martes, 29 de julio de 2008

Petites acrobàcies domèstiques...

Que noooooo! Que avui, encara que semble mentida, no em queixaré de les nostres misèries lingüístiques… Avui només tinc una pregunta que fa dos dies que em roda pel cap, des que diumenge a la nit, en no sé quin dels 6 o 7 noticiaris que s’empassa (i em fa empassar el meu “company de pis”) vaig veure que l’exèrcit espanyol de l’aire o l’exèrcit de l’aire espanyol (ara mateix no sé com va exactament la subcategorització…) va fer en quatre ciutats espanyoles no sé quantes acrobàcies per lloir els seus caza no sé què, F-18, helicòpters amb no sé quants cognoms… Resulta que per no paréixer més desinformada del que segurament estic, he buscat per internet i he vist que també el passat 21 de juny, l’exèrcit espanyol va participar en una exhibició amb un F-18 al Festival RNLAF OPEN DAY en la Base aèria Leeuwarden d’Holanda. La meua pregunta és: Quant combustible gasten aquests aparells?
Per a ser exactes, la meua primera pregunta va ser: Per què gasten els avions per cremar combustible inútilment? El Santi (el tipo del sofà del meu menjador, ja sabeu…), home savi, pràctic, solidari, atemperat i pacifista com n’hi ha pocs, tenia una resposta (com sempre): “dona, més val que usen els avions per a exhibicions acrobàtiques que per a matar penya, no?” Sí, ja… Però això… la gasolina, benzina (o el que siga que facen servir per enlairar aquells monstres) també ho pague jo amb els meus impostos? Són de l’exèrcit de tots, no? El mateix exèrcit que paguem tots? Els mateixos tots que ens patim la crisi que diuen que té com a un dels focus més importants el preu dels carburants?
Veureu, faré una comparació casolana. Resulta que en ma casa sóc jo qui recapta els impostos per passar el mes, pagar la llum, comprar sabatetes, bolquers i robeta pels nostres quatre “contribuents”, roba llibres per al meu company del sofà i per a mi, que governem la llar; pagar aigua, llum, comunitat, telèfon, menjar… En fi! Petites acrobàcies casolanes! Com en tots els “petits estats casolans” del món. I resulta que si el corder, la vedella i el peix van cars, mengem llegums, verdures i pollastre, que tampoc és precisament barat, tot s’ha de dir. No sé si m’enteneu…
Que en què hem d’emprar els avions de l’exèrcit? No sé…A fer esforços per portar ajuda humanitària a països del tercer món? A Somàlia, per exemple, que és, com diu Obama (home ben assessorat) on es gesta el terrorisme de les pròximes dècades? Ah! Que no cap físicament l’ajuda en avions com “els caza” o en petits helicòpters, per gran cognom que els adorne? Doncs si no ens serveixen d’ajuda els grans aparells, guardem-los i esperem. No? Tampoc té més importància que no els fem servir.
Sí la té, però, que en pàgines titulades “suerte, vista y al toro” (típical spanish del que posa els pèls de punta) trobem màximes com “El piloto de caza debe ser joven, sano, fuerte, voluntario en su destino y de gran acomotividad” (Joaquin García Morato, as de la asociación española de aviación, dixit).

