jueves, 10 de septiembre de 2009

Beneïda àvia!

(Columna publicada al diari "El Punt" el 9 de setembre de 2009)

S’acaben les vacances i no me’n puc estar de plànyer-me una vegada més de la meua condicio de fèmina dels segle XXI que s’ha preparat durant un terç de le seua existència per incorporar-se a una vida laboral que, a hores d’ara, encara està estructurada seguint un model totalment androcèntic.Ja he dit en més d’una ocasió que tan llestes com som les dones del meu temps i va i ens deixem enganyar pel parany de la conciliació de la vida laboral i familiar. Aquesta mena de combinació de treball altruista i solidari (les tasques casolanes i familiars) i de treball remunerat (en el meu cas, el “d’oficinista” de matí i professora de vesprada) és una fal·làcia que ens esclavitza fins a uns límits insospitats i, en ocasions, de difícil suportar.
Jo veig que em vaig fer gran, i que ja no porte amb tanta empenta coses que, fa deu anys, quan començava a fer classes de llengua als que menys en sabien, feia amb alegria i il·lusió. Ho pensava ahir, que era el primer dia de treball després d’aquestes vacances estiuenques en què, per primera vegada en una dècada de vida laboral, tinc la sensació que no he descansat gens, que estic esgotada, més fins i tot, que aquell 31 de juliol que vaig tancar la porta del despatx morta de ganes de fer les maletes i passar uns dies als Pirineus amb la meua família. Ai, ai, els Pirineus! Ai; les vacances d’una dona com jo!
Malgrat l’experiència dels dos estius anteriors, vaig pensar que un camping continuava sent el millor lloc perquè les meues criaturetes gaudiren d’una mica de llibertat i es relacionaren amb altres xiquets. Fins ací fantàstic. Però i jo? Doncs vaig continuar fent el que faig a casa: netejar, fer el dinar, llavar roba... Tot això en unes condicions una mica limitades si tenim en compte les dimensions de la cabana que vam llogar. Tanmateix, jo que de vegades sóc més optimista del que sembla, em feia la il·lusió que allò era com jugar a les casetes de nines. Una setmana després, les vacances de càmping es van acabar i em vaig trobar novament a casa amb la roba de sis persones per posar al dia, la casa per endreçar, el dinar per fer, quatre criatures amb què discutir del deure del col·legi, de les hores de televisió, del temps d’ordinador, de la col·laboració en les tasques casolanes... Així, fins ahir, 1 de setembre. Què tenia ahir? Un grapat de faena de despatx pendent: programació per fer, classes per preparar, i mitja dotzena d’ullets que em miraven interrogants. Encara no hi ha escola, què faig de les criatures? Les porte a casa de ma mare, que l’àvia se’n faça càrrec, que ella està jubilada, que ella ja va passar per on passe jo, i ara, a la vellesa -vés per on!-, continua sent una dona esclava de les circumstàncies i dels avanços que hem fet les dones en matèria laboral.