martes, 24 de noviembre de 2009

Escales amunt: Rilke

(Columna publicada al diari "El Punt Digital" el 24 de novembre)

Havent acabat les meues tasques maternals, caiguda ja la nit, puge escales amunt amb una safa plena de roba per estendre al balcó del despatx.
Allà, en aquella petita cambra d'una casa plena d'andròmines hi ha el que és el meu petit món: el balconet per estendre la roba dels meus, l'ordinador, un grapat de quaderns de notes, fotografies de temps en què rebia premis, les plaques que en donen fe, alguns joguets de l'Eulàlia G., relats inacabats, potser molles d'un entrepà que el Carles C. ha volgut dissimular sota la catifa, un grapat de llapisseres de colors del Joan C., factures de «mi Santi» a mitjan comptabilitzar, una travessa frustrada, un llibre llegit a mitges, un llistat de novel·les per llegir, un grapat de convocatòries de premis, esperances ofegades a cop de dia a dia… El meu món.
Graó a graó, no sé per quina estranya raó, Rilke, de sobte, se'm fa present. Em ve al cap aquella carta al seu jove poeta en què li diu que un escriptor ha d'escriure sobre allò que coneix. Els ulls se m'estaquen de sobte en les meues espardenyes d'anar per casa, que acaronen, sigil·loses, les escales que em separen del meu espai personal. Meu. Espai. Quina pena d'espardenyes… En el mapa de la meua memòria malmesa i mal dissimulada em martelleja, també de sobte, el cloc-cloc d'unes sabates de taló alt no gaire llunyanes. Les meues pròpies.
Sabeu? Jo, encara que no ho diríeu, vaig ser una xica molt guapa i també —encara que tampoc no ho diríeu perquè sembla que sempre us parle de frivolitats— vaig ser —sóc— una dona molt culta. El que passa és que el temps i la maternitat em van deformar el cos i em van reformar l'esperit regirant-me les prioritats.
Deixe la safa plena de roba sobre l'escriptori i, amarada per l'olor de sabó de marsella, m'assetja la idea que les dones com jo tenim unes experiències molt limitades, no? Torne a pensar en els consells de Rilke i em recorde a mi mateixa uns anys més jove, allà pel 1998, quan començava a escriure llibres. Em desencoratge: Quines experiències puc arrossegar jo sobre el paper? Quines històries pretenc narrar?
Estenc la roba sobre els fils amb mans destres a força del costum. Engegue l'ordinador i mire el correu. M'ha escrit un bon amic ben entès en literatura: «Les columnes de la teua teranyina —em diu— em resulten cada dia més entranyables». Entranyables. Això, no sé per què em fa sentir major i una mica fracassada: no sóc tan destra amb els fils de la literatura com amb els d'estendre.
Sóc una dona entranyable que arrossega les paraules de Rilke sota les espardenyes «cutres» d'anar per casa, sigil·losament, no siga que se'm desperten les criatures… Potser hauria de canviar de registre, però no sé si seré capaç de teixir amb un altre punt.

martes, 17 de noviembre de 2009

El consum imprescindible

(Columna publicada al diari "El Punt digital" el 17 de novembre)

