viernes, 25 de septiembre de 2009

Electra

(Columna publicada al diari El Punt digital el 25 de setembre de 2009)

Sabeu? El meu pare, físicament, mai no ha sigut un home molt gran. Tanmateix, sospite que l’Eulàlia G., la meua filla, que ara té dos anys i no alça un pam de terra, el veu immens. Ho dic per com la veig córrer cap a ell amb els bracets estesos i els ullets plens d’espurnes quan se’l troba pel carrer. Ell, de lluny estant, la crida, li estén els braços i l’acull amb no poc esforç. L’alça, fa dues passes i la torna a deixar a terra. Rebufa un poc amb les galtes una mica enceses. S’ha fet gran. Passa dels setanta i jo no me’n vaig adonar fins que l’Eulàlia va omplir el buit que havia deixat jo fa, segurament, més temps del que em pense. Perquè jo, com la meua filla, també corria cap a ell amb les manetes enlaire quan el veia entrar per la porta de casa. Jo també el veia immens. I ara , el mire i m’adone que el temps li ha fet més gran i més forta l’ànima i més petit i més fràgil el cos. Continua sent l’home curiós, l’estudiós imparable, el lector obsessiu, l’opinador locuaç, però li comencen a pesar ja els onze quilos de néta quan se li llancen als braços. M’adone també, ben passats els trenta anys, que un dia, sense trindre’n conciència, vaig perdre la infantesa (done gràcies que m’haja durat tantes dècades!) i vaig deixar enrere la xiqueta que ell havia inventat per a mi. Ell, sabeu? m’ho va posar fàcil, em va fabular un començament, va escriure les primeres línies d’una història que jo després reescriuria de manera obsessiva. Ell, em va dir un dia que jo era especial perquè no havia vingut al món penjada del bec d’una cigonya, com la resta de mortals, que ell m’havia trobat sota una amanita faloides, que no és cosa poca, si tenim en compte que a la meua germana major la va trobar dins d’una col. (On estiga el “glamour” de la bellesa dels bolets verinosos, que es lleven les plomes de la cigonya i l’alegria de l’horta!). Ell, quan jo tenia 10 anys i gargotejava llibretes amb paraules soltes i parlava sola mentre les altres xiquetes saltaven a la corda, deia que, la nena, no és que fóra rara, és que tenia traça d’escriptora. Ell, quan vaig decidir estudiar filologia catalana en aquells anys en què corria la veu que el que s’estudiava a la universitat era un “valencià de laboratori”, en lloc d’escoltar-se els que li deien que feia mal fet de pagar-me uns estudis inútils, es va abocar a les provetes de la llengua i en va aprendre quasi tant com jo. I va insistir més encara a esperonar-me a escriure estupideses, però estupideses sentides i pensades en valencià. Llavors jo, que malgrat tot vaig ser una adolsecent i una jove més que “complicada”, un dia, vaig pensar, de sobte, que al pare, no el podia contradir, que escriure era l’unic que donava sentit a l’existència que ell m’havia pensat. Ell, immens. Fins i tot ara que a penes pot alçar l’Eulàlia G.

martes, 15 de septiembre de 2009

Benvolguts estudiants universitaris

(Columna publicada al diari "El Punt" el 15 de setmebre de 2009)

He de dir-vos que aquest estiu us he trobat a faltar. Les nits se m'han fet llargues, de tan silencioses. Deixeu una gran buidor quan torneu al poble en acabar el curs. Vosaltres no sabeu qui sóc, però jo sí que us conec, perquè cada vegada que m'obriu la porta del carrer perquè passe davant de vosaltres —coses de l'edat!— o compartiu ascensor amb mi, jo us mire i, secretament, us invente una història, perquè el meu ofici és fabular. Tampoc podeu imaginar que, des que us veig al replà, sou protagonistes d'alguna de les meues novel·les; d'aquest escrit sense anar més lluny. Sóc una veïna qualsevol, la que us deixa un gotet d'oli si se us acaba, la que us pot prestar un llibre si és a la seua biblioteca, la que us pagarà vuit euros l'hora si una nit passeu per casa a veure dibuixos animats amb les criatures, la que us deixarà la batedora i una bona recepta de cuina si algun dia voleu trencar un cor omplint un estómac. Sóc aquella dona que porta un maletí ple de papers per corregir i textos per retocar en una mà i un grapat de criatures plorones en l'altra.
Sabeu? Jo un dia també vaig ser com vosaltres, i segurament, vosaltres, també canviareu la motxilla hippie pel maletí ple d'exàmens o pel portàtil d'última generació, i els col·legues de la facultat per un grapadet de xiquets mocosos…
He de dir-vos també, que no m'agrada que apagueu els cigarrets en les plantes que tinc a la porta i que em deixeu les puntetes estacades entre les fulles: els meus geranis no fumen! Tampoc em fa gràcia que quan teniu festa us oblideu al replà gots amb cubates a mitjan acabar: un dia les meues criatures agafaran un coma etílic a força d'empinar-se els gots quan ixen a jugar. M'encanta que quan porteu dues copes de més poseu el Sabina a tot volum i comenceu a cantar: «Y nos dieron las diez… la una, las dos y las tres…» Però, per favor, que no nos den més de les tres, que a certa edat, les nits en blanc ens senten fatal!
He de confessar-vos que estic un poc farta d'escoltar alguns matins: «Hay que ver estos estudiantes, qué bien que viven!» Sé que la vida de l'estudiant és una putada: amb menys pasta i més pressió psicològica que la «penya» que treballa des dels setze anys, amb més desenganys. Tot, per acabar treballant per millorar una mica el món que compartim; tot per cotitzar per pagar les pensions de les veïnes que ens queixem que ens cremeu els geranis. Tot per arraconar la bossa hippie i comprar-vos un ordinador de puta mare. Tot per deixar de telefonar els col·legues i portar els mocosos a una bona escola… Benvinguts a casa!