martes, 22 de julio de 2008

Exotisme lingüístic

Sota les tipuanes del parc Lo Torrent, de Sant Vicent del Raspeig, s’asseu Maria, una velleta amb una teranyina de temps teixida sobre la pell de les galtes. En el que comença a ser ja el banc de sempre, cada vesprada, deixa esgolar el pensament memòria endins i em conta històries. Devem fer un tàndem, si més no, curiós. La dona em duplica l’edat, per tant frega ja els vuitanta anys. És una iaia del segle XXI, de les que els toca deixar-se estressar per la criança dels néts, perquè nosaltres, les mares d’aquest temps, poguem ser això: mares del nostre temps, dones forjades a cops de renúncies, pròpies i al·lienes (sempre en femení…). D’això, però ,ja en parlaré en un altre moment…
El cas és que avui, Maria m’estava explicant que és d’Albacete, que va vindre a Sant Vicent, amb una mà davant i l’altra darrere, quan tenia més o menys la meua edat i tres fills amb panxetes famolenques per a omplir, com jo. De sobte ha alçat els ulls i els ha deixat perdre entre les branques de les tipuanes. “ Antes de que despropiaran este huerto –m’ha dit- aquí había almendros, olivos y pinos… Ahora han plantao estos árboles… ¿Què son? ¿Acacias?” “Tipuanes, María –li he constestat, omplint el pap de l’Eulàlia García, que berena com les senyores, sota els arbres- Són tipuanes… crec que són arbres procedents de Sudamèrica…” M’he volgut lloir, encara que de jardinera tinc poc, perquè en adoptar el meu fill Joan, vaig voler fer-li un homenatge a la terra que me l’havia “regalat” i en vaig plantar una…
“Vosotros no sois de aquí, ¿verdad?” María ha passejat les ninetes de la verdor de la tipuana a l’acalorament maternal de meua cara… “Ho dius per la pell dels meus fills? – els que els coneixeu ja sabeu que són negres…- M’he migemocionat… “No, que va!- m’ha dit de sobte María- Lo digo porquè hablais en valenciano. Me hace mucha gracia…” Ai, caram! Que el Joan, el Carles i jo fem gràcia? (l’Eulàlia no, perquè com que ni parla ni és negra…) “sí, sí, som d’ací, clar que sí” Li he volgut insistir, però feia cara de no acabar-s’ho de creure… I, no sé per què, la seua expressió i el fet que ni tan sols s’haguera percatat de les diferències ètniques entre els meus fills i jo, m’han fet pensar que fa uns mesos, no molts, en aquesta societat que ens ha tocat en herència, hi havia una certa paranoia “anti-immigració”, que va empentar el govern a tapar boques amb lleis com la dels 18 mesos d’internament per als immigrants sense papers, que ara s’ha vist desbancada per la ja tradicional (per la quantitat de segles que fa que es manifesta ara sí ara també) paranoia anti-espanyols perifèrics, espanyols no espanyols, ciutadans menys espanyols, espanyols de segona, els altres espanyols… poseu l’etiqueta que volgueu… Espanyols dels que fem gràcia… Què tenen de graciós les diferències lingüístiques?
No ho sé… l’afirmació, però, m’espanta una mica, i més quan està feta sota una tipuana del parc Lo Torrent... Per què? Doncs perquè veig que un parc dissenyat a l’estil britànic, amb fonts que a penes podem omplir i gespa que amb prou feines podem regar ha substituït un hort tradicional amb oliveres i ametlers (arbres de secà…). Les tipuanes, arbres de creixement ràpid i ombra fàcil, han substituït els pins, de creixement lent… i la llengua que fins ara parlàvem amb més o menys naturalitat, entre ametles, olives i agulles de pi, ara comença a fer gràcia pel que té d’exòtic. Paradoxal!
Jo, més que ningú, i en la meua família es veu, estic a favor del mestissatge, però aquesta substitució tan brutal i tan ràpida em fa vindre basques… no?

jueves, 17 de julio de 2008

Bulímia literària

“El blog convida a vomitar”, ho he trobat tafanejant per internet. Sembla que són paraules pronunciades en una ponència pel professor i assagista Enric Balaguer, a qui, dit siga de passada, admire i tinc en gran estima i de qui he estat alumna més o menys aplicada i lectora entusiasmada.
El blog convida a vomitar? Sí, pense que sí. Tanmateix crec que no únicament el blog; jo hi afegiria el paper en blanc, la llumada del monitor de l’ordinador quan l’engeguem... Em fa l’efecte, que en açò de l’escriptura, alguns sóm una mena de “bulímics literaris”. Ens deixen a mà un teclat i hi vomitem una història; tenim a la vista un paperet i hi arrosseguem una breu anotació, un assaig de vers, un intent de diàleg; ens creuem amb un desconegut i li inventem una vida feta a mida...
L’altre dia, li comentava a un amic que aquest blog meu naixia amb voluntat literària (tot i que darrerament hi he abocat un parell de queixes, ja ho sé, però és que, com diuen en castellà, “la cabra tira al monte”...). El meu amic em deia “t’equivoques en l’enfocament, perquè un blog és més per opinar sobre qüestions d’actualitat:” Ah! És que els sentiments de les persones no són actualitat? Vivim en l’era de la comunicació, ens empassem tertúlies radiofòniques, ens agrade o no, al taxi, a l’autobús, al cotxe de la parella; caminem pel carrer i en un trajecte de menys de dos-cents metres ens embotixen quatre periòdics gratuïts diferents plens de columnes i cartes al director on qualsevol expressa la seua opinió i ens la fa saber; ens connectem a internet i ens hem d’engolir el requadret del nostre servidor amb les últimes notícies perquè ens poguem formar una opinió ben fonamentada del que passa al nostre voltant...
Evidentment, estar al corrent d’allò que s’esdevé prop (o lluny) de nosaltres està molt bé. Però i pell endins? I cor endins? Expressar –vomitar- sentiments ens fa un poc més humans, ens acosta a les persones que tenim al costat, ens ajuda a donar-nos a conéixer, a fer-nos més iguals... i menys anònims.

