Josep-Lluís Rico: un perifèric discret

(Publicat al setmanari El Punt diumenge 1 de març)

Tinc una d’aquelles curioses existències marcades per afortunades casualitats. La més cridanera és que després d’un grapadet (seré modesta) de fracasos sentimentals vaig acabar compartint vida, fills i misèries amb el germà major del qui havia sigut el meu noviet del parvulari. Amb els escriptors em passa com amb l’amor: la vida me’ls posa en el camí en el moment que menys m’ho espere. Així em va anar de més jove amb Gaspar Jaén, Joaquim Espinós, Vicent Salvador o Emili Rodríguez-Bernabeu.Anava coneixent-los personalment de manera casual a mesura que els coneixia literàriament amb més o menys profunditat. No fa molts anys, havent llegit El Geòmetra vaig emprendre un viatge de cap de setmana i allà, al mateix autobús, em vaig trobar l’autor, Josep-Lluís Rico i des d’aleshores mantenim una amistat “moderada”, però constant, i de tant en tant compartim viatges literaris i reals.
Josep-Lluís és un d’aquells homes discrets, que va fent. Difícilment el trobes als periòdics, amb somriure “profident” promocionant el seu treball, però el cas és que al llarg d’aquests anys, al marge del món viciat dels premis literaris, s’ha forjat una obra ben diversa, que abarca quasi tots els subgèneres narratius i que l’apunta com a un dels escriptors de referència en aquesta malaguanyada literatura perifèrica. Ara acabe de llegir La llegenda de Nikté, l’última obra d’aquest autor castellut, i la lectura m’ha fet pensar una vegada més en la inevitabilitat de lligar vida i obra d’un escriptor. Al principi, només tancar la novel·leta vaig pensar que era un llibre simpàtic que m’havia fet més lleuger el camí diari de retorn a casa amb autobús. Tanmateix, després d’aquests anys de compartir amb Josep-Lluís bona taula i tranquils passejos campestres, veig que en 156 pàgines ha sabut condensar essencialment el que és ell com a persona i com a escriptor, i ho ha fet de forma divertida i amena. En La llegenda de Nikté ens mostra un món d’adolescents inquiets i àvids d’aprendre coses del món immediat que els envolta (com n’hi ha molts, encara que ens semble mentida), que emprenen un viatge de cap de setmana entre Castalla. De la mà d’un dels personatges adults, Lluís, tant la colla d’adolescents, com el mateix lector, van aprenent història, arquitectura, gastronomia, tradicions i costums populars, qüestions lingüístiques... I ho fan de manera natural, com només podria plantejar un “mestre”, un home amb vocació docent, com és Josep-Lluís Rico; un home, a més, amb una vastíssima cultura i un bon domini del resgistre literari, que ha sabut transmetre de manera molt divertida i amb molta tendresa en aquesta darrera obra la profunda estima que sent per la nostra terra, els nostres espais naturals i les nostres tradicions.