jueves, 10 de septiembre de 2009

Beneïda àvia!

(Columna publicada al diari "El Punt" el 9 de setembre de 2009)

S’acaben les vacances i no me’n puc estar de plànyer-me una vegada més de la meua condicio de fèmina dels segle XXI que s’ha preparat durant un terç de le seua existència per incorporar-se a una vida laboral que, a hores d’ara, encara està estructurada seguint un model totalment androcèntic.Ja he dit en més d’una ocasió que tan llestes com som les dones del meu temps i va i ens deixem enganyar pel parany de la conciliació de la vida laboral i familiar. Aquesta mena de combinació de treball altruista i solidari (les tasques casolanes i familiars) i de treball remunerat (en el meu cas, el “d’oficinista” de matí i professora de vesprada) és una fal·làcia que ens esclavitza fins a uns límits insospitats i, en ocasions, de difícil suportar.
Jo veig que em vaig fer gran, i que ja no porte amb tanta empenta coses que, fa deu anys, quan començava a fer classes de llengua als que menys en sabien, feia amb alegria i il·lusió. Ho pensava ahir, que era el primer dia de treball després d’aquestes vacances estiuenques en què, per primera vegada en una dècada de vida laboral, tinc la sensació que no he descansat gens, que estic esgotada, més fins i tot, que aquell 31 de juliol que vaig tancar la porta del despatx morta de ganes de fer les maletes i passar uns dies als Pirineus amb la meua família. Ai, ai, els Pirineus! Ai; les vacances d’una dona com jo!
Malgrat l’experiència dels dos estius anteriors, vaig pensar que un camping continuava sent el millor lloc perquè les meues criaturetes gaudiren d’una mica de llibertat i es relacionaren amb altres xiquets. Fins ací fantàstic. Però i jo? Doncs vaig continuar fent el que faig a casa: netejar, fer el dinar, llavar roba... Tot això en unes condicions una mica limitades si tenim en compte les dimensions de la cabana que vam llogar. Tanmateix, jo que de vegades sóc més optimista del que sembla, em feia la il·lusió que allò era com jugar a les casetes de nines. Una setmana després, les vacances de càmping es van acabar i em vaig trobar novament a casa amb la roba de sis persones per posar al dia, la casa per endreçar, el dinar per fer, quatre criatures amb què discutir del deure del col·legi, de les hores de televisió, del temps d’ordinador, de la col·laboració en les tasques casolanes... Així, fins ahir, 1 de setembre. Què tenia ahir? Un grapat de faena de despatx pendent: programació per fer, classes per preparar, i mitja dotzena d’ullets que em miraven interrogants. Encara no hi ha escola, què faig de les criatures? Les porte a casa de ma mare, que l’àvia se’n faça càrrec, que ella està jubilada, que ella ja va passar per on passe jo, i ara, a la vellesa -vés per on!-, continua sent una dona esclava de les circumstàncies i dels avanços que hem fet les dones en matèria laboral.

jueves, 3 de septiembre de 2009

Conte de Fades

(Columna publicada al diari "El Punt" el 2 de setembre)

