domingo, 30 de agosto de 2009

ENGANXATS A LA XARXA

(Columna publicada al diari "El Punt" el 23 d'agost de 2009)

Aquestes vacances mi Santi i jo hem fet una curta (però intensa) estada als Pirineus amb les nostres quatre critarues. Ja us la contaré quan me’n recupere, perquè, com us podeu pensar, fer 700 quilòmetres amb quatre feres s’acosta més a un safari que a unes vacances muntanyenques. Portem el cotxe ple, només ens falta la cabra, perquè la pandereta ja s’ha entestat a portar-la l’Eulàlia G. Mentre van dormint, són com colomets indefensos, amb el cabet rotllat i tot, gronxant-se confiadament al compàs de la innocent respiració infantil. Tanmateix, quan es desperten són una mena de feres que… campe qui puga!
En fi, que les vacances familiars s’acaben i, en tornar a casa, -coses de la famosa crisi!- el meu company de misèries comença a treballar fora del poble mentre jo continue amb les meues vacances laborals. La qual cosa fa que passen dies i dies sense que jo tinga una conversa adulta que vaja més enllà de les “cuites” que ens preocupen a mi i a la fornera: que si la crostra del pa està massa torrada, que si tanta humitat florix les magdalenes, que si quina calor… A penes veig ningú més i la meua vida estiuenca transcorre ara de parc en parc: dolç avorriment amarat pel riure infantil de les meues criatures! Els avanços dels meus fills trepant tobogan amunt o fent tombarelles agafats a unes anelles m’omplin d’orgull de mare, però necessite alguna cosa més: m’urgeix tenir contacte amb adults. Se m’ocorre apuntar-me a una d’aquelles xarxes socials, tenint en compte que, en altres ocasions, les relacions virtuals m’han donat bons resultats. Moguda per una morbosa curiositat comence a buscar noms coneguts i, entre altres, m’hi trobe el meu company de viatges literaris i campestres, Josep-Lluís Rico. Recorde, de sobte, que fa uns mesos, mentre recorríem amb la llengua fora, sota un sol de justícia, la senda de Gerard Brenan, me’n va comentar alguna cosa. No dubte a posar-me en contacte amb ell perquè ja sabeu que li tinc una gran admiració com a escriptor i com a persona. Atent i amable, com és ell, de seguida em presenta virtualment un grapat d’homes i dones als quals jo no hauria tingut la sort de conéixer per un altre camí. Persones a qui mai hauria gosat adreçar-me, sobretot, per por de no estar a l’altura. Tanmateix, a força de mirar perfils, m’entra la dèria que el llenguatge en què ens manegem a la xarxa frivolitza una mica l’amistat: “Lliris picó i en tal o en tal altre son ahora amigos”. Em costa de creure, perquè a mi, dona solitària i tímida, sempre m’ha costat molt fer amics. El més impactant de tot, però, és que a les xarxes socials l’amistat se sol·licita: “tienes una solicitud de amistad en tu fecebook, para aceptarla haz clik en este enlace”. Així, com qui et demana el carnet de ball. Cliques i balles.

