jueves, 13 de agosto de 2009

La literatura és cosa d'homes

(Columna publicada en una de les darreres edicions en paper del setmanari "El punt").

Ara que vénen les vacances m’agrada fer una ullada a lectures “lleugeretes” d’aquelles que acostume a regalar als joves que m’envolten perquè entretinguen les hores mortes de les calorosíssimes migdiades que ens esperen. Tinc una neboda adolescent i un fill “prepúber” i enguany m’incline a escodrinyar la prestatgeria que Rosa, la “meua llibrera d’ara”, té destinada als “llibres d’institut”, d’una llarga llista dels quals gaudeix, per sort o per desgràcia, la nostra literatura. En trie un de Gemma Liènas: El diari lila de Carlota. No me’n puc estar de llegir-lo, naturalment, perquè m’agrada l’autora, perquè m’agrada la literatura juvenil i perquè des de les primeres pàgines veig que s’hi exposa de manera amena, clara i didàctica l’esclavatge a què ens sotmet a les dones la visió androcèntrica del món que domina encara la nostra societat.
Acabe el llibre, la calor no em deixa dormir i se m’ocorre posar-me a comptar. Ovelles? No! Escriptores. Sabeu quantes dones van guanyar el Premi Nobel de Literatura entre 1901 i 2007? Nou en 106 convocatòries. Busque en espanyol les 20 millors novel·les de la literatura universal i en una pàgina de notícies literàries trobe els 20 afortunats, entre els quals només hi ha una dona: Jane Austen. Mire les prestatgeries dels meu despatx, recòrrec minuciosament aquells volums de les millors obres de la literatura universal segons Edicions 62, i veig que de 50 títols només un està signat per una dona, George Eliot (curiosament amb pseudònim d’home...). En fixe llavors en la col·lecció de les millors obres de la literatura catalana, dirigida per Joaquim Molas, també per a Edicions 62/La Caixa: 125 títols, només 8 dels quals van signats per 6 dones...
És que les dones no escrivim? Un amic em diu que el desequilibri de xifres no és una qüestió masclista ni discriminatòria, és simplement perquè el corpus d’escriptores és menor. Ah! Sí? I per què és menor? Perquè les dones tenim menys temps per a escriure, perquè -ho he dit moltes vegades- encara ens toca, com a escriptores, viure d’una altra dedicació professional, i com a dones, dedicar-nos més que els homes a les tasques domèstiques i a les criatures. La falta de corpus, per tant, és o no, una qüestió de discriminació? No podem assolir el ritme de treball dels nostres companys, tot i que la literatura no hauria de ser cosa d’homes. Hauria de ser cosa de tots i de totes. Em fa l’efecte que hi ha un grapat d’estudis de literatura de gènere, molts simposis, taules redones... Molta martingala, però realment ben poc suport social i acadèmic per a les dones que escrivim!