lunes, 14 de julio de 2008

Aaaaaaaaiiiiii!

No us deixeu enganyar pel títol d’aquesta entrada, que no és que ara em dedique a cantar flamenco, tot i que potser un dia d’aquest igual vaig i m’hi pose, perquè veig que el que té èxit des de fa anys és el “tipical spanish” i això no hi ha llei d’ús i ensenyament que ho frene, ni en vint-i-cinc anys ni en un segle; no hi ha Estatut d’Autonomia que ens faça més visibles (o visibles, sense “més”) als espanyols menys típics.
Que a què ve aquest lament? Doncs que avui, quan he eixit a passejar l’Eulàlia García, com cada vesprada, travessant l’Ancha de Castelar (ho escric en castellà perquè així és com l’ajuntament de Sant Vicent hi ha posat les plaques i com a filòloga puc fer l’esforç d’intentar una traducció, però com a ciutadana, vull que el meu ajuntament, a qui pague impostos religiosament, es moleste a fer-la) he topat amb el cartell de Fogueres. M’he aturat a llegir-lo, més per curiosa que per festera, i aaaaaaiiiiii! Si comptem “fogueres” hi havia cinc paraules en valencià: “ninot”, “cremà”, “banyà” i “despertà”.
Quan girava per la”avenida/ avinguda de la Libertad/ Llibertat” (caram! Això sí que és bilingüismo/ bilingüisme bien/ bé entendido/ entés!) pensava que és una llàstima que els meus alumnes es gasten una pasta en classes de suport per a aprendre valencià, perquè de totes formes les nostres institucions es burlen de la seua intel·ligència i bona voluntat oferint-los per una banda un model lingüístic de “petardo i barraqueta” i, per una altra posant-los (esporàdicament, això sí! Carrer sí, deu carrers no) les plaques en les dues llengües, no siga que es perden… O això també ho fan per tapar-nos la boca als ciutadans de segona, com jo, com nosaltres, que ens ha tocat per herència parlar una llengua minoritària i minoritzada per unes intitucions públiques que es riuen de tot allò que no és “tipical spanish”?
Ja em sembla bé que es vulguen mantindre les formes populars amb pèrdua de la “d” intervocàlica en els participis femenins (és que vaig fer filologia i volia lloir-me…) en un cartell fester, però per favor! Les Fogueres aquestes no són festes populars? Això no vol dir que són per a tots? Doncs si he d’aguantar que em munten darrere de casa una barraqueta d’aquelles, raconet o com es diga, si he de suportar que em tallen “la calle Alicante” i tornar-me boja buscant on han translladat la meua parada d’autobús per anar a treballar, vull que el cartell de Fogueres, que també paguen amb els meus impostos, estiga en la meua llengua, si volen fer-ne també en la seua…, perfecte, però jo vull que els meus fills deixen de pensar que són una mena d’extraterrestres que parlen una llengua fantasma… Vull que els turistes que visiten el nostre poble en festes sàpien que els espanyols menys típics també existim i tenim coses a aportar.