miércoles, 26 de agosto de 2009

Àvids lectors

Columna publicada a "El Punt digital" el 23 d'agost de 2009

Fa cosa d’un mes us parlava d’un llibre: El diari lila de Carlota, de Gemma Lienas. Ara hi pense i m’adone que en aquests trenta dies, en què, a més a més, he estat treballant al despatx de la Seu i al de casa, preparant activitats i el programa per als cursos de llengua de l’any que ve, he llegit més de mitja dotzena de llibres. No us exagere. Acostume a llegir en qualsevol lloc: a l’autobús, mentre vaig a treballar, a la cuina, mentre m’agafa el punt el sofregit, al parc mentre els meus cadells s’esgolen tobogan avall, a la sala d’espera del centre de salut, mentre el meu metge acaba amb el pacient que tinc davant… Per a més inri, sóc una persona de mal dormir i els llibres em fan les nits una mica més curtes.
Tanmateix, acabe de descobrir que fa uns dies que no llig res; no en tinc ganes. Crec que me les ha llevades l’última novel·la d’Ángela Becerra: Ella, que todo lo tuvo. La vaig comprar perquè la protagonista era una escriptora de 37 anys que, de sobte no pot escriure –com jo!-. L’autora hi pega moltes voltes: pèrdues, culpes, penes, traumes… La meua conclusió, però, és que realment el que li passa, al personatge, és que no en té ni ganes ni talent. A aquest pensament hi vaig arribar més o menys quan ja duia llegides unes 150 pàgines; però fet l’esforç primer, no havia d’arribar a la 420? Hi vaig arribar, perquè supose que aquesta senyora deu ser “algú”, almenys si donem fe de les ressenyes i els premis, tot i que molts sabem que, de vegades, per a premis i bones ressenyes tens prou amb un bon nom i un bon grapat de contactes –“amics”- encertats. D’altra banda, he de dir, que durant els primers capítols, la novel·la enganyava. Certament l’autora té un bon domini del registre literari, un llenguatge ric i un estil àgil, però que només dura això: 150 pàgines. La resta narren una història forçada i inversemblant que, al meu entendre, no arriba a transmtre les emocions que pretén, potser perquè per a transmetre sentiments tan intensos com els que ens vol encomanar no necessita tanta lletra ni tanta pàgina. Què feia jo, doncs, àvida lectora d’històries intenses i dramàtiques arrossegant desgana per aquella novel·la? No ho sé, realment. No ho sé. I això em fa pensar, perquè avui veig que llig tants llibres, que els empalme un darrere l’altre amb tanta avidesa que fins i tot de vegades assolisc les meues obligacions amb una dignitat mínima i no sé si això deu ser perquè un lector àvid, obsessiu, com jo, llig per amagar-se, per no veure que, com diria Borges. “he comés el pecat més gran que un home pot cometre: no he sigut feliç.” Malgrat tot, malgrat la literatura.

jueves, 20 de agosto de 2009

Una dona va al metge

(Columna publicada a "El Punt Digital" el 19 d'agost de 2009)



Aques és el títol d’una novel·la de Ray Kluun, a qui no conec cap altra obra. La qualitat literària del llibre en qüestió em sembla discutible. Tanmateix, coses de la vida!, la història, de sobte, se m’ha fet terroríficament familiar aquests dies. L’autor narra l’amarg calvari de la seua dona, de trenta-sis anys (la meua edat) cap a l’eutanàsia voluntària a causa d’un càncer de mama. La protagonista de la història un dia nota molèsties en un pit, va metge, qui no li veu res estrany i als sis mesos ja no hi ha res a fer: la Carmen deixa vidu i una òrfena de tres anys.
El meu cas –toque ferro!- és menys greu. Tanmateix, la impotència de la meua darrera visita al metge m’ha retornat aquesta història. Per causes que desconec, una remodelació de no sé què al Centre de Salut, ha fet que se m’assigne un metge de família diferent del que m’havia tractat fins ara, el mateix que em va recomanar una ecografia de mama. Després d’enviar la sol·licitud a l’hospital, van tardar dotze dies a donar-me cita. Hi havia d’estar a la una. Allà, en una sala d’espera plena de dones amb cara de ressignació unes, d’avorriment altres, mi Santi i jo anem escoltant noms que ixen d’un altaveu amb un so metàl·lic que a penes podem entendre. L’altaveu vomita el meu nom hora i mitja després de la cita assignada. Allà, en una cambra fosca, veig per primera vegada en quasi dues hores un humà; una persona, vaja, que fa la seua faena de forma més o menys mecànica. En 15 dies tindré els resultats, em diu, i li’ls enviaran al meu metge, que m’ho explicarà tot. Passades les dues setmanes vaig a la consulta del “meu” metge, que ara ocupa un altre i aquest em diu que no sap res dels meus resultats i m’envia a una altra consulta, on tampoc en saben res i des de la qual em reenvien a una tercera consulta on una metgessa, que tampoc reconec, tecleja no sé què en l’ordinador i conclou que els resultats de la meua ecografia de mama deuen haver-se perdut. Així, com si parlàrem d’un simple refredat. En cap moment cap dels metges em pregunta com em trobe, com van les molèsties o si em preocupa el meu estat. Res. Sóc simplement un paper perdut. Em diuen que posaran un punt roig en el meu expedient (no sé exactament per a què, perquè no m’ho expliquen) i jo, tràgica de mena com sóc, ja em coneixeu, pense: “ Avui un punt roig a l’expedient i, a aquest pas, en sis mesos, una creu i una corona de flors al meu taüt.”
Em consta que els metges ho són per vocació, segurament més que cap altre professional: convisc amb ells al llarg del curs a les meues classes i em semblen persones dedicades i solidàries. Què fa que amb el temps i la rutina vagen perdent humanitat i interés pel pacient?

