domingo, 11 de enero de 2009

Perifèrics

(Versió íntegra de la culumna publicada al setmanari "El Punt" el 4 de gener de 2009).

Fa unes setmanes, Joaquim Espinós va guanyar el Premi d’assaig Josep Vallverdú amb un treball sobre la recepció de Nietszche en la literatura catalana. Fa anys que seguisc la seua trajectòria literària i el coneixia com a narrador i també li havia llegit algun poema dels anys noranta. Aquesta faceta d’assagista em va sorprendre quasi tant com el fet que el 15 de novembre grar part dels periòdics catalans que donaven notícia del premi destacaren el fet que havia recaigut sobre “el professor alacantí”. Vull remarcar els dos termes: “professor”(més que “escriptor”) “alacantí”. Després d’uns anys de compartir literatura i amistat amb Ximo Espinós no me’n vaig poder estar de telefonar-li per felicitar-lo i fer-li algunes preguntes que tenia a la punta de la llengua: “Per què assaig?” “Per què Nietszche?” I, sobretot, com veia el fet que un escriptor de “la perifèria” guanyara un premi a Catalunya.
Jo, a risc de ser hiperbòlica, ho veig com una fita històrica, perquè em fa la sensació que els escriptors de més avall de l’Ebre estem condemnats d’alguna manera a la literarura per a institut. Tenim de cul part de la societat i les grans editorials ens miren de reüll i es refien ben poc de la nostra ploma. La majoria ens veiem abocats a sobreviure a cop de premi. És per això segurament que Joaquim Espinós és més “professor” que “escriptor”. Cal veure què se sent ell… Jo, personalment, encara que a penes he publicat quatre novel·les, em sent més “escriptora” que “gestora”. Perquè l’una és la professió per a la qual tinc vocació i l’altra és l’ofici que em veig obligada a desenvolupar per omplir les panxes dels meus fills. Els ulls que em miren, però, crec que em veuen com la que fa i desfà comptes i actes de reunions allà, a la Delegació d’Alacant de l’Institut d’Estudis Catalans. Per cert, la delegació més perifèrica.
Tinc la sensació que els escriptors en altres cultures, com l’anglosaxona, no es veuen forçats a fer altres oficis en la mateixa mesura que nosaltres; parle també d’autors en català ben consolidats com Maria Barbal o Paco Bodí, entre altres. En altres cultures els escriptors poden explotar el potencial literari millor que nosaltres, perquè no han de “pencar” en un institut o no han de fer gestions en un despatx. Ara bé, puc filar més prim i apuntar que, malgrat nostra la grisa situació, “ells”, ho tenen una mica més clar que “nosaltres”, les dones del meu temps, que a més d’ofegar la nostra vocació literària entre exàmens, correccions de texts o documents d’èxcel amb els comptes del mes, no renunciem a un dels pocs regals de la vida: “la maternitat” i gargotegem amb mocs infantils la nostra literatura. Ho tenim magre les perifèriques!
Siga com siga, el fet que el premi Josep Vallverdú haja recaigut sobre el perifèric Joaquim Espinós, no solament el consolida a ell una mica més com a “escriptor”, sinó que, d’alguna manera, acurta distàncies i ens fa sentir a tots una mica menys llunyans, menys perifèrics.