viernes, 11 de julio de 2008

El mapa de la discòrdia

Van passant els dies de fira del llibre i va creixent l’asfíxia físcament i metafòrica. A estones sembla que el temps s’allarga com si fóra una goma elàstica, els minuts gotegen com el plom. A les casetes estem com dins de caixes de sabates amuntegades al sol; les portades d’alguns llibres se’ns han ondulat de la calor… Però ja s’acaba i ja quasi podem avançar una valoració del que ha significat aquesta fira, dedicada enguany, com sabeu al Cid Campeador.
Se senten veus de llibreters que diuen que ha estat fluixa en vendes, però que de totes formes, aquesta fira, en aquesta època, generalment sol ser així: fluixa… De tant en tant, passen els autors que hi han anat a signar llibres i també diuen que els autògrafs degotegen lentament, com els minuts. La gent llig poc o sent escàs interés per la firma d’un desconegut estampada en la primera pàgina d’un llibre acabat de comprar…
Ahir em va visitar un dels autors convidats: Miguel Ángel Herrero, un home –em consta- culte i molt ben informat. Venia a regalar-me el llibre que estava firmant: “Mio Cid”, mentre me’l firmava, amb mirada viva i somriure inquiet, com si es tractara d’un secret, va murmurar: “I ja sé que no t’agraden els símbols…” Caram! Vaig pensar jo, resulta que hi ha algú que llig el meu blog!
Bromes a banda, he de dir que la veritat és que em va sorprendre la presentació del llibre d’Herrero, perquè si us fixeu en el programa oficial de la fira, no hi està inclòs. L’única cosa relacionada amb el mite del Cid dins d’aquesta programació era la projecció de la ja tòpica pel·lícula “para niños y mayores” (així ho anunciaven per megafonia) que explica les gestes de l’heroi. He fet una ullada ràpida al volum publicat per Miguel Ángel Herrero i veig que intenta ser objectiu i que en ocasions, mira de deixar al descobert la simple “humanitat” del Campeador despullant-lo una mica de les literàries robes d’heroi… Llegiré el llibre amb calma i veurem.
Per a nosaltres, en canvi –si és que hi ha un “nosaltres i un ells o un “els altres”…- la fira, si bé econòmicament va com per a la resta de casetes, des del punt de vista –diguem-ne- “empíric” ha estat ben profitosa. Hem tingut una mica de tot… La majoria de les experiències les hem viscudes a partir d’un mapa físic i comarcal dels Països Catalans que tenim a la venda i que ha alçat passions: des d’un borratxo que se’ns posà a cridar “visca terra lliure” recolçat al taulell, fins a un jove que no passava de la trentena que ens amenaçà de cremar-nos l’estand per separatistes.
No és més que un mapa… Per què la gent no és capaç de deslligar conceptes i col·locar-los al lloc que toca? Per què una institució centenària com l’IEC, avalada per científics d’indiscutible vàlua acadèmica, ha de tolerar descortesies, insults i faltes de respecte? En la caseta del costat, una llibreria especialitzada en idiomes, tenen a la venda el diccionari de la RAE i el “Collins”, i a ells ningú els crida des de fora “a tomar por culo, cabrones!” Per què el diccionari que venem nosaltres, la segona edició del DIEC, desperta la part més fosca d’algunes persones?
En fi! Ara que ja ens acostem al final, aprofite aquesta finestra virtual per donar-vos les gràcies a tots els que heu vingut a cosa feta a visitar i fer suport moral a aquesta “curranta” de l’IEC, que ha mantingut estampat a la cara, a manera d’escut, el somriure d’indiferència que li impedia el pas a una llengua indignada per la incultura, la desinformació i la mala educació d’alguns… Us done les gràcies també a tots els que heu comprat tots exemplars que teníem de “El petit Atles lingüístic del domini català”, a tots els que us heu emportat l’obra que Josep David Garrido va fer amb cura, als que us heu gastat els calers en aquells “totxos” d’història de la ciència als països catalans, a les que m’heu fet repetir una dotzena de vegades tot el que em sé sobre Mercè Rodoreda, al suís que em va explicar la vida, al filòsof vegetarià que va vindre a regalar-me paper de carta encapçalat per uns versos de Jordi de Sant Jordi, al senegalés que ven rellotges enfront del nostre estand, que ja balboteja les seues primeres paraules en català: “guapa… rellotges a bon preu!”