lunes, 17 de agosto de 2009

Dones de sainet

(Columna publicada al Punt Digital el 16 d'agost de 2009)

Tinc una certa tendència a fixar-me en coses que sembla que la majoria de la gent no mira, aspectes insignificants del petit món que m’envolta. Això em ve al cap mentre trac la pols d’una caixa plena de papers i sainets antics que tenia en els dalts de l’armari del despatx. Són les restes polsoses del que podria haver estat la meua tesi doctoral. El meu bon amic Biel Sansano, mestre i introductor en els plaers de l’espectacle teatral català, em demana que recupere per a un congrés uns papers que vaig fer fa anys sobre l’obra de Pilar Monzó, personatge que un dia va despertar un gran interés en el racó “feministoide” de la meua ànima inquieta. Li dic que no puc recuperar-los, que fa temps que ja ni hi pense, que la meua vida de mare abnegada, professora ressignada i sol·lícita secretària no em deixa espai per a la investigació, que el poc temps de què dispose el vull per a escriure, que des que vaig llegir la tesina no he assistit a congresos i no he entrat en una biblioteca que no fóra la meua. Per tant, tinc ben rovellades les frontisses de la investigació. Segur que altres més posats i més savis ho faran millor que jo. Tanmateix, això no lleva que els sainets de Pilar Monzó rosegats per les rates que un dia vaig comprar a la llibreria de vell del carrer Russafa o que el mateix Biel Sansano em va regalar quan vaig llegir la tesina, desperten en mi una mena de nostàlgia, un sentiment de llàstima per aquella col·lecció inacabada que vaig començar amb tanta il·lusió i vaig interrompre per col·leccionar fills, treballs i novel·les inèdites. Se’m reviscola també, com he dit, aquell sentiment de femenina injustícia que una dona com jo no pot evitar traure a la més mínima. El teatre popular valencià tradicionalment ha estat un gènere menystingut i molt poc estudiat i, en concret, el teatre popular valencià fet per dones encara és un camp que està pràcticament verge des del punt de vista dels estudis crítics. L’obra dramàtica reflecteix més que cap altre gènere literari la societat en què viu l’autor que l’escriu. Crec que un estudi històrico-literari amb un vessant sociològic del contingut de la producció teatral valenciana feta per dones seria un bon punt de partida per a conéixer millor la nostra societat i la visió que en tenen les mateixes dones, i per a oferir una perspectiva interessant de determinats períodes de la nostra història des de l’òptica femenina. Però, sobretot, seria un bon punt de partida per a recuperar una part important de la nostra cultura que no ha tingut la fortuna de despertar l’interés del gruix d’investigadors, i per a intentar rescatar de l’oblit la creació dramàtica femenina, que ha estat triplement silenciada i mantinguda fora del cànon: per popular, per valenciana i per femenina.

jueves, 13 de agosto de 2009

La literatura és cosa d'homes

(Columna publicada en una de les darreres edicions en paper del setmanari "El punt").

