martes, 22 de julio de 2008

Exotisme lingüístic

Sota les tipuanes del parc Lo Torrent, de Sant Vicent del Raspeig, s’asseu Maria, una velleta amb una teranyina de temps teixida sobre la pell de les galtes. En el que comença a ser ja el banc de sempre, cada vesprada, deixa esgolar el pensament memòria endins i em conta històries. Devem fer un tàndem, si més no, curiós. La dona em duplica l’edat, per tant frega ja els vuitanta anys. És una iaia del segle XXI, de les que els toca deixar-se estressar per la criança dels néts, perquè nosaltres, les mares d’aquest temps, poguem ser això: mares del nostre temps, dones forjades a cops de renúncies, pròpies i al·lienes (sempre en femení…). D’això, però ,ja en parlaré en un altre moment…
El cas és que avui, Maria m’estava explicant que és d’Albacete, que va vindre a Sant Vicent, amb una mà davant i l’altra darrere, quan tenia més o menys la meua edat i tres fills amb panxetes famolenques per a omplir, com jo. De sobte ha alçat els ulls i els ha deixat perdre entre les branques de les tipuanes. “ Antes de que despropiaran este huerto –m’ha dit- aquí había almendros, olivos y pinos… Ahora han plantao estos árboles… ¿Què son? ¿Acacias?” “Tipuanes, María –li he constestat, omplint el pap de l’Eulàlia García, que berena com les senyores, sota els arbres- Són tipuanes… crec que són arbres procedents de Sudamèrica…” M’he volgut lloir, encara que de jardinera tinc poc, perquè en adoptar el meu fill Joan, vaig voler fer-li un homenatge a la terra que me l’havia “regalat” i en vaig plantar una…
“Vosotros no sois de aquí, ¿verdad?” María ha passejat les ninetes de la verdor de la tipuana a l’acalorament maternal de meua cara… “Ho dius per la pell dels meus fills? – els que els coneixeu ja sabeu que són negres…- M’he migemocionat… “No, que va!- m’ha dit de sobte María- Lo digo porquè hablais en valenciano. Me hace mucha gracia…” Ai, caram! Que el Joan, el Carles i jo fem gràcia? (l’Eulàlia no, perquè com que ni parla ni és negra…) “sí, sí, som d’ací, clar que sí” Li he volgut insistir, però feia cara de no acabar-s’ho de creure… I, no sé per què, la seua expressió i el fet que ni tan sols s’haguera percatat de les diferències ètniques entre els meus fills i jo, m’han fet pensar que fa uns mesos, no molts, en aquesta societat que ens ha tocat en herència, hi havia una certa paranoia “anti-immigració”, que va empentar el govern a tapar boques amb lleis com la dels 18 mesos d’internament per als immigrants sense papers, que ara s’ha vist desbancada per la ja tradicional (per la quantitat de segles que fa que es manifesta ara sí ara també) paranoia anti-espanyols perifèrics, espanyols no espanyols, ciutadans menys espanyols, espanyols de segona, els altres espanyols… poseu l’etiqueta que volgueu… Espanyols dels que fem gràcia… Què tenen de graciós les diferències lingüístiques?
No ho sé… l’afirmació, però, m’espanta una mica, i més quan està feta sota una tipuana del parc Lo Torrent... Per què? Doncs perquè veig que un parc dissenyat a l’estil britànic, amb fonts que a penes podem omplir i gespa que amb prou feines podem regar ha substituït un hort tradicional amb oliveres i ametlers (arbres de secà…). Les tipuanes, arbres de creixement ràpid i ombra fàcil, han substituït els pins, de creixement lent… i la llengua que fins ara parlàvem amb més o menys naturalitat, entre ametles, olives i agulles de pi, ara comença a fer gràcia pel que té d’exòtic. Paradoxal!
Jo, més que ningú, i en la meua família es veu, estic a favor del mestissatge, però aquesta substitució tan brutal i tan ràpida em fa vindre basques… no?