jueves, 20 de noviembre de 2008

La lectura que es toca

Tinc la sensació que cada dia que passa vaig aficionat-me més a la lectura virtual; i em fa l’efecte que, amb l’escriptura em passa el mateix. Mai no ho hauria dit, perquè els que em coneixeu, sabeu que sóc una dona bastant clàssica, sobretot pel que fa als costums literaris. No sé si arribarà el dia en què m’apegaré a una pantalla d’ordinador, per llegir-me un llibre sencer, entre altres coses perquè oftalmològicament això deu ser ben poc saludable i perquè portar-se l’ordinador al llit, com faig amb les novel·les, deu ser força incòmode. Tanmateix, amb la premsa ja em passa: l’únic diari que llig en paper és aquell 20 minutos, que una xica amb màscara de maquillatge i gorra roja al cap em dóna cada matí quan puge a l’autobús. Les pàgines de la resta de periòdics que acostume a llegir, les passe amb el ratolí.
Amb l’escriptura em passa el mateix. Pel que fa a la meua pretesa i magra creació literària, m’adone que cada vegada faig servir menys el clàssic bloc de notes i més la memòria i les tecles d’ordinador. Quant a la meua acabada d’estrenar experiència periodística, columnística o com vulgueu dir-ne, em passa el mateix. Vaig abandonar aquesta teranyina per teixir-ne una altra sobre el paper, una que els lectors pogueren tocar. Això té un avantatge innegable: pots portar-te el meu “fil d’aranya” teixit sobre el paper del setmanari “El Punt” (que tan amablement m’ha acollit) allà on vulgues. Igual pots llegir la meua columneta a l’autobús que a la tassa del wàter (sa costum que encara conservem molts. Els meus fills hi lligen tires de Mafalda… Qualsevol excusa és bona per avessar-los a llegir). Tanmateix, malgrat que considere que la meua nova experiència en les pàgines d’El Punt és molt bona i ben gratificat, el paper té un desavantatge que, en els temps que corren, em sembla ja insalvable: la lentitud. Això m’ha de costar a mi més d’un disgust, perquè sóc una persona impacient. Sort en tinc que treballe amb persones pacients que em fan un cas relatiu, perquè em passe el temps enviant textos al periòdic, a València, i preguntant-los “per on anem? Quin és el darrer que s’ha publicat? Però es publica o no?” I després, de tant en tant, m’arriba un correu d’algú que acaba de llegir el que es va publicar fa dues setmanes i que jo vaig escriure en fa quatre…
D’altra banda, és trist, però fa dies que em fixe i la veritat és veig poca gent que llig periòdics; i certament és una llàstima perquè poder llegir el periòdic al solet en un banc del parc o en la terrasseta d’un bar, cerveseta en ma, diumenge al migdia, mentre els meus fills xarrupen la fanta amb la canyeta, és un dels grans plaers de la meua vida. Crec que hauríem de recuperar el gust per la lectura en paper, malgrat que siga antiecològic. Sempre el podem reciclar…
Amb tot, em sembla que em guariré de la meua impaciència verborrèica reprenent de tant en tant aquesta teranyina virtual (a banda del que tan generosament i pacientment em publica “El Punt”) i assetjant els correus d’alguns de vosaltres per tornar a tenir la sensació que la vida i les paraules van tan de pressa com a mi m’agrada.