jueves, 16 de diciembre de 2010

L'epitafi de la ballarina

Heu de saber que, segurament, quan vosaltres llegireu els fils d'aquesta teranyina jo tindré 38 anys i un dia. Com una condemna. Els que em coneixeu sabeu que m'agrada fer veure que sóc una dona de les del segle XXI: d'aquelles que sap combinar a la perfecció les dues coses més femenines a les quals la vida i la societat ens han abocat, unes vegades amb consentiment i altres per pura inèrcia: portar les regnes d'una família i medrar acadèmicament i laboralment.
Això, com us dic, a la nostra edat s'apropa molt a una condemna. Estem en una etapa de la nostra vida en què els fills -que ens ha tocat tenir biològicament massa tard, si ens hem volgut procurar un cert curriculum- encara són massa petits per a ser autònoms. Una etapa en què els pares, que ens van tindre cap als 25 anys -quan biològicament és més recomanable i socialment era més habitual- comencen a deixar de ser autònoms i necessiten d'un suport i una ajuda que moralment no els podem negar, perquè ells ens han apujat en la vida, ens han regalat uns valors i han lluitat per fer que la nostra llibertat fóra possible en uns temps en què no ho tenien gens fàcil i, a sobre, alguns dels nostres pares, després de criar-nos a nosaltres, encara crien els nostres fills quan a penes els queden forces raonables. Amb tot, la seua pèrdua d'autonomia progressiva és un altre dels reptes que anem assumint les dones del meu temps i combinant-lo amb totes les altres coses que hem de fer per a sobreviure. Malabarismes, a dies, impossibles.
En aquest sentit, com veieu, confessar-nos a nosaltres mateixes que per a la nostra generació de dones "10" els anys també passen i ens deixen petjades més o menys profundes al cor, a l'ànima i, sobretot, a la pell, no és cosa fàcil.
Malgrat tot, he de dir-vos que avui he rebut la felicitació d'aniversari d'un amic a qui aprecie moltíssim i admire quasi als límits de la veneració pel que ha viscut, pel tot el que sap i per la humilitat amb què ho compartix amb mi cada setmana.Em diu: "Ets com una ballarina que ja ha fet 38 voltes al sol. 38 voltes a un estel.". Té més raó que un sant! La veritat és que, puc donar gràcies, perquè he ballat molts balls i només ell, que em sap mirar cor endins,podia adonar-se que les meues passes seguixen un ritme fantàsticament frenètic i privilegiat. Recordeu-ho per al meu epitafi: ja he fet 38 voltes al sol!

jueves, 2 de diciembre de 2010

Paciència de mestra

(Columna publicada al diari "El Punt-Avui" el 2 de desembre)


