008)

Us contaré una intimitat: m’agraden molt els xiquets. Molt, i la veritat és que no sé d’on em ve aquesta aficció, perquè certament he rebut una educació molt progressista. Els meus pares s’han passat mitja vida fent de mi una dona independent; tot i que per desgràcia, en els temps que corren, per molt que bramem que estem a un pas de la igualtat de gènere, la maternitat no pot ser una prioritat de les dones de la meua generació, si volem medrar laboralment. La societat encara no ens deixa, per molt que s’enteste a fer veure que sí.
El cas és que per a mi, deu ser un instint molt fort perquè, entre el meu company de vida i misèries en juntem quatre, de fills: dos meus, una d’ell i una a mitges. Els tenim de tots els colors i de totes les ètnies: el meu major és un indi fosquet de terres de Colòmbia, el meu segon és una innocent mostra d’un caprici d’un riquet de Bolívia amb una indígena Camba, la del meu company és producte d’un matrimoni tradicional, de fàcil trencar, com quasi tots… Després hi ha l’Eulàlia G., fruit d’aquesta parella de “desfet”, com tantes; petita sorpresa de maduresa que comença ara a traure les dents (en tots els sentits).
La meua afortunada condició de mare adoptiva, madrastra i mare biològica em porta a reflexionar sobre algunes de les coses simples de la vida: la simple “llavoreta” que la fa possible, per exemple. Darrerament s’ha parlat de la qualitat del semen dels espanyols i també de la incidència de la crisi econòmica en l’augment de disfuncions erèctils. Per què, de sobte, ens interessa tant el semen dels nostres mascles? Ja sé que el saber no ocupa lloc i com a dona en edat de merèixer (només l’edat: la meua butxaca, amb tanta criatura, ja us deveu pensar que no éstà per a tants mereixements), ja em va bé saber que m’enllite amb un home que pot aportar un semen de qualitat… I què? Només cal un semiograma per a saber-ho. Però… i què? Què costa fer un semiograma si comptem material de laboratori, el personal, les instal·lacions, etc? La maternitat és molt més que un bon semen, us ho dic per experiència (i que em perdone l’Eulàlia G.).
Quina importància té el semen d’uns pocs espanyols quan en un any s’abandonen 145 milions de xiquets al món? Quina importància tenen uns tubs d’assiag plens d’esperma quan hi ha els xiquets de la guerra, els turisme sexual dels pederastes, els xiquets que es moren cada vint segons i els trenta cèntims que costa la dosi d’antibiòtic que els pot salvar?

jueves, 20 de noviembre de 2008

La lectura que es toca

Tinc la sensació que cada dia que passa vaig aficionat-me més a la lectura virtual; i em fa l’efecte que, amb l’escriptura em passa el mateix. Mai no ho hauria dit, perquè els que em coneixeu, sabeu que sóc una dona bastant clàssica, sobretot pel que fa als costums literaris. No sé si arribarà el dia en què m’apegaré a una pantalla d’ordinador, per llegir-me un llibre sencer, entre altres coses perquè oftalmològicament això deu ser ben poc saludable i perquè portar-se l’ordinador al llit, com faig amb les novel·les, deu ser força incòmode. Tanmateix, amb la premsa ja em passa: l’únic diari que llig en paper és aquell 20 minutos, que una xica amb màscara de maquillatge i gorra roja al cap em dóna cada matí quan puge a l’autobús. Les pàgines de la resta de periòdics que acostume a llegir, les passe amb el ratolí.
Amb l’escriptura em passa el mateix. Pel que fa a la meua pretesa i magra creació literària, m’adone que cada vegada faig servir menys el clàssic bloc de notes i més la memòria i les tecles d’ordinador. Quant a la meua acabada d’estrenar experiència periodística, columnística o com vulgueu dir-ne, em passa el mateix. Vaig abandonar aquesta teranyina per teixir-ne una altra sobre el paper, una que els lectors pogueren tocar. Això té un avantatge innegable: pots portar-te el meu “fil d’aranya” teixit sobre el paper del setmanari “El Punt” (que tan amablement m’ha acollit) allà on vulgues. Igual pots llegir la meua columneta a l’autobús que a la tassa del wàter (sa costum que encara conservem molts. Els meus fills hi lligen tires de Mafalda… Qualsevol excusa és bona per avessar-los a llegir). Tanmateix, malgrat que considere que la meua nova experiència en les pàgines d’El Punt és molt bona i ben gratificat, el paper té un desavantatge que, en els temps que corren, em sembla ja insalvable: la lentitud. Això m’ha de costar a mi més d’un disgust, perquè sóc una persona impacient. Sort en tinc que treballe amb persones pacients que em fan un cas relatiu, perquè em passe el temps enviant textos al periòdic, a València, i preguntant-los “per on anem? Quin és el darrer que s’ha publicat? Però es publica o no?” I després, de tant en tant, m’arriba un correu d’algú que acaba de llegir el que es va publicar fa dues setmanes i que jo vaig escriure en fa quatre…
D’altra banda, és trist, però fa dies que em fixe i la veritat és veig poca gent que llig periòdics; i certament és una llàstima perquè poder llegir el periòdic al solet en un banc del parc o en la terrasseta d’un bar, cerveseta en ma, diumenge al migdia, mentre els meus fills xarrupen la fanta amb la canyeta, és un dels grans plaers de la meua vida. Crec que hauríem de recuperar el gust per la lectura en paper, malgrat que siga antiecològic. Sempre el podem reciclar…
Amb tot, em sembla que em guariré de la meua impaciència verborrèica reprenent de tant en tant aquesta teranyina virtual (a banda del que tan generosament i pacientment em publica “El Punt”) i assetjant els correus d’alguns de vosaltres per tornar a tenir la sensació que la vida i les paraules van tan de pressa com a mi m’agrada.

