martes, 1 de julio de 2008

Creus

ahir vaig coincidir a la farmàcia amb una dona. Devia tenir entre trenta i quaranta anys. Anava empentant un cotxet amb una xiqueta de pocs mesos, agafat d'una de les anses del cotxet hi anava un xiquet que no passava dels vuit i arrapat a la faldilla en duia un que devia fregar els cinc o sis. Els dos xiquets tenien els ulls ametlats, els cabells negres i lacis i la pell molt burna. Vaig pensar que devien ser adoptats... La nena era molt blanca i rosseta i tenia els ulls com la mare, grans i inquiets. Això sí, bastant més innocents i de mirada més viva... La mare, reflectida a l'espill del pilar de la farmàcia feia una mica de pena: es veia d'una hora lluny que havia passat per temps millors. De tant en tant, amb la mirada una mica entelada de cansament i grisor, feia una ullada ràpida a la imatge familiar que reflectia l'espill i intentava dissimular el ventre flàcid amb una fonda respiració, l'aparença descuidada posant en ordre un rínxol dels cabells per tenyir, esboçant un migsomriure que volia semblar relaxat... Jo la mirava i pensava, és una dona com totes... De sobte el nen gran li va preguntar: " i és precís que passem quinze dies seguits amb el papa?"... I jo vaig pensar: una dona com totes... divorciada. La dona va somriure i el nen es va ajupir: Mama, vols que t'arregle la sabata amb la corda de la trompa? La dona duia la sandalia trencada... Clar, núga-me-la ,va mormolar entre un somriure una mica gris i que fregava l'esgotament"... el nen que se li arrapava a la falda la va soltar de sobte i va preguntar amb ulls distrets agitant el sonall de la nena: Però la no podrem veure la Ilària... "Ja -va dir la mare- La ilària s'ha de quedar amb mi i amb el seu pare... però la veureu en tornar..." els nens van restar en silenci mentre la mare llegia distretament les etiquetes de les cremes que tenia a prop. es veia una dona culta i de formes delicades... Però a mi, no sé per què, em feia sentir compassió, amb aquells ulls apagats, el collar antic i passat de moda, que devia haver heretat d'alguna àvia, abraçant-li el coll, la sandàlia trencada i nugant-li el turmell amb la cordeta de la trompa, els nens morens, la nena rosseta, el sonall compartit... "Voldria un -ja l'atenia el farmacèutic en el moment del dubte- Voldria un test d'embaràs..." Els nens morens eren aliens a tot, la nena rosa només mirava el sonall, la dona trista s'estacava a l'espill... La dona... la dona a qui ningí havia explicat que ser dona no era fàcil, que ser mare era un caos, que ser mare divorciada era menys fàcil encara, que refer una vida repetint esquemes era un pes dur d'arrossegar... La dona absurda... Veig veure que el test que li donanven tenia com a marca comerciar "Test d'embarazo gran cruz" i vaig pensar on anirà aquesta pobra a estacar aquesta nova creu?Qui explicarà a la Ilària com cavar el forat per a les creus, com tallar la madera, com clavar els claus de la femineïtat?