Els últims dies la meua vida ha esdevingut un peregrinatge continu de metge en metge, de clínica en clínica. Tenia tots els meus cadells malaltets. Hi anaven caient l’un rere l’altre amb una rapidesa sorprenent omplint-me les nits d’estossecs d’intensitat diversa, de mocs i de febres. Al principi creia que una sort de virus s’havia instal·lat a casa meua. Però, no. Es veu que no era un virus, perquè cadascun dels meus xiquets tenia una cosa diferent: bronquitis, otitis i faringitis. Si visquera l’àvia Roser, dona entesa com poques en sabiduria popular, segur que hauria arribat a la conclusió que aquesta invasió d’itis diverses venia determinada perquè algú havia “aullat” els meus fills, de tan guapos com són! Mal d’ull a banda, la part més distreta d’aquest periple ha estat que a les sales d’espera he tingut l’oportunitat de fullejar debades aquelles revistes “femenines” que ja sabeu que em criden tant l’atenció. Aquesta vegada m’he fixa’t en els consells sobre vestimenta. Pare atenció en la fotografia d’una model que va senzilleta i llig la lletra petita del peu de pàgina. Us he parat a pensar la quantitat de botigues que hem de visitar per vestir-nos a la moda? La revista en qüestió ens ofereix el recorregut: top de Naf-Naf, leggin de Zara, jaqueta d’Easy Comfort, sabates de Geox. Ací, a Alacant, ja hauria recorregut una desena de quilòmetres per procurar-me el modelet. Però encara em queden les polseres d’H&M, les mitges de Woman Secret i els guants de Sinequanone. Caram! La gent fa tot aquest camí per vestir-se? No, que va! Si estem en crisi, la gent no té “pastuqui” per invertir en frivolitats! No?Després de la visita del metge d’urgències, puge les meues criatures febroses en un taxi i, camí de casa, passem pels carrers més cèntrics d’Alacant un dissabte de vesprada. Tot em sembla un formiguer de persones que entren i ixen de les botigues carregades amb bosses. La gent compra molt si jutgem pel volum dels paquets. El que més em crida l’atenció, però, és que veig xiques que porten unes botes de canya per mitja cuixa, que –ho he vist a la revista de la sala d’espera d’urgències- enguany estan molt de moda. Tenir-ne unes és “imprescindible”, segons resen els eslògans publicitaris. Ací, al sud encara superem els 20 graus de temperatura, però no volem privar-nos d’anar a la moda. Es veu que el consum(isme) frenètic i “impresicindible”, a algunes persones, els obri les portes de la felicitat. Jo tanque la porta del taxi després de baixar-hi els meus xiquets i sóc feliç perquè després de la visita al metge tenen més bona cara. Pague els 18 euros que ens ha costat el recorregut i faig comptes de tot el que m’he gastat aquests dies fent viatgets al metge carregada de criatures mocoses: aquest mes no podré posar-me a la moda! Sort que amb 20 graus jo encara calce sandàlies

miércoles, 11 de noviembre de 2009

De l'afició al negoci

(Columna publicada al diari "El PuntDigital" el 10 de novembre)


D'unes setmanes ençà, més o menys des que va començar el curs escolar, he observat que entre les mares dels xiquets que comparteixen col·legi amb els meus fills, s'ha estés el gust de portar fermalls, arracades, collars i ornaments per als cabells fets de feltre.
De fet, divendres abans de Tots Sants, hi havia un grapat de dones que adornaven les seues solapes amb fermalls en forma de carabasseta, de fantasma, de rata penada, algunes fins i tot en portaven uns —el·laboradíssims— en forma de bruixa.
Aquell dia mateix vaig descobrir el motiu del furor pel feltre: els fabrica la mare d'un dels alumnes i els ven a la porta del col·legi. Se'n porta una bossa plena un parell de vesprades a la setmana i, pel que es veu, hi fa l'agost.
Mentre la veia intercanviar figuretes i joies de tela per bitllets, pensava que és admirable la manera que tenim les persones de buscar-nos la vida i traure unes perretes per millorar l'economia domèstica. A més a més, fer-ho convertint un hobby en negoci em sembla envejable. Tan debò poguera jo anar llegint per les cases o muntar una paradeta a la plaça i posar-me a escriure cartes d'amor, com feia el personatge aquell d' El amor en tiempos del cólera. Però, clar, aquestes són aficions molt decimonòniques per als temps que corren, no sé si arribarien a ser un negoci rendible.
Això pensava quan, de sobte, se'm va apropar la mare d'un company del meu fill major i em va dir: «Oye explícame cómo va eso de los acentos abiertos y cerrados y eso de la dieresis en valenciano.» Ara? Ací? A la porta del col·legi? Jo necessite dues hores per a fer una explicació i per comprovar que l'aprenent ho ha assimilat correctament.
Als meus alumnes els prepare uns dossiers i dediquem un mínim de quatre sessions a treballar accents i dièresis. «Ah! Bueno, pues un dia podías traernos un dossier de esos y nos lo fotocopiamos, porqué la verdad es que somos muchas las que no lo entendemos, y claro, cuando los nenes estan haciendo los deberes...» Ja, però és que el llibre ja oferix les explicacions que toca, només l'heu de llegir i prou. «Sí, mujer, pero si nos lo explicas tú lo veremos más claro. Mira, si quieres un dia te invitamos a un café y nos das un par de reglas.» Un café?
La de les carabassetes de feltre s'embutxaca seixanta euros i les meues explicacions, els coneixements lingüístics que m'han costat una pasta i un esforç personal titànic, valen un café? Regla número 1: jo cobre per fer classe. Regla número 2: per a aprendre una llengua primer has de respectar i valorar en justa mesura les persones que la parlen, les persones que l'ensenyen i la llengua mateixa.

