viernes, 25 de septiembre de 2009

Electra

(Columna publicada al diari El Punt digital el 25 de setembre de 2009)

Sabeu? El meu pare, físicament, mai no ha sigut un home molt gran. Tanmateix, sospite que l’Eulàlia G., la meua filla, que ara té dos anys i no alça un pam de terra, el veu immens. Ho dic per com la veig córrer cap a ell amb els bracets estesos i els ullets plens d’espurnes quan se’l troba pel carrer. Ell, de lluny estant, la crida, li estén els braços i l’acull amb no poc esforç. L’alça, fa dues passes i la torna a deixar a terra. Rebufa un poc amb les galtes una mica enceses. S’ha fet gran. Passa dels setanta i jo no me’n vaig adonar fins que l’Eulàlia va omplir el buit que havia deixat jo fa, segurament, més temps del que em pense. Perquè jo, com la meua filla, també corria cap a ell amb les manetes enlaire quan el veia entrar per la porta de casa. Jo també el veia immens. I ara , el mire i m’adone que el temps li ha fet més gran i més forta l’ànima i més petit i més fràgil el cos. Continua sent l’home curiós, l’estudiós imparable, el lector obsessiu, l’opinador locuaç, però li comencen a pesar ja els onze quilos de néta quan se li llancen als braços. M’adone també, ben passats els trenta anys, que un dia, sense trindre’n conciència, vaig perdre la infantesa (done gràcies que m’haja durat tantes dècades!) i vaig deixar enrere la xiqueta que ell havia inventat per a mi. Ell, sabeu? m’ho va posar fàcil, em va fabular un començament, va escriure les primeres línies d’una història que jo després reescriuria de manera obsessiva. Ell, em va dir un dia que jo era especial perquè no havia vingut al món penjada del bec d’una cigonya, com la resta de mortals, que ell m’havia trobat sota una amanita faloides, que no és cosa poca, si tenim en compte que a la meua germana major la va trobar dins d’una col. (On estiga el “glamour” de la bellesa dels bolets verinosos, que es lleven les plomes de la cigonya i l’alegria de l’horta!). Ell, quan jo tenia 10 anys i gargotejava llibretes amb paraules soltes i parlava sola mentre les altres xiquetes saltaven a la corda, deia que, la nena, no és que fóra rara, és que tenia traça d’escriptora. Ell, quan vaig decidir estudiar filologia catalana en aquells anys en què corria la veu que el que s’estudiava a la universitat era un “valencià de laboratori”, en lloc d’escoltar-se els que li deien que feia mal fet de pagar-me uns estudis inútils, es va abocar a les provetes de la llengua i en va aprendre quasi tant com jo. I va insistir més encara a esperonar-me a escriure estupideses, però estupideses sentides i pensades en valencià. Llavors jo, que malgrat tot vaig ser una adolsecent i una jove més que “complicada”, un dia, vaig pensar, de sobte, que al pare, no el podia contradir, que escriure era l’unic que donava sentit a l’existència que ell m’havia pensat. Ell, immens. Fins i tot ara que a penes pot alçar l’Eulàlia G.