martes, 23 de septiembre de 2008

Migracions

Fa una estona em preguntava si les aranyes migren. No ho sé… Jo, aquesta aranya virtual que pretenia ser, sí. En aquesta vida tot s’acaba i ja sabeu què diuen: “lo bueno si breve…” Tanmateix no volia deixar en silenci aquest blog sense acomiadar-me com déu mana, que ja sabeu que sóc una xica de casa bona, experta en protocol i educada sota les directrius d’aquell “Todo lo que debes saber sobre la chica de los 12 a los 16 años”, que em va regalar Flor, una amiga de ma mare, quan les dues van considerar que jo ja era una doneta amb prou seny per saber com administrar la paga i quan havia de portar guants i com combinar la bossa amb les sabates, i com, quan i quines explicacions donar en certs moments.
Així doncs, avui volia explicar-vos per què abandone aquesta teranyinosa llar virtual. Ho faré breument: transllade la meua teranyina al setmanari El Punt de València, i una sola ànima no pot fer dues llars i tampoc no convé que dues mans filen tanta lletra per repartir opinions i escampar pors i preocupacions ací i allà i dispersar aquests esforços pseudoliteraris amb què mate el temps. Amb tot, no volia dir adéu sense fer primer els agraïments pertinents. Vull donar-vos les gràcies a tots els mandrosos virtuals que m’heu llegit i després m’heu fet comentaris de viva veu presos de la peresa de fer-me’ls per escrit, vull mostrar el meu agraïment a Santi i a Basseta, bloggers professionals, que m’han pres seriosament i sí que han col·lat comentaris entre els fils de la meua teranyina i m’han fet sentir que algú em llegia…Especialment a “mi Santi” (no “mi Santo”, que eixe és el d’Elvira Lindo), que m’ha estat escoltant i esperonant la il·lusió literària i bloggera amb paciència de sant… I no me’n puc estar de donar mil gràcies a dues persones més: a Brauli, que de manera conscient o inconscient ja fa anys que fa de mecenes de tots els fils amb què vaig tenixint la meua teranyina professional: el fil acadèmic, en una ocasió, el laboral (en el qual he aprés d’ell i amb ell, més del que mai m’hauria imaginat) i ara el literari, obrint-me camins que ni tan sols m’havia plantejat emprendre; i també he de donar les gràcies a Ezequiel Castellanos que m’ha deixat les pàgines del setmanari El Punt (a suggeriment de Brauli) perquè mire d’anar fent niu, i s’ha carregat de paciència fins que els meus escrits han assolit “el punt” que ens calia per teixir com cal, a gust dels dos.
Què més puc dir-vos? Doncs que ara que ja no us bombardege d’escrits el vostre correu, consulteu el blog de Morera, que és un poc més avorrit que el meu, però molt més seriós, i també el de Basseta,que és com ma casa ja, perquè és més divers que aquesta teranyina meua, menys casolà que aquestes cròniques de davantal que us faig i… perquè de tant en tant jo també m’hi deixe caure i us trobaré a faltar! Espere, en tot cas, que em visiteu quinzenalment a El punt de València: la meua llar literària acabada d’estrenar.

miércoles, 27 de agosto de 2008

Petites misèries vacacionals

Poder anar de vacances i canviar d’ambient i d’activitats hauria de ser un dret humà fonamental. Tanmateix que un puga gaudir d’aquest luxe no significa que tot siguen flors i violes en el seu merescut temps de lleure… Us contaré les meues (que per a això són els blogs, no? Per a lloir-se, desfogar-se i pegar la tabarra!) Veureu, el meu company i jo som el que podríem dir treballadors “d’oficina” amb un sou “ranteret” per arribar a final de mes, amb més il·lusions i projectes ajornats que capricis i luxes reals; i més si tenim en compte que som una d’aquelles 460.000 famílies reconstituïdes que hi ha a l’estat espanyol i que, entre els dos, ajuntem quatre fills: una d’ell, dos meus i una a mitges… Per tant, per a nosaltres, com per a moltes famílies mitjanes, poder anar de vacances suposa un privilegi que a dures penes ens podem permetre, i això que al llarg de l’any anem fent un “raconet” a força d’anar privant-nos de “fastos” com un simple sopar de dissabte en el bar del cantó i privant els nostres fills de luxes moderns com el cine, la famosa “play” o com una senzilla vesprada en un parc de boles, que nosaltres canviem per unes hores al parc de Torrent o un berenar a la serra, que sol ser més educatiu, més sa i, sobretot, més barat. Això sí: tant el meu company de pecats com jo, som de l’opinió que les vacances principals es fan en família, amb els xiquets (si volem estar sols, ja mirem de sisar pasta del “raconet” i fer-nos una escapadeta de cap de setmana a algun lloc més econòmic que romàntic…).
Així doncs, ara fa una setmana vam marxar cap a una cabanya que havíem reservat en un camping de la serra de Caçorla, a Jaén. Hi buscàvem sobretot una mica d’espai i aire pur per als nostres “cadells urbans” i també, un poc de frescor nocturna per poder dormir sense aire condicionat i -per què no? – la tranquil·litat i el silenci que se suposa que un ha de trobar a la serra, en un parc natural. Tranquil·litat! Silenci!
La cosa prometia només arribar: mentre agafaven la clau del nostre cau vacacional, a recepció, hi havia un campista queixant-se del fet que els habitants de la tenda de campanya veïna havien estat de festa fins ben entrada la matinada i que quan els afrentats van anar a demanar una mica de consideració, els participants en la festa campera se’ls van riure a la cara. Contestació del gerent del camping: “qué quiere usted que haga? Yo no soy ningún policía.” Jo em vaig dir a mi mateixa: “Dona, a les cabanyes deu ser diferent… allà hi ha famílies…”
Ai! La família de la cabanya del costat de la nostra era fan de Los Chunguitos! “Más chutes no! Mil cucharas impregnadas de heroooooooína…” caram! Cullera amunt, heroína avall, nit i dia i el tipo que hi posava ganes a fer els cors i que només parava per cridar: Juaaan Antooonio, coño! Para con la pistola o te doy una hostia que te meas!!! I jo allà, a la terrasseta de la meua llar vacacional, repartint cartes al meu fill Carletes (que té pasta de ludópata) mentre, amb un to semblant al del veí cantor deia al meu company de fracassos: “Santi, ai! Que pesats els Chunguitos estos, no?” I el veí rumbero a la seua, sense fer cas d’indirectes, i jo pensant: és un problema lingüístic… no m’entén, ho diré de manera que s’assemble al castellà i una mica més fort: “Que alta la música de los Chunguitos, no?” Però, no: l’altre vinga a bramar… I nosaltres: ai! És que posar música alta nosaltres és entrar en el seu joc, però és que anar i demanar-los que abaixen la seua pot ser un poc incòmode, i és que no hauria de ser necessari, el silenci raonable és una norma de convivència mínima… vinga, va! Santi el silenciós decideix contraatacar… Marea: “Átate bien el moño, sirena, que se joda el viento…” a un nivell relativament modest; el veí apuja el volum de los Chunguitos aquells i la pròpia veu… No ho ha entés? Tornem amb Marea. “me dijo que tenía el corazón alicatao hasta el techo, que a ver si le podía hacer una cenefa a besos…” A un volum indecent, els veïns són sords… “ y llenar de porvenir los bolsillos del mandil…” Retronen les finestres de la nostra cabanya amb la veu del kutxi i la guitarra elèctrica, callen los Chunguitos.
Al dia següent retrobem els nostres musicals veïns a la piscina, espai de normes mínimes, només quatre: dutxar-se a bans d’entrar a l’aigua, no llençar-se a la piscina de cap manera, no fumar, no menjar. El pare corre des de la porta d’entrada i es llença a l’aigua ignorant l’aixeta de la dutxa, els fills majors el segueixen, la mare fica el bebé sense bolquer ni banyador… Acaben de refrescar-se, trauen les papes, els fartons, que mullen directament de la botella d’orxata, i el paquet de tabac… Bonegue el meu fill Joan perquè ha saltat discretament de cap des del rastell “Eixe xiquet ho ha fet abans…” i assenyala al veïnet… Aparte l’Eulàlia G. del fum del cigarret de la folclòrica veïna… El vigilant de la piscina, que es veu que tampoc no és policía, envia missatges amb el mòbil i espera que es faça l’hora de plegar i passa de les puntetes de cigarret apagades en la gespa, dels trossets de papes fent formigues entre els trèvols…
Tot i això, la gent de vegades sorprén, i quan penses que som una espècie egoista i insòlidària, et topes de sobte, camí de casa, amb uns taverners corpresos pel nombre i la varietat de trets i color de les criaturetes que arrossegàvem el Santi i jo. Totes nostres. Darrer dia de vacances, ja anem curts de pasta… Se’ns fa l’hora de dinar per la carretera, només portem un potet de farinetes per l’Eulàlia G i tres entrepans… el primer són els nens, evidentment. Nosaltres ens en comprarem uns en un bar. Parem en un restaurant de carretera amb cadires amuntegades en una terrassa que es veu que només es fa servir a les nits. Decidim demanar els nostres entrepans i begudes per a tots, però ens quedarem fora, perquè ens sap greu que els xiquets es mengen dins del bar els entrepans que portem a la motxilla, per allò del cartell : prohibido consumir productos no adquiridos en este establecimiento. Santi, el parot, explica a la tavernera que ens vindria bé agafar unes cadires a la terrassa perquè els nostres fills es mengen l’entrepà i es beguen la fanta, que en acabar les tornarem a apilar…Els taverners diuen que cap problema… De seguida organitze aquell “pick-nic” improvisat i veig que de dins l’establiment ixen els amos amb una taula, ens la munten, ens la netegen i masteguen entre dents: “Pero bueno! Cómo van a comer los nenes sin mesa!” I la dona hi passa un drap per netejar-la i se m’encull l’ànima quan veig com mira amb ulls tendres les meues quatre criatures abraçades l’una al biberó, els altres a la botella de fanta, últim privilegi d’unes vacances suades, d’unes vacances de família qualsevol, d’espanyolets de classe mitjana, amb més il·lusions que diners.