lunes, 7 de julio de 2008

Mercenaris i reis

Ara fa uns anys, a principis de juliol se celebra a l'Esplanada la Feria del libro de Alicante. L'edició d'enguany està dedicada al Cid Campeador... Sí, home, sí! aquell mercenari que tantes vegades va campar per aquestes terres que fins i tot li hem fet un camí commemoratiu... Sí, aquell de qui Canal 9 ens recorda les gestes cada 9 d'octubre passant-nos la suada pel·lícula protagonitzada pel feixista aquell... com li diuen... Charlon Heston? Doncs eixe.
La societat alacantina i els llibreters que representen el seus (nostres) gustos literaris i culturals, s'han oblidat (casualment o no...) que enguany celebràvem el 800 aniversari del naixement de Jaume I... A mi, personalment, els reis no m'acaben de fer el pes, però posats a reivindicar símbols, trobe més propera la imatge de Jaume I agarrant-se a les regnes del cavall que la del Cid Campeador brandint l'espasa, o no? A l'estand de l'IEC, hem volgut retre un petit homenatge al rei oblidat pels alacantins, aquell que d'alguna manera, ens agrade poc o molt, va contribuir a forjar una part de la nostra identitat, penjant unes auques que narren el seu naixement i posant a disposició del públic l'obra de Josep-David Garrido: "El naixement de Jaume I", publicada per l'IEC. I, en honor a la veritat he de dir que poca gent s'atura a la nostra caseta... se senten comentaris... Alguns alacantins concienciats i interessats per la seua història vénen a felicitar-nos la iniciativa, el coratge i la moral d'estar allà, sota l'espasa imponent del Cid sense perdre els ànims i el somriure, a penes venent llibres...
La poca venda em deixa temps per deixar perdre el pensament i la ment se'm fixa una vegada més en la necessitat de símbols que hi ha en aquesta societat... Què simbolitza el Cid Campeador? Per què a la fira del llibre representen en una carpa cada dia les seues gestes? Per què la gent se sent orgullosa d'un personatge com aquest? Per què el reivindica com a símbol integrador? Per què la figura de Jaume I no té el mateix pes simbòlic? és que la societat valenciana (alacantina, valencianoparlant, militant... com volgueu dir-li) no reivindica la figura de Jaume I amb la mateixa convicció que s'està reivindicant ara a Alacant la imatge del Cid? és que potser nosaltres mirem de ser més prudents i valorem també la part negativa dels simbols? O és simplement que tot això, com moltes altres coses, a nosaltres ,ens fa igual?

jueves, 3 de julio de 2008

Divorciats

Avui, tafanejant per un blog que freqüentem el meu company i jo (quan dic "company" em referisc a aquell que m'ompli el llit, la casa i la vida i el cor, a aquell que contribueix a educar els fills que tenim en comú i els que tenim per separat, el que col·labora en la provisió de la nevera del que ara és casa nostra: COMPANY, així, en majúscules)... doncs com deia el meu COMPANY havia estés la seua opinió en un blog que us recomane (basseta.blog) i he vist que es definia a ell mateix com DIVORCIAT. Ai! Se m'ha trencat el cor! Com que divorciat? Això què vol dir? que la situació sentimental anterior pesa més que aquesta? "Es nota que sóc divorciat?", deia. Vaja! Jo també em vaig divorciar fa uns anys, però no considere que el meu estat siga el de divorciada... ja us he dit que no m'agraden les etiquetes. Jo no sóc divorciada... o és que divorciar-se suposa una llosa de la que ja no pots desempellegar-te ja mai més? et divorcies i ja sempre ets així' Divorciada? com sóm els divorciats? Se'ns nota? En què?

Veureu, és que això dels divorcis té teca i més teca té intentar seguir la teua vida amb una altra persona, compartir el camí que eixe home havia encetat amb una altra dona Vivim en la societat de la firma i el paper. Som robots buròcrates incapaços de viure els nostres sentiments amb naturalitat i tranquil·litat. Millor si els rubriquem i els fem públics en un acte social del tipus boda, bateig (religiós o civil, que ara també es poden fer), millor si fem un reportatge fotogràfic que perpetre decisions ben o mal preses en un moment qualsevol de la nostra vida.

En això dels divorcis els segons plats ho tenim magre! Tinc la sensació que, a ulls de la societat que ens envolta, no passem de ser més que això, segons plats, premis de consolació quan s'ha esguerrat tot el que hi havia per estrenar. Ho pense quan vaig a casa de la meua... no sé quina etiqueta posar-li... sogra? I veig a l'aparador la foto del meu COMPANY rubricant el seu amor per una altra... clar, el nostre amor no està firmat ni pactat, perquè jo no vaig voler un vestit de princesa, ni una festa, ni omplir més papers dels que ja em toca emplenar per demanar mil ajudes per millorar la situació dels meus fills, jo no vaig voler actes socials, perquè per a mi hi havia prou amb l'orquídia que el meu -MEU- COMPANY em va plantar a la porta de casa el dia que va decidir fer camí amb mi, per a mi eren suficients les seues sabatilles a la vora del meu llit per si havia d'alçar-se a mitja nit... Jo no necessitava fotos, perquè sóc molt poc fotogènica, ni em feien falta les etiquetes... O sí? No ho sé, igual sí, igual és que als "desetiquetats" ens comença a tocar la pera en la nostra vida quotidiana pese més la "denominació d'origen" pata negra del passat, encara que el passat siga un producte caducat.