Diumenge al matí 7:30 h. sona el despertador i «ella» s'alça. Fa estona que espera el pip-pip, tot i que fa anys que no necessita cap alarma, perquè qualsevol soroll li trau la son, sobretot des que té fills. Avui és l'aniversari de la seua fillastra. Vé la família —la d'»ell»— a dinar. «Ella» sap que ja no impressiona ningú, però vol quedar bé. S'alça matí, endreça la casa, trau la pols, perfuma el menjador i, a quarts de 12, es fica a la cuina. Vol fer un bon dinar, que la nena —la filla del marit— fa 8 anys.
«Ella» en té 37 i un divorci i tres fills a les costelles i, sobretot, a l'abdomen. «Faig panxa —es diu cada matí—. Quan tinga temps faré exercici i dieta.» Tanmateix no en té, de temps. El passa a l'oficina arxivant actes de reunió i redactant memòries anuals, i a casa, llevant pols i mocs, fent llits, preparant-los la roba i el sopar, portant-los al parc, escoltant-los les penes de cada dia. El temps i el desengany se li han tirat a sobre i li van tenyint de blanc els cabells. Ella es fa metxes rosses per dissimular, però la panxa…
Fa un bon dinar de diumenge, la xiqueta en queda contenta, i la família d»ell», que són agraïts, també. A poqueta nit van amb els xiquets a passejar. Els duen al parc, i tornen a casa bruts de terra. A «ella», li fa la impressió que la terra li estova l'ànima i bruteja una mica, com les manetes dels xiquets, polsoses, polsoses… Es creuen amb una parella de novençans.
La novençana va molt mudada i és molt trempada: melena llarga, pell bruna, malucs amples de moviments graciosos... «Ella» el mira a «ell» amb les ninetes una mica polsoses, com tenyides de la terra del parc, i li veu els ulls compassats pel va-i-ve dels malucs de la novençana. «Ell» no pot callar: «bonic moviment». No ha volgut dir el que segurament pensava: «té un cul de puta mare».
Ho ha dit justament quan ella ficava la clau al pany de casa i s'emmirallava a la porta del pis que a penes paga amb el sou de la puta oficina. Obri i el vidre de l'entrada li retorna la seua imatge polsosa i una mica desastrada: amb les ànsies del dinar s'ha oblidat de posar-se les arracades i maquillar-se una mica, i amb el joc del parc està una mica desmonyada. Els seus malucs ja no tenen el ritme dels de la novençana. Ni de lluny. El seu cor sí.: bum-bum.
No plores, tonta. Bum-bum.. Has de banyar els xiquets. Bum-bum. Has de preprar-te el maletí per demà. Bum. La roba d'»ell» està per planxar. Bum-bum. No oblides traure el pa del congelador per als esmorzars dels nens. Bum-bum, se t'esgola una llàgrima, boba. Bum. Se't veu el desengany. Bum-bum. Tens el sopar per fer. Avui fan futbol a la tele. No podràs acabar de llegir el llibre si li fas companyia al sofà. Bum-bum. La novençana passa de lluny. Bum-bum, els ulls d'«ell» perden el compàs. El cor d'«ella», no. Bum-bum. Torca't les galtes, idiota! Idiota.

martes, 1 de septiembre de 2009

QUE DÉU ENS AGAFE CONFESSADES

(Columna publicada al diari El Punt el 27 d'agost de 2009)

No sé si us he dit que m’agraden les notícies, perquè, com deia Pepa Bueno en una entrevista recent: no hi ha res millor que saber què passa al món i contar-ho. Encara que jo afegiria que sí que hi ha una cosa millor que contar-ho: poder comentar-ho i ficar cullerada. M’agrada, a més, poder llegir les notícies en paper (decimonònica que és aquesta que us escriu!). Dilluns passat, per tant, vaig anar a comprar el diari. Normalment, entre les magres possibilitats que m’oferix el quiosc més proper, acostume a permetre’m El país¸ l’Información o el Público. Aquesta setmana vaig optar pel darrer perquè a la portada prometia una notícia sobre l’incompliment de la llei d’igualtat de gènere per part del govern socialista. Tot anava explicat amb xifres, i ja sabeu que a mi les estadístiques em fan una certa gràcia. Hi havia cua per pagar i el temps d’espera va fer que fixara l’atenció en el grapat de revistes que hi havia a l’expossitor. Vaig passar per alt les revistes del cor, que tinc oportunitat de llegir cada vegada que visite la família, i ja me les sé de sobres. Foren altres les que em van cridar l’atenció i presa d’una frivolitat inusual en mi, em vaig rascar la butxaca i en vaig fer apilament per fer més lleugera la vesprada de parc. L’experiència és sorprenent: a més de renovar el fons d’armari amb bosses de mà, vestits que igual aprofiten per a una reunió que per a una festa, que per anar per casa, i imaginar-me que puc tindre un cos escultural amb aquells manuals de dietes exprés que regalen, etc, etc (tot de franc o almenys pels menys de tres euros que costen les revistes), m’hi trobe revelacions del tipus: “si vuestra frecuencia sexual ha bajado de seis veces a la semana a dos, es que la crisis económica os está afectando.” Com? Sis vegades? Això és possible i aguantable amb més de setze anys? Mire la portada per si m’he equivocat i he comprat una revista destinada a adolescents, però, no: pels altres titulars que no tinc espai per reportar-vos deduesc que les destinatàries de la publicació som les dones d’entre 30 i 40 anys. Estic en plena crisi! Hi ha més: una secció per a ells!: “conviertete en su sexprofesor” Com si a la nostra edat necessitàrem lliçons! I encara més: “atrae a tu buena suerte (sí, es posible)” Com? Sense moure’t del sofà! Només pensant! Com deia l’àvia Roser: Que Déu ens agafe confessades! Però en què creuen que pensem les dones? Torne a agafar el diari Público: Com hem de superar el 30 per cent de participació en la vida pública i laboral si, a més de vendre’ns la burra de la conciliació de la vida familiar i laboral i tenir-nos més eclavitzades encara, ens venen revistes que ens fan pensar que som idiotes? Què els expliquen, a ells, les revistes amb què bombadegen el seu temps lliure i les seues butxaques? Els idiotitzen d’igual manera?