Ara que vénen les vacances m’agrada fer una ullada a lectures “lleugeretes” d’aquelles que acostume a regalar als joves que m’envolten perquè entretinguen les hores mortes de les calorosíssimes migdiades que ens esperen. Tinc una neboda adolescent i un fill “prepúber” i enguany m’incline a escodrinyar la prestatgeria que Rosa, la “meua llibrera d’ara”, té destinada als “llibres d’institut”, d’una llarga llista dels quals gaudeix, per sort o per desgràcia, la nostra literatura. En trie un de Gemma Liènas: El diari lila de Carlota. No me’n puc estar de llegir-lo, naturalment, perquè m’agrada l’autora, perquè m’agrada la literatura juvenil i perquè des de les primeres pàgines veig que s’hi exposa de manera amena, clara i didàctica l’esclavatge a què ens sotmet a les dones la visió androcèntrica del món que domina encara la nostra societat.
Acabe el llibre, la calor no em deixa dormir i se m’ocorre posar-me a comptar. Ovelles? No! Escriptores. Sabeu quantes dones van guanyar el Premi Nobel de Literatura entre 1901 i 2007? Nou en 106 convocatòries. Busque en espanyol les 20 millors novel·les de la literatura universal i en una pàgina de notícies literàries trobe els 20 afortunats, entre els quals només hi ha una dona: Jane Austen. Mire les prestatgeries dels meu despatx, recòrrec minuciosament aquells volums de les millors obres de la literatura universal segons Edicions 62, i veig que de 50 títols només un està signat per una dona, George Eliot (curiosament amb pseudònim d’home...). En fixe llavors en la col·lecció de les millors obres de la literatura catalana, dirigida per Joaquim Molas, també per a Edicions 62/La Caixa: 125 títols, només 8 dels quals van signats per 6 dones...
És que les dones no escrivim? Un amic em diu que el desequilibri de xifres no és una qüestió masclista ni discriminatòria, és simplement perquè el corpus d’escriptores és menor. Ah! Sí? I per què és menor? Perquè les dones tenim menys temps per a escriure, perquè -ho he dit moltes vegades- encara ens toca, com a escriptores, viure d’una altra dedicació professional, i com a dones, dedicar-nos més que els homes a les tasques domèstiques i a les criatures. La falta de corpus, per tant, és o no, una qüestió de discriminació? No podem assolir el ritme de treball dels nostres companys, tot i que la literatura no hauria de ser cosa d’homes. Hauria de ser cosa de tots i de totes. Em fa l’efecte que hi ha un grapat d’estudis de literatura de gènere, molts simposis, taules redones... Molta martingala, però realment ben poc suport social i acadèmic per a les dones que escrivim!

miércoles, 12 de agosto de 2009

Vacances i llibres abandonats

(Columna publicada a El Punt Digital)

Ara que s’acosten les vacances es deixen de fer activitats al matí en aquest “temple” de cultura que és la Seu Universitària d’Alacant. Quan jo hi arribe cada dia em fa l’efecte que només hi ha vida a la garita que comparteixen la guàrdia de seguretat i l’auxiliar de serveis. La majoria de les Sales estan tancades amb pany i clau, les cortines corregudes. Silenci. A mesura que m’aprope als dominis de la Delegació d’Alacant de l’IEC, l’ambient se’m va fent una mica sinistre... Si us fixeu, les sales principals de la Seu estan dediacades a morts il·lustres: Rafael Altamira, Miguel Hernàndez, Enric Valor, Emilio Varela... Aquests darrers són els que segellen les meues portes, la del despatx i la de la bilioteca, com fotos antigues de fastuosos panteons que soterren a partir d’ara el silenci vacacional de la cultura univeristària.
Hi ha una cosa, però, que fa encara una mica més tètric l’espai solitari que ocupe jo: els llibres vells. Com alguns deveu saber, al costat de la Delegació d’Alacant de l’Institut d’Estudis Catalans hi ha el punt d’alliberament de llibres. A la meua hora d’esmorzar m’agrada fer una ullada a les prestatgeries i moltes vegades em pregunte què empenta la gent a deixar allà aquells grapats de paraules gastades. En ocasions hi he trobat petites joies com La plaça del Diamant o El mecanoscrit del segon origen o Crim de Germania i la veritat és que m’ha fet goig tornar-les a tenir entre les mans, amb la ingènua idea que qui les ha llegides n’ha quedat tan meravellat que, seguint la filosofia de l’alliberament de llibres, no se’n pot estar de compartir amb els altres el plaer de la bona lectura. Tanmateix, quan òbric, curiosa de mena com sóc, les primeres pàgines i em trobe coses com “Alberto Martínez 1 de bachiller. 20 de setiembre de 2008”, em neguiteja la vaga sospita que qui ha llegit la meua petita joia –si és que l’ha llegida-, se n’ha desfet, acabat el curs, com qui abandona un gos a mitjan carretera perquè no siga una càrrega vacacional.
Amb tot, a les prestatgeries de llibres vells, que d’altra banda, delaten l’edat del públic que freqüenta normalment les sales de la Seu, on tenen lloc les classes de la universitat permanent, hi he trobat també pàgines esgrogueïdes de temps amb dedicatòries perfumades de recança d’un amor acabat o -vés a saber!, si també d’una vida acabada: “Avui he trobat dos coses: els teus ulls al despertar i aquest llibre. Queden, doncs, agermanats per sempre.” Ho va escriure algú el 12 de juny de 1986 en Espai de la tenebra, d’Andreu Morell. Sempre és molt de temps... Ara guarde jo els ulls, el despertar del desconegut, el llibre abandonat i la tenebra.