martes, 9 de diciembre de 2008

Carabasses i un "tal" Pare Noel

(Publicat al setmanari "El Punt" novembre-desembre de 2008.Quina paciència tene els pobres!!)
Som a finals de novembre i els dies ja es giren freds i els aparadors de les botigues comencen a omplir-se de Nadal quan a penes acabem de bufar la flameta del ciri del dia de difunts. Jo sóc una dona de poble, de les que espolsa el temps i els records de damunt de les làpides dels seus morts, de les que arrossega, silenciosa, un poal de crisantems entre creuetes de forja amb noms que no reconeix, aixafant la terra que cobreix els ossos dels morts d’uns altres amb pas temorós.
Tanmateix, mentre jo comprava els crissantems a la plaça, esgarrava un llençol vell per torcar la pols dels records i retallava una botella de suavitzant per abocar sobre el nom de les meues àvies, com si la claredat de l’aigua em poguera fer una mica menys foscos i menys llunyans els moments compartits i la mort inevitable, el meu fill major, el Joan C. pintava carabasses amb expressió terrorífica, tantes que podríem plantar-ne un bancal; i el petit, el Carles C., amb un tros del llençol vell que em sobrava de netajar les meues tombes, es fabricava una disfressa de fantasma que li havien demanat a l’escola per celebrar el Halloween. Jo, amb aquella recança que ens deixa la certesa que tot s’acaba, mirava la meua filla petita, l’Eulàlia G., atrapada entre les reixes del bressol i de la femineïtat, i em preguntava si ella espolsarà també les tombes dels nostres morts, com faig jo amb ma mare cada any, com ja feia amb l’àvia Assumpció des que tinc ús de raó.
Ara els meus fills ja pensen a escriure una carta per demanar joguets a un tal “pare Noel”. Em pregunte si no deu ser que obvien els Reis per aquella tradició republicana amb que ens hem educat a casa. No, recorren al pare Noel perquè els temps canvien inevitablement i hi ha costums que costen de mantenir, i no sé si acaba de tenir sentit lluitar contracorrent per mantenir-les vives. Al cap i a la fi la vida està feta de renúncies no? És el que té el progrés, que es veu que obri horitzons i fa que els llindars de sempre ens semblen poca cosa. Als nostres fills ja els impressiona més un grapat de llepolies aconseguides al crit de “truco o susto” que unes castanyes torrades i la lluentoreta imponent d’una petita espelma roja, el nom de l’avia morta acaronat pels llavis enyoradissos de la mare , ja esperen amb més impaciència al Pare Noel, que és més ràpid que els Reis.Fugir de costums que s’imposen com a tradicions segurament és una pèrdua de temps; tanmateix, crec que paga la pena intentar frenar la substitució i convertir-la en enriquiment, en un afegit, sense renunciar a celebracions més nostrades, perquè una cosa és el mestissatge i l’altra l’aniquilament cultural.