miércoles, 2 de julio de 2008

gavardina virtual

I dic jo: açò dels blogs no té un poc (o un molt) d'exhibicionisme? On han anat a parar la discreció i la intimitat del famós diari personal? No se suposa que l'escriptura íntima té un valor terapèutic? Açò de penjar d'una finestra els teus sentiments i les teues opinions no és una vulgar ostentació? O és una mostra de la salubritat de la tan aclamada llibertat d'expressió?

Potser és positiu veure que no ens amaguem de dir la nostra, que els nostres pensaments no ens avergonyeixen i que volem compartir-los penjant-los de la virtual finestra com la roba estesa perquè s'airegen i la resta del veïnat s'adone que tots vestim unes robes semblants, que tots tenim uns sentiments pareguts, que penjats d'aquest fil d'estendre informàtic es veuen una mica més relatius...

martes, 1 de julio de 2008

Creus

ahir vaig coincidir a la farmàcia amb una dona. Devia tenir entre trenta i quaranta anys. Anava empentant un cotxet amb una xiqueta de pocs mesos, agafat d'una de les anses del cotxet hi anava un xiquet que no passava dels vuit i arrapat a la faldilla en duia un que devia fregar els cinc o sis. Els dos xiquets tenien els ulls ametlats, els cabells negres i lacis i la pell molt burna. Vaig pensar que devien ser adoptats... La nena era molt blanca i rosseta i tenia els ulls com la mare, grans i inquiets. Això sí, bastant més innocents i de mirada més viva... La mare, reflectida a l'espill del pilar de la farmàcia feia una mica de pena: es veia d'una hora lluny que havia passat per temps millors. De tant en tant, amb la mirada una mica entelada de cansament i grisor, feia una ullada ràpida a la imatge familiar que reflectia l'espill i intentava dissimular el ventre flàcid amb una fonda respiració, l'aparença descuidada posant en ordre un rínxol dels cabells per tenyir, esboçant un migsomriure que volia semblar relaxat... Jo la mirava i pensava, és una dona com totes... De sobte el nen gran li va preguntar: " i és precís que passem quinze dies seguits amb el papa?"... I jo vaig pensar: una dona com totes... divorciada. La dona va somriure i el nen es va ajupir: Mama, vols que t'arregle la sabata amb la corda de la trompa? La dona duia la sandalia trencada... Clar, núga-me-la ,va mormolar entre un somriure una mica gris i que fregava l'esgotament"... el nen que se li arrapava a la falda la va soltar de sobte i va preguntar amb ulls distrets agitant el sonall de la nena: Però la no podrem veure la Ilària... "Ja -va dir la mare- La ilària s'ha de quedar amb mi i amb el seu pare... però la veureu en tornar..." els nens van restar en silenci mentre la mare llegia distretament les etiquetes de les cremes que tenia a prop. es veia una dona culta i de formes delicades... Però a mi, no sé per què, em feia sentir compassió, amb aquells ulls apagats, el collar antic i passat de moda, que devia haver heretat d'alguna àvia, abraçant-li el coll, la sandàlia trencada i nugant-li el turmell amb la cordeta de la trompa, els nens morens, la nena rosseta, el sonall compartit... "Voldria un -ja l'atenia el farmacèutic en el moment del dubte- Voldria un test d'embaràs..." Els nens morens eren aliens a tot, la nena rosa només mirava el sonall, la dona trista s'estacava a l'espill... La dona... la dona a qui ningí havia explicat que ser dona no era fàcil, que ser mare era un caos, que ser mare divorciada era menys fàcil encara, que refer una vida repetint esquemes era un pes dur d'arrossegar... La dona absurda... Veig veure que el test que li donanven tenia com a marca comerciar "Test d'embarazo gran cruz" i vaig pensar on anirà aquesta pobra a estacar aquesta nova creu?Qui explicarà a la Ilària com cavar el forat per a les creus, com tallar la madera, com clavar els claus de la femineïtat?