Santa Paga Extra!

(Avui tenim ració doble)

Sabeu? De vegades, quan sé que no em miren, m'agrada observar els meus fills; i amb no poca nostàlgia, m'adone que, almenys els dos majors, s'han fet ja grans.
Fixeu-vos que, no fa molts dies vaig saber que ja no sóc l'actriu principal de la funció del Joan C., que ja té quasi deu anys i l'altra nit em va confessar que li agrada una xica!
Durant tots aquest anys jo era la protagonista de la seua història i ara em toca fer el paper secundari... Déu ens guard dels amors tan prematurs! N'està tan emocionat que no vull ni pensar (ja sabeu que no sóc precisament «la alegría de la huerta») que després del primer amor sempre ve el primer desengany...
El cas és que ara que comencen a no necessitar-me per a tot, em recorde a mi mateixa quan encara no els tenia però sabia del cert que volia ser més mare que cap altra cosa en el món i mentalment em feia una mena de llibre d'instruccions (com qui fa la llista de la compra) sobre com els havia d'educar, perquè a mi m'agrada sentir que controle la meua vida —i entre vosaltres i jo: també la dels altres!—.
Una de les propostes que em feia és que els meus fills no celebrarien allò de Papa Noel; que nosaltres, a casa, celebraríem el dia dels Reis Mags, com tota la vida. Tanmateix, quan va arribar el Joan, sota l'excusa de «com explique jo al meu fill que Papa Noel porta regals per als altres xiquets i per a ell no?», vaig entrar iremeiablement en l'espiral consumista contra la qual havia «despotricat» tant.
Ara que ja té nòvia, ja sap també que els regals els compre jo i que això dels Reis i del pare Noel és un invent (i un despropòsit) i enguany m'ha fet una llista modesta de tot el que vol i, a més, ha alliçonat els germans amb la màxima de «Carles i Eulàlia, feu-me cas: no us demaneu res que coste més de 30 €, perquè els Reis no us ho portaran.» Els altres, però, tenen clar que ni els Reis ni el Pare Noel han de pagar res, perquè els seus servents —Carles C. dixit— fabriquen els joguets.
Bon raonament, sí senyor! Els cas és que ara, quan file aquesta columna encara queden un parell de dies per a Nadal i una dotzena per a Reis i les jogueteries ja estan plenes de prestatgeries buides i de gent boja penjada del telèfon al crit de: «M'havies dit Gormitti o Backugan?» o «Escolta quin és exactament el joc de la Hanna Montana que vol la nena? És que només queda el de...» o «Ha de ser un Nenuco? N'hi ha una altra nina la mar de guapeta que costa la meitat...»
Jo encara no he pogut comprar res, perquè tot i que els joguets que s'han demanat els meus cadells no són molt cars, ells en són molts i jo, modesta treballadoreta d'oficina, encara no he cobrat la paga extra.
Abans d'acabar de filar-vos aquesta columna ja enfile l'agulla per brodar una mentida reeixida per al Carles i l'Eulàlia, que a penes entenen de diners. No sé si els valdrà l'excusa que els «servents» del Pare Noel (perquè per a Reis ja haurem cobrat...) han decidit fer la revolució i s'han posat en vaga per demanar un sou digne perquè construir —sense cobrar— un grapat de joguets estúpids i caríssims per a una manada de xiquets capritxosos, idiotitzats per una tele que els diu quina marca de nina els ha d'agradar i consentits i maleducats per uns pares que els aparquen en el sofà de cara als anuncis i els ho permeten i els ho compren tot... Això... això no és vida ni res, ni tan sols per a un «servent» del Sant Claus aquell, que ja podia treballar un poc més, que amb la panxa que fa un dia li donarà un infart! I la gent en crisi!