miércoles, 13 de agosto de 2008

Educació i superficialitat tecnològica

Sobre l’educació dels fills, al llarg del temps s’han mitificat i desmitificat molts aspectes. Jo, amb els meus dos fills majors, travesse ara el mite de la conveniència del domini de les noves tecnologies. Resulta que des de fa tres anys, quan arriba el juliol, els he de matricul·lar en l’escola d’estiu per poder treballar sense que part de les seues vacances trasbalsen la meua vida laboral (necessària perquè ells puguen tindre la panxa plena). Allà, entre altres coses, fan classe d’informàtica; i fa poc vaig descobrir totalment anonadada que els meus fills, de 8 i 5 anys, sabien baixar-se coses d’internet i que quan els deixava estar en el meu despatx (per practicar informàtica, em deia el major) el que feien era entrar en pàgines de videojocs (i encara sort! Amb els temps que corren…). A aquest gust pel joc tecnològic, hem d’afegir que la seua germanastra els va introduir no fa gaires mesos en les delícies del tamagochi, que es veu que és una mascota-maquina que fa de tot: menja, l’has de traure a passejar, l’has de netejar i si no no en tens la cura necessària, doncs fins i tot pot morir-se; l’aventatge, però és que si aquesta mascota es mor, almenys no fa pudor… A ella li la va portar la rateta aquella de les dents, la que recull peces dentals per fer-se un collar. I és que en això també hi ha mites… hi ha rates i rates! Perquè als meus pobres fills, com a molt, aquest individu rosegador els du tres monedetes...
A la famosa mascota virtual cal que sumem, a més, que el cosí de les meues criatures té un artilugi que es diu “la play” i un altre que es diu una cosa així com “la wi”. Per tant, ho tinc tot en contra. Jo, però, observe i valore; i veig que la virtual i malaurada mascota que el pobre ratolí dentista va suar arrastrant fins a la finestra del cinqué pis de casa de la mare de la germanastra dels meus fills (som una família d’aquelles 460.000 dites recostituïdes), ha mort per desídia infantil ja un grapat de vegades. Sort que es veu que és com els gats, que tenen moltes vides… D’altra banda, el cosí de les meues criatures, quan ens reunim a sopar, habitualment té el cap estacat dins d’aquella maquineta que sembla un miniordinadoret portàtil, i a penes passa de dir: “sí!” “Bien!” “Sube, sube, sube”, Salta, salta, salta”, “corre, corre”; i quan l’anem a veure a sa casa, no és difícil trobar-lo amb els peus apegats a una mena de plataforma, fent com que practica un esport de cara al televisió, i com a molt li sents dir: “toma!”. Després es limita a mirar-nos en silenci, com si no tinguera res a dir.
Tot i això, torturada per les opinions de gent que m’estima bé (i es veu que malgrat els anys de convivència i confidències, em coneix poc i malament), ahir vaig decidir que no puc mantenir els meus fills aïllats dels temps que corren i de les noves tecnologies, que es veu que fan a algunes persones una mica més feliços… Així doncs, temerosa perquè les ninetes dels meus ulls, a força de buscar en google videojocs, acabaren entrant en pàgines poc recomanables, ahir mateix vaig decidir comprar-los alguns videojocs. Hi vaig anar a una gran superfície d’aquelles que tenen empleats vestits amb armilla fosforescent, que més que donar informació sembla que siguen experts a dirigir el trànsit de compradors compulsius de tecnologia inútil... Em vaig encaminar a la secció de jocs d’ordinador preocupada per veure si podria trobar videojocs en català (ja sabeu que sóc una mica obsessiva en quasi tot, i en algunes coses més…) i per saber si me’ls deixarien porvar abans de comprar-los per constatar la seua conveniència i analitzar amb calma quins podien ser els avantatges i les aportacions que farien en les petites ments d’aquests homes de futur que pretenc educar. Una mica atabalada per la gran quantitat i varietat de caràtules, distreta, en vaig agafar un a l’atzar… Que què em va cridar l’atenció per a agafar-lo? Doncs que tenia una bandera republicana i una imatge molt semblant a la de Franco a la portada. Que com es deia el joc: “La guerra civil española”! Que a què hi podies jugar? Doncs a prendre partit en un bàndol o en un altre i rememorar el 18 de juliol, la batalla de l’Ebre… La indignació m’anava creixent per moments.
Vinga, qui gosa dir-me que només és un joc de guerra, un joc d’estratègia, com els escacs? Què importa que m’equivocara de secció i que no anara a la de videojocs infantils? És un joc, no? Un joc porta a un altre… Un simple joc d’ordinador de guerra, d’una guerra real… Com es pot frivolitzar amb un drama d’aquesta envergadura?