Supose que deveu recordar que no fa gaires setmanes, des de les pàgines d’aquest mateix diari, Albert Ferrer Orts, en l’article titulat “Als meus mestres” feia un repàs de tots els docents que havien marcat la seua vida tant des del punt de vista acadèmic com fins i tot l’existencial.
Quan el vaig llegir vaig pensar que jo també podria recitar de cor els noms de tots i cadascun dels meus mestres i professors i que segurament van ser la primera i l’últim els que més van marcar la meua manera de veure la vida. La primera, doña Guillermina Bernabeu, perquè em va ajudar a treure’m del tímid cor infantil la por de relacionar-me amb els altres i l’últim, Joaquim Espinós (el meu Mestre amb majúscules, esdevingut després amic i company de misèries literàries), perquè d’ell vaig apredre que la poesia –i la vida- va molt més enllà de la mera interpretació de metàfores.
Bé, doncs els mestres –tant els d’Albert Ferrer com els meus- em venien al cap fa uns dies perquè veig que els docents són professionals cada vegada més vulnerables. Quan vaig a portar els meus fills a escola m’adone que, sense saber-ho ells, esdevenen dianes de rancúnies, mals comentaris i prejudicis diversos; i ells, al·liens al que es parla a la porta de les seues aules estan totalment indefensos de la hipocresia i la covardia d’alguna gent.
Us pose un exemple: hi ha mares i pares de companys de l’Eulàlia G., que ara té tres anys, que s’estan organitzant per queixar-se formalment de la mestra. La primera que tenen els seus fills. Jo, que quasi sempre sóc l’última persona a adonar-se que s’ha creat una polèmica al col·legi, ja fa temps que sospite alguna cosa perquè hi ha una mare que cada matí diu al seu fill: “Tú dime como se ha portado la maestra, que lugo vengo yo y le doy una paliza a la empanadilla esa”. Supose que d’ací a deu anys, quan siga el mateix xiquet qui li pegue la pallissa a “esa empanadilla” o a una altra, la mare es posarà a buscar culpables de la violència de la innocent criatura...
La sospita se’m va confirmar quan vingué la mare-enemiga d’empanadillas a demanar-me opinió sobre la mestra. Jo li vaig dir que trobe que és una mestra molt correcta i que no sé exactament on està el problema. Segons les mares exaltades, problemes es veu que n’hi ha dos: que la mestra “no les hace carantoñas a los niños” i que, “no sé si tu te has dado cuenta pero les habla un valenciano muy cerrado y los nenes no entienden nada.”. Afectuós o no, el tracte, ja us dic, em sembla educat i correctíssim. Ara bé, quant al model de llengua, advertesc a priori que els xiquets no saben valencià i que estan en un programa d’immersió per a aprendre’n. Comente que són xiquets i que no tardaran molt a entendre i a parlar amb normalitat la llengua que els seus pares han triat per a educar-los (en el col·legi dels meus fills encara es pot triar...) i elles m’insisteixen que “el valenciano que habla la maestra es cerrado”. Per a justificar-m’ho es posen a imitar-la entre rialles. Me les escolte amb atenció i quan acaben l’opereta li dic a la primera actriu: “Querida eso no es valensiano serrado. Això són assimilacions vocàliques, un tret dialectal característic d’alguns dels nostres parlars.” S’acaben les rialles i em miren amb cara de tenir la certesa que entre el ramat hi ha una ovella negra i l’acaben de descobrir...
No m’estranya que comencen a llançar-se campanyes per a concienciar de la vulnerabilitat dels docents, com aquella de “Jo també sóc professor”. tot i que no sé si acaben de ser efectives, perquè em sembla que part de la gent a qui van adreçades no té ulls a la cara ni sentit comú. De totes formes, què voleu que us diga? M’agradaria que la mestra de l’Eulàlia G., la primera que té, la que més l’ha de marcar, sabera que “Jo també sóc una empanadilla”.

lunes, 22 de noviembre de 2010

Vols que et rente els plats?

(Columna publicada al diari "El Punt-Avui" el 20 de novembre...)

