miércoles, 4 de febrero de 2009

Titulacions vitals

(Publicat al setmanari El Punt, com quasi sempre...)

No sé si alguna vegada us he explicat que jo vinc d’una família de classe mitjana de les tòpiques. Mon pare, un home amb una gran cultura i amb una carpeta plena de títols i indubtables i certificats esforços professionals, era funcionari i tenia unes aspiracions polítiques de les quals, d’alguna manera, vam poder gaudir tots: ell, el nostre poble, i els que havíem de ser en un futur homes i dones de bé. Ma mare… una gran dona, com aquelles que, segons el tòpic, sempre estan darrere d’un gran home. Ma mare… Als nou anys era caixera, no de les que comptem calers, sinó de les que descarreguen caixes als magatzems dels mercats de ben matí. Als nou anys, només com a parèntesi, diré que el Joan C., el meu fill major, només pensa a col·leccionar cromos de Camp Rock i la seua preocupació més important és si aprovarà o no l’examen de coneixement del medi. Als nou anys, a mi, el que em llevava la son era el color del vestit de primera comunió i el bigotet incipient del Luís Alberto. Preocupacions que el pare seguia més o menys de prop mentre ma mare feia de cuinera, infermera, psicòloga, relacions públiques, xica de fer faenes, modista, cangur, secretària… Sabia –sap, encara- fer pràcticament de tot. I això, doncs… què voleu que us diga?, M’alegra una cosa de no dir, perquè ella, sempre havia volgut poder saber molt per ostentar un títol, encara que només fóra per estar a l’altura acadèmica i “titulogràfica” de mon pare; i ara resulta que el govern li convalidaria l’experiència demostrable per algunes assignatures de cicles de formació professional. Vaja des d’ací la meua enhorabona al govern Zapatero! Veig que ella, particularment, pot triar… Espere que li –els- ho posen tan fàcil com es mereixen.
Jo, siga com siga, a partir d’aquesta reflexió, veig que he d’estar agraïda, al meu pare, perquè d’ell, home oficialment titulat, em vénen totes les meues idees “-oides”: intel·lectualoide, feministoide, catalanoide, politicoide… I d’ella, de ma mare, de la que encara espolsa les tombes dels nostres morts cada 31 d’octubre, de la que sap fer saginoses i arròs amb conill i pastissets de moniato, de la que sap quina herba és bona per a cada mal i quin és el temps adequat per a fer tomaca en conserva, de quin cobert has de fer servir per al primer plat, quin vestit t’has de posar per a un cocktel i quin per a una recepció, i quines paraules has de dir per a un dia de dol i quines has de callar en un dia de goig i, quines has de pensar sempre i guardar-te per a tu, li dec el do de ser una dona completa: tradició i modernitat, silenci i clam, raó i intuïció. Les sabran valorar i avaluar com cal, les dones com cal, els homenots que ens governen i donar-los els títols i les facilitats acadèmiques i professionals que es mereixen?