viernes, 8 de agosto de 2008

Reenviaments electrònics i normalització lingüística

No sóc una gran aficcionada als ordinadors. De fet, des que els use, deu fer ja uns vint anys, els faig servir poc més que com una màquina d’escriure. No els acabe de traure un gran partit. De vegades fins i tot pense que malbarate els diners que use comprant-me un portàtil cada dos o tres anys (els altres no m’agraden perquè ocupen massa espai…). El cas és que veig que aquests enginys tecnlògics, ben usats o no, m’han servit fonamentalment per a comunicar-me i sentir-me una mica menys sola i més igual a la resta de la humanitat, més normal. Des que hi ha internet, he engegat l’ordinador més que res per llegir i enviar correus electrònics. Una vegada, quan era xicoteta vaig llegir en una revista d’aquelles mal dites “femenines” que ningú és més solitari que aquell que no ha rebut mai cap carta… I es veu que en els albors del segle XXI, ningú és més solitari ni està més incomunicat ni despenjat del món que aquell que no s’ha obert un compte de correu electrònic…
Hem de reconèixer que el correu electrònic és rapidet, pràctic i barat. I ens ofereix bones oportunitats per a coses insospitades. Per exemple, els que ens coneixeu, ja sabeu que la meua gran família, el meu tresor més preciat i del qual més presumisc, es va gestar en un correu electrònic (i és que el meu “company de pis, casa i vida” és un gran orador, sobretot per escrit, de viva veu ja és una altra cosa… i amb un parell de correus em robà el cor i m’ocupà la casa i el temps). Tot i això, de vegades sobrevalorem la comunicació electrònica, que també té desvantatges, com per exemple el temps i el talent que, de vegades, malbaratem en aquests blogs mateixos… Quasi tot el que diem ho podem explicar també per telèfon o enviar per correu postal que tampoc és tan car, una mica més lent, això, sí, però no massa, o ho podríem publicar en el periòdic local i el faríem una mica més amé i més… “nostrat”. El que no podríem fer sense el correu electrònic és enviar aquelles presentacions de power point que enviem i rebem a milions. Jo, habitualment, la veritat és que no en llegesc cap, ja dic que pense que em lleven massa temps i, a més, no sóc una gran aficcionada a les frases cèlebres que solen contenir. Tanmateix, aquesta setmana, entre els que he rebut, me n’ha arribat un d’uns nous amics, un matrimoni del Campello, compromesos amb causes diverses, totes elles ben justes i solidàries. Fa poc des de la meua faena vaig col·laborar amb ells amb una de les activitats que organitzaven; la il·lusió que hi posaven em va corprendre i se’m va encomanar des del principi. Això va fer que obrira el correu amb el power point en lloc de llançar-lo directament a la brossa; i em vaig trobar amb la sorpresa que era com els altres: fotos impressionats i frases fetes més o menys suades, però… en valencià!
Ja em disculpareu la ignorància en aquestes coses dels FW i dels power points, que se suposa que ens han d’alegrar la vida o com a poc fer-nos-la més lleugera, però jo no sabia que també en corrien en valencià per la xarxa (com que no els òbric quan en rep...) El cas és que veure el que m’han fet arribar aquest matrimoni encantador, a qui tinc en gran estima, m’ha fet sentir una certa normalitat lingüística: ja tenia ganes jo de poder fer alguna cosa en la meua llengua de manera normal i “no militant”, què millor i més normal en l'època vacacional que perdre temps amb fotos boniques i frases sàvies i balsàmiques per a l’ànima?

martes, 29 de julio de 2008

Petites acrobàcies domèstiques...

Que noooooo! Que avui, encara que semble mentida, no em queixaré de les nostres misèries lingüístiques… Avui només tinc una pregunta que fa dos dies que em roda pel cap, des que diumenge a la nit, en no sé quin dels 6 o 7 noticiaris que s’empassa (i em fa empassar el meu “company de pis”) vaig veure que l’exèrcit espanyol de l’aire o l’exèrcit de l’aire espanyol (ara mateix no sé com va exactament la subcategorització…) va fer en quatre ciutats espanyoles no sé quantes acrobàcies per lloir els seus caza no sé què, F-18, helicòpters amb no sé quants cognoms… Resulta que per no paréixer més desinformada del que segurament estic, he buscat per internet i he vist que també el passat 21 de juny, l’exèrcit espanyol va participar en una exhibició amb un F-18 al Festival RNLAF OPEN DAY en la Base aèria Leeuwarden d’Holanda. La meua pregunta és: Quant combustible gasten aquests aparells?
Per a ser exactes, la meua primera pregunta va ser: Per què gasten els avions per cremar combustible inútilment? El Santi (el tipo del sofà del meu menjador, ja sabeu…), home savi, pràctic, solidari, atemperat i pacifista com n’hi ha pocs, tenia una resposta (com sempre): “dona, més val que usen els avions per a exhibicions acrobàtiques que per a matar penya, no?” Sí, ja… Però això… la gasolina, benzina (o el que siga que facen servir per enlairar aquells monstres) també ho pague jo amb els meus impostos? Són de l’exèrcit de tots, no? El mateix exèrcit que paguem tots? Els mateixos tots que ens patim la crisi que diuen que té com a un dels focus més importants el preu dels carburants?
Veureu, faré una comparació casolana. Resulta que en ma casa sóc jo qui recapta els impostos per passar el mes, pagar la llum, comprar sabatetes, bolquers i robeta pels nostres quatre “contribuents”, roba llibres per al meu company del sofà i per a mi, que governem la llar; pagar aigua, llum, comunitat, telèfon, menjar… En fi! Petites acrobàcies casolanes! Com en tots els “petits estats casolans” del món. I resulta que si el corder, la vedella i el peix van cars, mengem llegums, verdures i pollastre, que tampoc és precisament barat, tot s’ha de dir. No sé si m’enteneu…
Que en què hem d’emprar els avions de l’exèrcit? No sé…A fer esforços per portar ajuda humanitària a països del tercer món? A Somàlia, per exemple, que és, com diu Obama (home ben assessorat) on es gesta el terrorisme de les pròximes dècades? Ah! Que no cap físicament l’ajuda en avions com “els caza” o en petits helicòpters, per gran cognom que els adorne? Doncs si no ens serveixen d’ajuda els grans aparells, guardem-los i esperem. No? Tampoc té més importància que no els fem servir.
Sí la té, però, que en pàgines titulades “suerte, vista y al toro” (típical spanish del que posa els pèls de punta) trobem màximes com “El piloto de caza debe ser joven, sano, fuerte, voluntario en su destino y de gran acomotividad” (Joaquin García Morato, as de la asociación española de aviación, dixit).