Fa uns dies llegia un reportatge sobre la dedicació dels homes a les tasques domèstiques, segons el qual el 2009 hi havia 339.000 dedicats íntegrament a aquests menesters. Em quede estupefacta. Per la xifra? Nooooo! Perquè al segle XXI encara és notícia el fet que un home (o tres-cents mil) es dediquen a fer les coses de casa.
No me'n puc estar de portar el reportatge a una de les meues classes per debatre'l. Abans de reportar-vos algunes de les opinions que s'hi van exposar, he de dir-vos que només tinc un alumne, la resta són dones que voregen la trentena d'anys i la majoria vénen a aprendre valencià perquè tenen la intenció d'opositar. Després de llegir el text en veu alta els llance una pregunta simple, que intente plantejar de la manera més neutra possible: “Els vostres marits col·laboren en les tasques domèstiques?” La primera a contestar, una xica de 28 anys, diu: “Clar, el meu home sí que m'ajuda a casa”. Primera errada! Ens ho hem de llevar del cap (i sobretot els ho hem de llevar del cap, a ells): no es tracta d'ajudar, a veure si ho entenem d'una vegada!. Es tracta de col·laborar e-qui-ta-ti-va-ment.
Expose el meu argument i llavors intervé una altra alumna: “Dona, però és que el meu marit és professor de la universitat”. Segona errada! I què, que siga professor?! Hauríem de saber ja que el prestigi de les persones no rau en la professió o en l'èxit acadèmic o professional, sinó en el caràcter i en l'actitud. A més, molts homes arribem a assolir prestigi professional, de vegades, gràcies a almenys dues dones: la mare que els apuja en la infantesa i l'adolescència i la companya que els fa suport en la maduresa.
“Jo pense —diu una altra— que no és culpa seua el fet de no col·laborar a casa tant com convindria, és que l'han educat així”. Ah! Això també ho diuen molts per justificar-se, però jo tinc la sensació que molts no s'ho creuen perquè realment NO els han educat així, sinó que han tingut mares (sobretot els més joves) que els han criat amb la voluntat que siguen persones capaces, homes íntegres que no necessiten de la mà de cap dona que els planxe una camisa o els traga les castanyes del foc. En homes de mitjana edat del segle XXI la manca de col·laboració en les tasques domèstiques no és una qüestió d'educació; és una qüestió de comoditat i de tirar-li barra a l'assumpte: entre l'opció de complir amb les seues obligacions casolanes i la de deixar que els ho facen tot, la tria està clara.
Feu-me cas: quan un home us diga: “Estimada, et rente els plats”? Teniu dues opcions: o li recordeu que ell també embruta plats i per tant, “no ens renta els plats” sinó que “renta plats”; o l'engegueu a pastar fang, perquè si li deixeu creure que us fa un favor, morireu en l'intent de conciliar la vida laboral amb la familiar.

viernes, 5 de noviembre de 2010

Petits polítics

(Us deixe la columna del diari "El Punt/Avui" d'aquesta setmana)

He de dir-vos que, d’un temps ençà, veig coses que em fan pensar que la dedicació a la política bé deu requerir una certa formació acadèmica en Ciències polítiques; però crec que és més una qüestió de talent –i de talant- que, de vegades, en algunes persones despunta ja des de ben petits.
M’ho fan pensar les eleccions a Consell Escolar que se celebraran al col·legi dels meus fills d’ací a poc. En aquest sentit, recorde que en els meus temps -fa mil anys, més o menys- en assumptes de participació escolar, com a molt, podíem ser delegats de classe. No me’n puc estar de dir-vos que, ací on em veieu, gran defesora dels procediments democràtics (de vegades), jo sovint era delegada de la meua classe i ho era... A dit! Els mestres solien designar-m’hi sense deixar opció a rèplica, perquè era (almenys ho semblava) bona xiqueta: tranquil·la, callada, responsable i discreta. La primera a assenyalar-me amb el dit va ser doña Ovídia en segon curs de EGB i ja em vaig escarxofar en el meu càrrec fins que vaig arribar a l’institut i l’adolescència i les hormones em van tòrcer el camí.
Ara els xiquets poden arribar molt més lluny: poden formar part del Consell Escolar des de 5é de primària. En aquest curs està el Joan C., el major dels meus cadells, i des de fa uns dies el tinc preocupat perquè els seus companys han començat a fer campanya i ell no té clar a qui ha de votar. Davant tant neguit, li vaig demanar que em portara la propaganda electoral i llavors ho vaig entendre. Us transcric alguns dels eslògans: “A Carla votarás y no te arrepentirás de lo que harás” o “Vota a Laura: tanto si me votas como si no, yo siempre seré tu amiga”. Caram! Deixem de banda el fet que aquestes criatures estan en 5é d’un programa d’ensenyament en valencià i tenen clar que la llengua té un paper fonamental en l’acumulació de vots (llengua majoritària= més vots). Però... I el programa electoral? Què pensen fer aquestes petites aspirants a polítiques per a millorar el funcionament del seu col·legi i la qualitat de vida escolar dels seus companys?
El més sagnant de tot és que el pare d’una d’aquestes canditates (també aspirant a polític, per cert), l’altre dia es vanagloriava de les qualitats diplomàtiques de la seua filla, incapaç de veure el seu discurs buit i la perillosa frivolització de la paraula “amistat”, que en el món polític adult sembla que ja és ben profitosa.
Em fa l’efecte que si les coses i no els ensenyem a fer propostes com cal, hem begut oli: aquests petits polítics demà seran polítics petits: amb els mateixos discursos falaços i buits, amb fosques intencions i ocultes agendes...

