Integrats

(Columna publicada al Punt digital el 23 de desembre. La penge ara perquè, com us deveu pensar he passat els dies grans de festa nadalenca entre els fogons i el rentaplats!)

No sé si alguna vegada us he explicat que, a mi, quan estudiava Filologia Catalana el que m'interessava de veres eren els versos. La resta de matèries les anava estudiant i treballant —m'ho confesse!— amb un interés relatiu, més per «salvar els mobles» de la manera més digna possible que per cap altra cosa.
La vida, però, plena de sorpreses i paradoxes, acabada la carrera, em va portar per unes sendes ben allunyades dels versos i ben properes a la llengua que «malvivim» cada dia. Així doncs, és ara quan experimente i recupere idees i coneixements que els meus savis professors del departament de filologia catalana de la Universitat d'Alacant, intentaven fer-me entendre.
Una de les idees (recuperades de l'oblit de qui ha complit amb l'expedient) que he recordat i que he experimentat aquests dies és el fet que la llengua és un element d'integració. Això jo ja ho sabia, perquè, filla de pares valencianoparlants convençuts i «practicants», vaig passar la meua infantesa per terres de Castella...
Tanmateix, aquesta que us escriu, aquest cap de setmana ha fet servir la llengua (la meua llengua, no la majoritària!) per a integrar-se. Això és la bomba! Sobretot per a algú que, com jo, sobreviu (malviu) en valencià en aquestes contrades del turístic i «cosmopolita» Sud.
Com us dic, divendres passat, com el famós Labordeta, em vaig calçar les botes de muntanya, em vaig carregar la motxilla als muscle i bastó en una mà i, en l'altra, mi Santi, vaig recórrer la Vall de Laguard. He de dir-vos que mai no hi havia estat i que, per comentaris que havia escoltat ací i allà, tenia la visió que allò estava ple d'anglesos i alemanys i pensava que l'espanyol devia ser la llengua vehicular comuna de les converses entre els locals i els forasters.
Tanmateix, quina sorpresa quan, a Fleix estant, vam tenir gana i vam anar a l'únic bar del poble a sopar: la carta (faltes d'ortografia a banda) estava en valencià! El «baejo» em robà el cor a cop d'una ben genuïna pèrdua de d intervocàlica i no sé si pèrdua de la a inicial causada per una possible assimilació a l'article (no sé si el doctor Colomina, que em va fer classe de gramàtica històrica, em donaria per vàlid l'argument...).
Qüestions gramaticals a banda, el que de veres va ser un goig va ser la reacció de la gent del bar en veure que mi Santi i jo, gustosos sempre d'esmolar la llengua i compartir cervesetes amb qui tinga ganes de fer-la petar, compartíem amb ells idees i llengua. El rogle del taulell de l'Anouer (així es deia el bar), de manera quasi imperceptible, va anar obrint-se a poc a poc fins que al segon platet de «baejo» hi estàvem totalment integrats. Talment com a casa nostra. Més fins i tot...