martes, 22 de julio de 2008

Exotisme lingüístic

Sota les tipuanes del parc Lo Torrent, de Sant Vicent del Raspeig, s’asseu Maria, una velleta amb una teranyina de temps teixida sobre la pell de les galtes. En el que comença a ser ja el banc de sempre, cada vesprada, deixa esgolar el pensament memòria endins i em conta històries. Devem fer un tàndem, si més no, curiós. La dona em duplica l’edat, per tant frega ja els vuitanta anys. És una iaia del segle XXI, de les que els toca deixar-se estressar per la criança dels néts, perquè nosaltres, les mares d’aquest temps, poguem ser això: mares del nostre temps, dones forjades a cops de renúncies, pròpies i al·lienes (sempre en femení…). D’això, però ,ja en parlaré en un altre moment…
El cas és que avui, Maria m’estava explicant que és d’Albacete, que va vindre a Sant Vicent, amb una mà davant i l’altra darrere, quan tenia més o menys la meua edat i tres fills amb panxetes famolenques per a omplir, com jo. De sobte ha alçat els ulls i els ha deixat perdre entre les branques de les tipuanes. “ Antes de que despropiaran este huerto –m’ha dit- aquí había almendros, olivos y pinos… Ahora han plantao estos árboles… ¿Què son? ¿Acacias?” “Tipuanes, María –li he constestat, omplint el pap de l’Eulàlia García, que berena com les senyores, sota els arbres- Són tipuanes… crec que són arbres procedents de Sudamèrica…” M’he volgut lloir, encara que de jardinera tinc poc, perquè en adoptar el meu fill Joan, vaig voler fer-li un homenatge a la terra que me l’havia “regalat” i en vaig plantar una…
“Vosotros no sois de aquí, ¿verdad?” María ha passejat les ninetes de la verdor de la tipuana a l’acalorament maternal de meua cara… “Ho dius per la pell dels meus fills? – els que els coneixeu ja sabeu que són negres…- M’he migemocionat… “No, que va!- m’ha dit de sobte María- Lo digo porquè hablais en valenciano. Me hace mucha gracia…” Ai, caram! Que el Joan, el Carles i jo fem gràcia? (l’Eulàlia no, perquè com que ni parla ni és negra…) “sí, sí, som d’ací, clar que sí” Li he volgut insistir, però feia cara de no acabar-s’ho de creure… I, no sé per què, la seua expressió i el fet que ni tan sols s’haguera percatat de les diferències ètniques entre els meus fills i jo, m’han fet pensar que fa uns mesos, no molts, en aquesta societat que ens ha tocat en herència, hi havia una certa paranoia “anti-immigració”, que va empentar el govern a tapar boques amb lleis com la dels 18 mesos d’internament per als immigrants sense papers, que ara s’ha vist desbancada per la ja tradicional (per la quantitat de segles que fa que es manifesta ara sí ara també) paranoia anti-espanyols perifèrics, espanyols no espanyols, ciutadans menys espanyols, espanyols de segona, els altres espanyols… poseu l’etiqueta que volgueu… Espanyols dels que fem gràcia… Què tenen de graciós les diferències lingüístiques?
No ho sé… l’afirmació, però, m’espanta una mica, i més quan està feta sota una tipuana del parc Lo Torrent... Per què? Doncs perquè veig que un parc dissenyat a l’estil britànic, amb fonts que a penes podem omplir i gespa que amb prou feines podem regar ha substituït un hort tradicional amb oliveres i ametlers (arbres de secà…). Les tipuanes, arbres de creixement ràpid i ombra fàcil, han substituït els pins, de creixement lent… i la llengua que fins ara parlàvem amb més o menys naturalitat, entre ametles, olives i agulles de pi, ara comença a fer gràcia pel que té d’exòtic. Paradoxal!
Jo, més que ningú, i en la meua família es veu, estic a favor del mestissatge, però aquesta substitució tan brutal i tan ràpida em fa vindre basques… no?

jueves, 17 de julio de 2008

Bulímia literària

“El blog convida a vomitar”, ho he trobat tafanejant per internet. Sembla que són paraules pronunciades en una ponència pel professor i assagista Enric Balaguer, a qui, dit siga de passada, admire i tinc en gran estima i de qui he estat alumna més o menys aplicada i lectora entusiasmada.
El blog convida a vomitar? Sí, pense que sí. Tanmateix crec que no únicament el blog; jo hi afegiria el paper en blanc, la llumada del monitor de l’ordinador quan l’engeguem... Em fa l’efecte, que en açò de l’escriptura, alguns sóm una mena de “bulímics literaris”. Ens deixen a mà un teclat i hi vomitem una història; tenim a la vista un paperet i hi arrosseguem una breu anotació, un assaig de vers, un intent de diàleg; ens creuem amb un desconegut i li inventem una vida feta a mida...
L’altre dia, li comentava a un amic que aquest blog meu naixia amb voluntat literària (tot i que darrerament hi he abocat un parell de queixes, ja ho sé, però és que, com diuen en castellà, “la cabra tira al monte”...). El meu amic em deia “t’equivoques en l’enfocament, perquè un blog és més per opinar sobre qüestions d’actualitat:” Ah! És que els sentiments de les persones no són actualitat? Vivim en l’era de la comunicació, ens empassem tertúlies radiofòniques, ens agrade o no, al taxi, a l’autobús, al cotxe de la parella; caminem pel carrer i en un trajecte de menys de dos-cents metres ens embotixen quatre periòdics gratuïts diferents plens de columnes i cartes al director on qualsevol expressa la seua opinió i ens la fa saber; ens connectem a internet i ens hem d’engolir el requadret del nostre servidor amb les últimes notícies perquè ens poguem formar una opinió ben fonamentada del que passa al nostre voltant...
Evidentment, estar al corrent d’allò que s’esdevé prop (o lluny) de nosaltres està molt bé. Però i pell endins? I cor endins? Expressar –vomitar- sentiments ens fa un poc més humans, ens acosta a les persones que tenim al costat, ens ajuda a donar-nos a conéixer, a fer-nos més iguals... i menys anònims.

lunes, 14 de julio de 2008

Aaaaaaaaiiiiii!