viernes, 29 de octubre de 2010

CAMINAR AMB JOAN SOLÀ SOTA LA PLUJA

No sé si aquesta setmana uns arribaran els fils d’aquesta teranyina, perquè supose que les pàgines d’aquest diari s’ompliran d’homenatges a Joan Solà i segurament aniran rubricats per homes i dones que en saben més que jo, que només sóc una més de les treballadores d’oficina de l’Institut d’Estudis Catalans, la treballadora que hi ha més al Sud. Imagine que, com no pot ser d’altra manera, s’haurà de fer una sel·lecció pràctica i assenyada de columnes que volen parlar d’aquest gran senyor de les nostres lletres, i ara mateix possiblement les meues paraules van camí del fons d’algun calaix.
Tot i això, jo no me’n puc estar de dedicar-li un moment al record, perquè, sabeu?, ara fa a penes un any Joan Solà i jo anàvem sota el mateix paraigua camí de l’autobús que havia de portar la Secció Filològica des d’Alacant a Guardamar del Segura. Era migdia a la Seu Universitària i eren molts els membres de la Secció Filològica els que ens havien vingut a visitar. Plovia a bots i barrals i teníem pocs paraigües. Joan Solà i jo ens arreceràrem davall d’un dels paraigües “oficials” de la Seu i, després de felicitar-me per l’organització de l’acte, em va preguntar què era el que més m’agradava del meu treball. Jo li vaig contestar: “Caminar amb Joan Solà sota la pluja.” Uns dies després em va enviar una amable nota per agrair-me l’aixopluc.
Tanmateix, per a mi, com per a molts de la meua generació, Joan Solà era molt més que un home amable: era l’home que va fer que la sintaxi catalana deixara de sonar-nos a física quàntica. Era l’home que ens va fer accessibles conceptes de vegades massa abstractes. Era l’home que sabia posar les paraules justes al que molts pensàvem. Era l’home que ens regalava arguments clars i concisos que ens encoratjaven a sobreviure en un medi siciolingüístic no sempre favorable.
Quan dimecres passat vaig arribar al despatx i em vaig assabentar de la seua mort, mentre penjava a la porta el comunicat que ens havien enviat, les mans em tremolaven i em venia al cap aquell dia de pluja, el seu caminar pausat, la seua conversa mesurada i vaig tindre la certesa que els que ens dediquem per vocació –i convicció- a l’estudi i la normalització de la nostra llengua i hem tingut la sort de créixer i fer camí sota l’aixopluc de les paraules i les idees de Joan Solà, en certa manera, ens acabem de quedar orfes.

domingo, 24 de octubre de 2010

Ja no em sona a xinés...

(Columna publicada al diari "El Punt-Avui" el 23 d'octubre)

