miércoles, 22 de abril de 2009

Infidels

(Versió íntegra de la columna publicada al setmanari El Punt diumenge passat o l'altre, m'ho han dit, però no me'n recorde! Quina paciència, els pobres!)

He de reconéixer que de vegades em costa una mica veure la gràcia i el profit dels percentatges i les estadístiques. Supose que encasellar i numerar la vida ens ajuda a explicar-la una mica millor i contribueix al nostre autoconeixement. El cas és que les xifres omplin titulars quasi cada dia: “El 30,2 % dels llicenciats troben faena a través d’Internet”, “El 3,8 % dels alacantins no tenen cap formació”, “4 de cada 10 escolars està preocupat pel seu pes”, “ Més de la meitat dels espanyols assegura que seria infidel si la seua parella no se n’assabentara”. Aquest és el que em dóna joc! El porte a la meua classe de valencià per a personal sanitari i dos dels meus alumnes, una psicòloga i un psiquiatre, coincideixen a opinar que les xifres corresponen més a la fantasia dels enquetats que a la realitat. Qui no ha fantasiejat a “pegar-li-la” a la seua parella? Jo, durant el debat a classe afirme, categòrica, que la infidelitat em sembla una falta de respecte intolerable. Si és una infidelitat oculta, és una burla imperdonable cap a la persona que t’estima: mentre ella, després de treballar, et fa el dinar i et planxa les camises, la teua companya de faena –posem per cas- gaudeix de les teues carícies i del millor del teu caràcter. Si és una infidelitat confessa és un acte d’egoisme que no té nom. Els meus alumnes, amb més edat i més experiència que jo, matisen i relativitzen el tema. S’acaba la classe, però, i comencen a vindre’m al cap grans escriptors de la literatura universal que ens han regalat formidables personatges infidels: Leon Tolstoi i la seua fràgil Natasha, Gustave Flaubert i la seua torturada Madame Bobary... Agrane cap a casa i repasse ràpidament la nostra literatura i veig que també grans escriptors com Francesc Trabal, ens mostrà un turmentat i infidel senyor Càrol en Hi ha homes que ploren quan el sol es pon. Faig un bot en el temps i, per citar també una boníssima escriptora que tracta la infidelitat, em ve al cap la protagonista de L’últim tren, de Maria Mercè Roca, i també recorde un magnífic Francesc Bodí, que pren la covardia de la infidelitat per donar títol a un dels seus llibres, L’infidel, i la reprén per centrar l’argument del darrer, El soroll de la resta. Faig examen de consciència i m’adone que jo, modesta aprenent d’escriptora, he fet de la infidelitat un dels temes centrals de tres de les meues novel·les (i només en tinc quatre publicades!). I és que, en el fons, això de la infidelitat és bíblic: ara que ens toca tan de prop la Setmana Santa, em ve al cap que un dels grans personatges de la nostra mitologia, la verge Maria, va ser acusada d’infidel, per això la va repudiar en un primer moment el seu sant promés, Josep, no? Sort dels somnis, els àngels i l’Esperit Sant, que li van salvar, a ella, l’honra i la dignitat, i a ell, la imatge i el bon nom (i el van perpetrar a la història).

martes, 7 de abril de 2009

ESPÈCIES PROTEGIDES

(Publicat -o no- al setmanari "El Punt" no tinc clar quin dels dos últims diumenges. Però no volia que se'm caduraca el tema. Coses que passen!)

Espere que Ferran Torrent em permeta usurpar-li el títol de la novel·la per aixoplugar les quatre paraules que ara vessaré sobre el polèmic cartell publicitari del xiquet i el linx ibèric que la conferència episcopal ha fet servir per manifestar-se en contra de l’avortament; i que els mitjans de comunicació han difòs a tort i a dret gratuïtament a costa dels diners de tots com a excusa de tertúlies insubstancials que no ens han portat enlloc.

Fa uns dies, durant un sopar en què vaig coincidir amb el doctor Salvador Giner i amb alguns gestors culturals i professors de la Universitat d’Alacant, l’eminent sociòleg deia –molt encertadament, com no podia ser d’altra manera- que fer servir el suport publicitari per a posicionar-se sobre qüestions que afecten la societat era un acte terriblement agressiu i inadequat, sobretot, perquè no permet el diàleg. I dic jo: des de quan l’església catòlica permet o propicia el diàleg? A poc que fem una mica de memòria ens adonarem que l’església no dialoga. L’església sermoneja, adoctrina i alliçona i, si és necessari, s’imposa a colps; perquè la gent sermonejada, adoctrinada, alliçonada i espantada és més fàcil de controlar i de manipular. Així doncs, no em sorprén gens el famós cartell: fa molt per una església que intenta deseperadament mirar d’ajustar-se d’alguna manera a una societat que –Deo Gratias!- cada dia té menys ganes d’escoltar lliçons i té més interès pel pensament independent i els arguments meditats i consensuats.
Sí que m’ha copsat, però, una carta al director que llegia aquest matí en un periòdic. Era d’una xica que no passava dels trenta, secretària de professió, que deia que li sembla increïble que una xiqueta de 16 anys que té prohibit comprar tabac puga decidir avortar, ja que –deia la secretària- un avortament marca la vida d’una dona. I, dic jo, un fill als setze anys no deixa cap senyal? Cap esgarrapadeta al cor i al futur? Sabeu una cosa? Jo, als setze anys vaig començar a fumar i ma mare no em deixava, però les meues amigues i jo féiem torns per anar cada setmana una a l’estanc i comprar-nos el paquet de tabac amb l’excusa ximple que era per al pare. Estava prohibit i fumàvem. Si ens haguérem vist en una situació compromesa i haguérem volgut avortar, ens hauríem buscat la vida, com amb els cigarrets. La clau no està en la prohibició, que en el fons atorga una certa emoció a la tranqressió d’allò que no és pot fer. La clau rau segurament en protegir les nostres filles d’un mal tràngol com l’avortament amb una bona educació sexual i amb un suport incondicional. Només cal complir el compromís que adquirim quan les parim, a elles. Així de simple.