No us deixeu enganyar pel títol d’aquesta entrada, que no és que ara em dedique a cantar flamenco, tot i que potser un dia d’aquest igual vaig i m’hi pose, perquè veig que el que té èxit des de fa anys és el “tipical spanish” i això no hi ha llei d’ús i ensenyament que ho frene, ni en vint-i-cinc anys ni en un segle; no hi ha Estatut d’Autonomia que ens faça més visibles (o visibles, sense “més”) als espanyols menys típics.
Que a què ve aquest lament? Doncs que avui, quan he eixit a passejar l’Eulàlia García, com cada vesprada, travessant l’Ancha de Castelar (ho escric en castellà perquè així és com l’ajuntament de Sant Vicent hi ha posat les plaques i com a filòloga puc fer l’esforç d’intentar una traducció, però com a ciutadana, vull que el meu ajuntament, a qui pague impostos religiosament, es moleste a fer-la) he topat amb el cartell de Fogueres. M’he aturat a llegir-lo, més per curiosa que per festera, i aaaaaaiiiiii! Si comptem “fogueres” hi havia cinc paraules en valencià: “ninot”, “cremà”, “banyà” i “despertà”.
Quan girava per la”avenida/ avinguda de la Libertad/ Llibertat” (caram! Això sí que és bilingüismo/ bilingüisme bien/ bé entendido/ entés!) pensava que és una llàstima que els meus alumnes es gasten una pasta en classes de suport per a aprendre valencià, perquè de totes formes les nostres institucions es burlen de la seua intel·ligència i bona voluntat oferint-los per una banda un model lingüístic de “petardo i barraqueta” i, per una altra posant-los (esporàdicament, això sí! Carrer sí, deu carrers no) les plaques en les dues llengües, no siga que es perden… O això també ho fan per tapar-nos la boca als ciutadans de segona, com jo, com nosaltres, que ens ha tocat per herència parlar una llengua minoritària i minoritzada per unes intitucions públiques que es riuen de tot allò que no és “tipical spanish”?
Ja em sembla bé que es vulguen mantindre les formes populars amb pèrdua de la “d” intervocàlica en els participis femenins (és que vaig fer filologia i volia lloir-me…) en un cartell fester, però per favor! Les Fogueres aquestes no són festes populars? Això no vol dir que són per a tots? Doncs si he d’aguantar que em munten darrere de casa una barraqueta d’aquelles, raconet o com es diga, si he de suportar que em tallen “la calle Alicante” i tornar-me boja buscant on han translladat la meua parada d’autobús per anar a treballar, vull que el cartell de Fogueres, que també paguen amb els meus impostos, estiga en la meua llengua, si volen fer-ne també en la seua…, perfecte, però jo vull que els meus fills deixen de pensar que són una mena d’extraterrestres que parlen una llengua fantasma… Vull que els turistes que visiten el nostre poble en festes sàpien que els espanyols menys típics també existim i tenim coses a aportar.

viernes, 11 de julio de 2008

El mapa de la discòrdia

Van passant els dies de fira del llibre i va creixent l’asfíxia físcament i metafòrica. A estones sembla que el temps s’allarga com si fóra una goma elàstica, els minuts gotegen com el plom. A les casetes estem com dins de caixes de sabates amuntegades al sol; les portades d’alguns llibres se’ns han ondulat de la calor… Però ja s’acaba i ja quasi podem avançar una valoració del que ha significat aquesta fira, dedicada enguany, com sabeu al Cid Campeador.
Se senten veus de llibreters que diuen que ha estat fluixa en vendes, però que de totes formes, aquesta fira, en aquesta època, generalment sol ser així: fluixa… De tant en tant, passen els autors que hi han anat a signar llibres i també diuen que els autògrafs degotegen lentament, com els minuts. La gent llig poc o sent escàs interés per la firma d’un desconegut estampada en la primera pàgina d’un llibre acabat de comprar…
Ahir em va visitar un dels autors convidats: Miguel Ángel Herrero, un home –em consta- culte i molt ben informat. Venia a regalar-me el llibre que estava firmant: “Mio Cid”, mentre me’l firmava, amb mirada viva i somriure inquiet, com si es tractara d’un secret, va murmurar: “I ja sé que no t’agraden els símbols…” Caram! Vaig pensar jo, resulta que hi ha algú que llig el meu blog!
Bromes a banda, he de dir que la veritat és que em va sorprendre la presentació del llibre d’Herrero, perquè si us fixeu en el programa oficial de la fira, no hi està inclòs. L’única cosa relacionada amb el mite del Cid dins d’aquesta programació era la projecció de la ja tòpica pel·lícula “para niños y mayores” (així ho anunciaven per megafonia) que explica les gestes de l’heroi. He fet una ullada ràpida al volum publicat per Miguel Ángel Herrero i veig que intenta ser objectiu i que en ocasions, mira de deixar al descobert la simple “humanitat” del Campeador despullant-lo una mica de les literàries robes d’heroi… Llegiré el llibre amb calma i veurem.
Per a nosaltres, en canvi –si és que hi ha un “nosaltres i un ells o un “els altres”…- la fira, si bé econòmicament va com per a la resta de casetes, des del punt de vista –diguem-ne- “empíric” ha estat ben profitosa. Hem tingut una mica de tot… La majoria de les experiències les hem viscudes a partir d’un mapa físic i comarcal dels Països Catalans que tenim a la venda i que ha alçat passions: des d’un borratxo que se’ns posà a cridar “visca terra lliure” recolçat al taulell, fins a un jove que no passava de la trentena que ens amenaçà de cremar-nos l’estand per separatistes.
No és més que un mapa… Per què la gent no és capaç de deslligar conceptes i col·locar-los al lloc que toca? Per què una institució centenària com l’IEC, avalada per científics d’indiscutible vàlua acadèmica, ha de tolerar descortesies, insults i faltes de respecte? En la caseta del costat, una llibreria especialitzada en idiomes, tenen a la venda el diccionari de la RAE i el “Collins”, i a ells ningú els crida des de fora “a tomar por culo, cabrones!” Per què el diccionari que venem nosaltres, la segona edició del DIEC, desperta la part més fosca d’algunes persones?
En fi! Ara que ja ens acostem al final, aprofite aquesta finestra virtual per donar-vos les gràcies a tots els que heu vingut a cosa feta a visitar i fer suport moral a aquesta “curranta” de l’IEC, que ha mantingut estampat a la cara, a manera d’escut, el somriure d’indiferència que li impedia el pas a una llengua indignada per la incultura, la desinformació i la mala educació d’alguns… Us done les gràcies també a tots els que heu comprat tots exemplars que teníem de “El petit Atles lingüístic del domini català”, a tots els que us heu emportat l’obra que Josep David Garrido va fer amb cura, als que us heu gastat els calers en aquells “totxos” d’història de la ciència als països catalans, a les que m’heu fet repetir una dotzena de vegades tot el que em sé sobre Mercè Rodoreda, al suís que em va explicar la vida, al filòsof vegetarià que va vindre a regalar-me paper de carta encapçalat per uns versos de Jordi de Sant Jordi, al senegalés que ven rellotges enfront del nostre estand, que ja balboteja les seues primeres paraules en català: “guapa… rellotges a bon preu!”