Els que em coneixeu bé sabeu que l'únic dogma en què he cregut mitjanament al llarg d'aquests anys és la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià. Des que tinc consciència d'identitat he aspirat a assolir la normalitat que té qualsevol ciutadà de bé... Vaja, vull dir qualsevol ciutadà com jo, que paga impostos, va a votar, participa en les associacions de pares i mares etc.
Deu fer ja uns vint anys que maltracte la meua paciència i la meua bona voluntat maldant per ser com els altres. Com els altres que només parlen una llengua. Com aquells que parlen l'altra llengua, la que no és la meua.
Sempre he confiat que si algun dia s'arribara a aplicar com toca la LUEV arribaríem a l'anhelada igualtat; tots seríem ciutadans normals. Tanmateix, aquests dies tinc la sensació que el meu acte de fe comença a fallar. Veig que només fem que anormalitats: llegesc al periòdic “El Consell repartirà 5.000 guías de conversación chino-valenciano a través de las oficinas Tourist Info para promocionar este idioma entre los 14.250 orientales que viven en la Comunitat”. He de felicitar els autors de la guia, la realització de la qual deu haver costat un esforç titànic i felicite també i els ideòlegs i promotors de la iniciativa, perquè està clar que en un món que tendeix a la globalització està molt bé que 14.250 orientals sàpiguen que a la Comunitat es parla una altra llengua que no és l'espanyol. Respectar els nostres signes d'identitat és una bona manera de muntar al carro de la mundialització amb la cara ben alta i en condicions d'igualtat amb les majories.
Tanmateix no puc deixar de plantejar-me un parell de qüestions: els immigrants orientals que ja viuen a la Comunitat van a la Tourist Info? No ho sé, jo sempre he tingut la idea que la cultura oriental, almenys els nostres veïns de barri, se centra més en el treball que en el lleure...
D'altra banda, com volem fer que els nostres veïns xinesos es creguen les guies de conversa si nosaltres, almenys els pacients habitants del Sud, a penes podem sobreviure parlant valencià? I, sobretot, com volem que creguen que parlar valencià és profitós per a res si posem la televisió i, per exemple, als Serveis Territorials moltes les les notícies (sobretot les d'Alacant) es fan directament en castellà? Per cert, això em recorda que quan feia classe de llengua a centre de producció de Canal 9 d'Alacant a penes tenia un parell d'alumnes que foren competents des del punt de vista lingüístic i, a més a més, em consta que per a treballar en aquest ens no cal acreditar cap tipus de coneixement lingüístic...
M'heu de creure si us dic que vull tindre una visió global de la normalització lingüística, però no puc deixar de pensar que no podem construir-se edificis de qualitat sobre fonaments plens d'escletxes: mentre queden mestres per reciclar i adquirir una bona competència lingüística, mentre hi haja zeladors, metges i infermers als centres de salut i als hospitals que no poden entendre ni atendre els pacients en valencià, mentre continue resultant-nos incòmode intervindre en la nostra llengua en una reunió de veïns perquè la majoria no parla com nosaltres, mentre no hi haja premsa en valencià en el nostre quiosc habitual, mentre continuem sense tindre un servei o un gabinet de promoció del valencià en molts dels nostres ajuntaments, mentre no tinguem tot el que tenen els que parlen l'altra llengua, de què ens serveixen les 5000 guies de conversa valencià-xinés?

lunes, 11 de octubre de 2010

Premis de consolació

(Ací us deixe la columna d'El Punt d'aquesta setmana)