miércoles, 4 de noviembre de 2009

A colps...

(Columna publicada al diari "El Punt" dimarts 3 de novembre. A la secció de "sociaetat"! No deu ser que la meua ploma s'està frivolitzant una mica? Hauré de polir l'estil i la "llengua".)

Cada dia, a les nou del matí, després de repartir els meus cadells entre la guarderia i l’escola, agafe un autobús que em porta a treballar al centre d’Alacant. Quasi sempre m’hi trobe amb les mateixes cares: fonamentalment dones que van a netejar cases de famílies alacantines de possibles, dependentes dels grans magatzems del centre i adolescents que van a instituts i acadèmies diverses. Jo, habitualment porte un llibre perquè a l’autobús, entre anar i tornar de la faena, m’hi estic quasi dues hores. Tanmateix, curiosa de mena com sóc, malgrat les bones lectures que em procure, no puc evitar escoltar converses. Avui mateix escoltava dues xiques d’uns 15 o 16 anys que entre rialles comentaven: “I què et va dir ton pare?” “Menuda bascollà em va pegar –contestava l’altra-. I em va dir que si li torne a parlar malament al cap d’estudis m’arrea una pallissa que em rebenta”. I reien a cor que vols, com si rebre una bescollada fóra la cosa més normal del món. Segurament ho és, perquè, per esbandir-me una mica de les preocupacions de les adolescents, he obert el maletí i m’hi he topat el periòdic que compre els diumenges, que sempre el llegesc al llarg de la setmana perquè els dies de festa no m’hi dóna temps. Em desplegar-lo em trobe que les pàgines centrals estan dedicades a un reportatge sobre unes jornades sobre violència de gènere que tenen lloc a Barcelona adreçades a adolescents algunes de les quals –segons ens diu el periodista- esclaten a plorar en meitat del curs perquè s’adonen que bé elles o bé les seues mares són víctimes de la violència masclista i fins aquell moment precís no ho havien sabut veure. En la pàgina següent llig el cas d’Sten Kalma, el menor de 14 anys, d’Estònia, que el 2008 es va suïcidar a causa del ciberassetjament d’un pedòfil. A continuació un breu: dos pares de Màlaga passaren a disposició judicial aquest mateix cap de setmana per matar a colps un dels seus fills de dos mesos! Una esgarrifança em recorre el cos i em regira l’estómac només d’imaginar-m’ho. Entenc –amb bons fonaments- que els xiquets, de vegades poden resultar exasperants. Per exemple, el meu Carletes, quan s’alça als matins i es troba una mica inquiet, es capaç de pegar més de cent colps de peu contra la paret i això, us o ben assegure, és desesperant. Tanmateix, jo, com a mare, em tallaria les mans abans que descarregar la meua ràbia sobre un dels meus. Crec que si eduquem a bescollades l’única cosa que aconseguim és formar persones violentes que també descarregaran la seua ràbia i les seues frustracions, en primer lloc, sobre les persones que els estimen i després sobre els qui tinguen més a mà. Colps ja en rebran quan cresquen, que ja ho deia Raimon: “A colps ens fa la vida”.