lunes, 7 de julio de 2008

Mercenaris i reis

Ara fa uns anys, a principis de juliol se celebra a l'Esplanada la Feria del libro de Alicante. L'edició d'enguany està dedicada al Cid Campeador... Sí, home, sí! aquell mercenari que tantes vegades va campar per aquestes terres que fins i tot li hem fet un camí commemoratiu... Sí, aquell de qui Canal 9 ens recorda les gestes cada 9 d'octubre passant-nos la suada pel·lícula protagonitzada pel feixista aquell... com li diuen... Charlon Heston? Doncs eixe.
La societat alacantina i els llibreters que representen el seus (nostres) gustos literaris i culturals, s'han oblidat (casualment o no...) que enguany celebràvem el 800 aniversari del naixement de Jaume I... A mi, personalment, els reis no m'acaben de fer el pes, però posats a reivindicar símbols, trobe més propera la imatge de Jaume I agarrant-se a les regnes del cavall que la del Cid Campeador brandint l'espasa, o no? A l'estand de l'IEC, hem volgut retre un petit homenatge al rei oblidat pels alacantins, aquell que d'alguna manera, ens agrade poc o molt, va contribuir a forjar una part de la nostra identitat, penjant unes auques que narren el seu naixement i posant a disposició del públic l'obra de Josep-David Garrido: "El naixement de Jaume I", publicada per l'IEC. I, en honor a la veritat he de dir que poca gent s'atura a la nostra caseta... se senten comentaris... Alguns alacantins concienciats i interessats per la seua història vénen a felicitar-nos la iniciativa, el coratge i la moral d'estar allà, sota l'espasa imponent del Cid sense perdre els ànims i el somriure, a penes venent llibres...
La poca venda em deixa temps per deixar perdre el pensament i la ment se'm fixa una vegada més en la necessitat de símbols que hi ha en aquesta societat... Què simbolitza el Cid Campeador? Per què a la fira del llibre representen en una carpa cada dia les seues gestes? Per què la gent se sent orgullosa d'un personatge com aquest? Per què el reivindica com a símbol integrador? Per què la figura de Jaume I no té el mateix pes simbòlic? és que la societat valenciana (alacantina, valencianoparlant, militant... com volgueu dir-li) no reivindica la figura de Jaume I amb la mateixa convicció que s'està reivindicant ara a Alacant la imatge del Cid? és que potser nosaltres mirem de ser més prudents i valorem també la part negativa dels simbols? O és simplement que tot això, com moltes altres coses, a nosaltres ,ens fa igual?

jueves, 3 de julio de 2008

Divorciats

Avui, tafanejant per un blog que freqüentem el meu company i jo (quan dic "company" em referisc a aquell que m'ompli el llit, la casa i la vida i el cor, a aquell que contribueix a educar els fills que tenim en comú i els que tenim per separat, el que col·labora en la provisió de la nevera del que ara és casa nostra: COMPANY, així, en majúscules)... doncs com deia el meu COMPANY havia estés la seua opinió en un blog que us recomane (basseta.blog) i he vist que es definia a ell mateix com DIVORCIAT. Ai! Se m'ha trencat el cor! Com que divorciat? Això què vol dir? que la situació sentimental anterior pesa més que aquesta? "Es nota que sóc divorciat?", deia. Vaja! Jo també em vaig divorciar fa uns anys, però no considere que el meu estat siga el de divorciada... ja us he dit que no m'agraden les etiquetes. Jo no sóc divorciada... o és que divorciar-se suposa una llosa de la que ja no pots desempellegar-te ja mai més? et divorcies i ja sempre ets així' Divorciada? com sóm els divorciats? Se'ns nota? En què?

Veureu, és que això dels divorcis té teca i més teca té intentar seguir la teua vida amb una altra persona, compartir el camí que eixe home havia encetat amb una altra dona Vivim en la societat de la firma i el paper. Som robots buròcrates incapaços de viure els nostres sentiments amb naturalitat i tranquil·litat. Millor si els rubriquem i els fem públics en un acte social del tipus boda, bateig (religiós o civil, que ara també es poden fer), millor si fem un reportatge fotogràfic que perpetre decisions ben o mal preses en un moment qualsevol de la nostra vida.

En això dels divorcis els segons plats ho tenim magre! Tinc la sensació que, a ulls de la societat que ens envolta, no passem de ser més que això, segons plats, premis de consolació quan s'ha esguerrat tot el que hi havia per estrenar. Ho pense quan vaig a casa de la meua... no sé quina etiqueta posar-li... sogra? I veig a l'aparador la foto del meu COMPANY rubricant el seu amor per una altra... clar, el nostre amor no està firmat ni pactat, perquè jo no vaig voler un vestit de princesa, ni una festa, ni omplir més papers dels que ja em toca emplenar per demanar mil ajudes per millorar la situació dels meus fills, jo no vaig voler actes socials, perquè per a mi hi havia prou amb l'orquídia que el meu -MEU- COMPANY em va plantar a la porta de casa el dia que va decidir fer camí amb mi, per a mi eren suficients les seues sabatilles a la vora del meu llit per si havia d'alçar-se a mitja nit... Jo no necessitava fotos, perquè sóc molt poc fotogènica, ni em feien falta les etiquetes... O sí? No ho sé, igual sí, igual és que als "desetiquetats" ens comença a tocar la pera en la nostra vida quotidiana pese més la "denominació d'origen" pata negra del passat, encara que el passat siga un producte caducat.

miércoles, 2 de julio de 2008

gavardina virtual

I dic jo: açò dels blogs no té un poc (o un molt) d'exhibicionisme? On han anat a parar la discreció i la intimitat del famós diari personal? No se suposa que l'escriptura íntima té un valor terapèutic? Açò de penjar d'una finestra els teus sentiments i les teues opinions no és una vulgar ostentació? O és una mostra de la salubritat de la tan aclamada llibertat d'expressió?

Potser és positiu veure que no ens amaguem de dir la nostra, que els nostres pensaments no ens avergonyeixen i que volem compartir-los penjant-los de la virtual finestra com la roba estesa perquè s'airegen i la resta del veïnat s'adone que tots vestim unes robes semblants, que tots tenim uns sentiments pareguts, que penjats d'aquest fil d'estendre informàtic es veuen una mica més relatius...

martes, 1 de julio de 2008

Creus

ahir vaig coincidir a la farmàcia amb una dona. Devia tenir entre trenta i quaranta anys. Anava empentant un cotxet amb una xiqueta de pocs mesos, agafat d'una de les anses del cotxet hi anava un xiquet que no passava dels vuit i arrapat a la faldilla en duia un que devia fregar els cinc o sis. Els dos xiquets tenien els ulls ametlats, els cabells negres i lacis i la pell molt burna. Vaig pensar que devien ser adoptats... La nena era molt blanca i rosseta i tenia els ulls com la mare, grans i inquiets. Això sí, bastant més innocents i de mirada més viva... La mare, reflectida a l'espill del pilar de la farmàcia feia una mica de pena: es veia d'una hora lluny que havia passat per temps millors. De tant en tant, amb la mirada una mica entelada de cansament i grisor, feia una ullada ràpida a la imatge familiar que reflectia l'espill i intentava dissimular el ventre flàcid amb una fonda respiració, l'aparença descuidada posant en ordre un rínxol dels cabells per tenyir, esboçant un migsomriure que volia semblar relaxat... Jo la mirava i pensava, és una dona com totes... De sobte el nen gran li va preguntar: " i és precís que passem quinze dies seguits amb el papa?"... I jo vaig pensar: una dona com totes... divorciada. La dona va somriure i el nen es va ajupir: Mama, vols que t'arregle la sabata amb la corda de la trompa? La dona duia la sandalia trencada... Clar, núga-me-la ,va mormolar entre un somriure una mica gris i que fregava l'esgotament"... el nen que se li arrapava a la falda la va soltar de sobte i va preguntar amb ulls distrets agitant el sonall de la nena: Però la no podrem veure la Ilària... "Ja -va dir la mare- La ilària s'ha de quedar amb mi i amb el seu pare... però la veureu en tornar..." els nens van restar en silenci mentre la mare llegia distretament les etiquetes de les cremes que tenia a prop. es veia una dona culta i de formes delicades... Però a mi, no sé per què, em feia sentir compassió, amb aquells ulls apagats, el collar antic i passat de moda, que devia haver heretat d'alguna àvia, abraçant-li el coll, la sandàlia trencada i nugant-li el turmell amb la cordeta de la trompa, els nens morens, la nena rosseta, el sonall compartit... "Voldria un -ja l'atenia el farmacèutic en el moment del dubte- Voldria un test d'embaràs..." Els nens morens eren aliens a tot, la nena rosa només mirava el sonall, la dona trista s'estacava a l'espill... La dona... la dona a qui ningí havia explicat que ser dona no era fàcil, que ser mare era un caos, que ser mare divorciada era menys fàcil encara, que refer una vida repetint esquemes era un pes dur d'arrossegar... La dona absurda... Veig veure que el test que li donanven tenia com a marca comerciar "Test d'embarazo gran cruz" i vaig pensar on anirà aquesta pobra a estacar aquesta nova creu?Qui explicarà a la Ilària com cavar el forat per a les creus, com tallar la madera, com clavar els claus de la femineïtat?

domingo, 29 de junio de 2008

Salut

Aquests dies, un dels meus ha estat malalt. I no, no tenia un empatx de banderes d'Espanya, no. Era una cosa un poc més "lleugereta", una simple infecció de vies respiratòries. El cas és que, preocupada pel seu estat febril, que el feia estar estacat al sofà gran part del dia i de la nit, m'he vist a mi mateixa arraulida a la butaca del costat, termòmetre en mà, deixant perdre la mirada tele endins... El grapat d'anuncis que ens hem hagut d'empassar m'han fet obrir els ulls a la vida. He constatat que quan ens acostem a una certa edat hi ha un grapat de menjars i begudes que ens hem d'engolir indefugiblement si volem estar en forma: un "actimel" per reforçar les defenses, una sort de iogurt anomenat "activia", que ens ajudarà a evacuar correctament, uns cereals integrals que ara es diuen "especial K", que contribuiran a la puntual evaquació provocada per l'esmentat iogurt, una mena de beuratge dit "Danacol", per controlar el colesterol, hi ha també una altra pòcima que regenera i hidrata "desde dentro" la malfeta pell d'una dona de més de quaranta (als homes es veu que no se'ls "malfa"la pell o no necessiten regenerar-la), que li ho diguen a l'Ana Rosa Quintana! Podem tindre cura també del nostre cos fotent-nos un pot d'olives la Española con omega tres y extracto de soja. El que em faltava escoltar! I així un grapat de delicadeses gatronòmiques amb l'etiqueta de saludable. I jo em pregunte: i aquí quan es menja? Vull dir, quan es menja bé. On han anat a parar el simple got de llet (ara ja és difícil trobar-ne una sense additius de calci, omega, àcids oleics, etc), el suc de taronja (que ara, no sé per què, ve enriquit amb vitamina C afegida) i el típic i saníssim pa torrat? On s'ha quedat la tan bramada dieta mediterrània? I la cuina de mercat? M'imagine que soterrada sota totes aquelles etiquetes que ens fan sentir joveníssims i feliços, o no?

Símbols

Vinc de fer una passeig amb el Santi i l'Eulàlia. Silenciosos com som, anàvem mirant cases i balcons, i m'he adonat que avui estan tots plens de banderes d'Espanya. És normal, supose: juga la sel·lecció espanyola... Tanmateix, jo em pregunte per què necessitem símbols les persones? Per què ens agrada penjar etiquetes dels nostres balcons perquè la resta del món ens identifique amb un grup determinat?
Què voleu que us diga? Jo estic amb la Polla Records: "Las banderas no son más que trapos de colores!" I sebeu? Jo crec que només serveiexen realment per tapar els fèretres d'aquells que moren en nom d'una pàtria... I és tan absurda la mort! I cobrir-la amb un drap no la fa pas menys dramàtica ni menys absurda, ni més simbòlica, no?

sábado, 28 de junio de 2008

Covardies

Per on començar a escriure? Com? El final sempre és previsible. Previsiblement dramàtic, per això és un "final". Us sembla poc dramàtic el fet que les coses s'acaben? El més difícil, per tant, és començar. Perquè en el fons, començar és arriscar-se... I no tant en el fons, els riscs ens fan por. Però què és la vida sense pors i sense riscs? Ja ho diu Joan Margarit: "la vida està feta d'una sola por i de moltes covardies".
La meua por és que "tu", el "tu"que tinc estacat al cap, a l'ànima, al llibre que escric, a la classe que explique, no hages existit mai... Quina és la teua por?
El meu risc és pensar-te cada dia, saber-te inabastable i tanmateix, cosir el teu nom a la meua ànima amb el fil dubtós d'una història intermitent... Què penses arriscar tu?

viernes, 27 de junio de 2008

Començar a teixir

La vida és una teranyina teixida d'històries d'altres que se t'enganxen a l'ànima i et fan sentir una mica menys sola i més humana.