He de dir-vos que sóc una persona acostumada a no guanyar. Confesse que cada any em presente a dos o tres premis literaris i, ja veieu, des d’octubre de 2004, en què vaig aconseguir l’Antoni Bru de Narrativa dels Premis Ciutat d’Elx, no he tornat a veure cap dels títols de les meues obres en paper couché. Tot i això ho porte amb resignació perquè sóc conscient que, en una cultura on existeixen bases de dades que asseguren que hi ha més 2500 escriptors en català, és molt difícil reeixir: som massa gallines per a tan poc galliner.
També estic acostumada a ser la segona en quasi tot. Aquest lloc ja me’l marcava el meu naixement: vaig ser la segona filla, he sigut durant anys la segona de la classe, m’ha tocat també ser la segona esposa dues vegades… I fins ara també he portat amb resignació aquest títol d’actriu secundària.
Tanmateix, aquest 9 d’octubre me’n va passar una que m’ha fet encaixar molt malament el segon lloc. Resulta que em vaig presentar a un premi literari. Uns dies abans de l’entrega em van telefonar els organitzadors per recomanar-me que estiguera a la sala durant el lliurament. Com que hi havia un primer premi i un segon, jo, ben prudent, vaig voler pensar que el segon ja era una bona opció, sobretot si tenim en compte el temps que fa que no publique res de pes i que em dedique més a la vida laboral que a la literària. Efectivament va ser el segon (entre unes 40 obres presentades) i jo me n’hauria alegrat ni que fóra moderadament si no hagués parlat el president del jurat. Podeu pensar la cara que se’m va quedar quan anava entre les butaques per recollir la meua placa (i els meus dinerets) i vaig sentir com aquell senyor encorbatat que no sé qui és ni que llig ni què (i com) escriu en valencià, deia que la meua obra “Amb D de dona” havia estat selecionada per al premi molt a pesar d’ell, perquè per al seu gust era una obra massa feminista i llengint-la pareixia que tots els homes són uns “cabronets” (sic). Feminista? Cabronets? Us puc ben assegurar que és una obra que només pretén reflectir les realitats ben divereses. 26 contes amb noms de dona ordenats alfabèticament que mostren dones que pateixen anorèxia, bulímia, mals tractaments, dones que han d’emigrar per mantenir la família, dones que enganyen els marits, dones enganyades per aquests…
Jo recorria ja el corredor i no podia tornar enrere, l’única opció era tirar-li la placa al cap a l’home aquell, però potser fóra un poc violent; l’altra ocpció era deixar d’escriure perquè amb tanta gallina al galliner no té sentit maldar durant tants anys per fer bon caldo a canvi de silenci i premis de consolació…
Amb el meidocre segon lloc aconseguit malgrat l’opinió del president del jurat vaig tornar al meu lloc i de sobte tothom es va plantar. Jo em vaig abraçar molt fort a la meua Eulàlia G. pensant-me que en passava una de grossa. Però no, resulta que s’havia acabat l’acte i tots arrancaven a cantar “Per ofrenaaaaaar nove glòooooories a Espanya….” Algú em va fer saber que s’havien percatat que jo no em posava dempeus per cantar l’himne i és que, sabeu?, jo mai no m’he agenollat davant cap Déu, ni he besat cap bandera i no hi ha himne que em faça plantar-me, ni home encorbatat amb la boca plena de misogínia emverinada que em faça callar, perquè la paraula és l’única arma que tenim els més febles contra la supèrbia i els abusos.

lunes, 4 de octubre de 2010

Qüestió de temps

(Columna publicada al diari "El Punt/Avui" el 4 d'octubre)

Sabeu? Ma mare sempre diu que el pas del temps és inevitable i que hem d'acceptar que els anys passen i el cos ens canvia. No sé si ella ha arribat a aquest punt de resignació precisament amb el pas del temps. Jo, però, veig l'acceptació molt complicada. Deu ser perquè estic en plena crisi tardoral..
L'altre dia ho pensava perquè em vaig sorprendre a mi mateixa abraçada a una revista de moda. Allà vaig veure que a les dones se'ns divideix més o menys en quatre edats a l'hora d'assignar-nos un estil: dels 20 als 30, dels 30 als 40, dels 40 als 50 i a partir dels 50. Jo estic a punt de passar a la tercera etapa... El reportatge en qüestió m'aconsellava vestir amb bruses amples, cinturons grans i ajustats per dissimular corbes i amb «escote imperio» per amagar un pit massa generós (per dir-ho amb un eufemisme). Així doncs, em vaig abocar a l'espill habillada seguint aquests consells i vaig descobrir, horroritzada, que si m'ajuste el cinturó semble més un «chupa-chup» que una dona i... ai,las! Allò de l'»escote imperio»! Jo necessite tres imperis -incloent el Romà en la seua època d'esplendor- per dissimular la generositat davantera amb què la naturalesa em va condemnar! Ja no em vaig veure amb cor de passar als consells per dissimular arrugues i imperfeccions de la pell...
Amague la revista per no tornar a caure en l'autodestructiva temptació de les comparacions i, sobretot, perquè mi Santi no veja que m'he comprat una d'aquelles revistes que sovint titlle de frívoles. Tanmateix, no deixe de preguntar-me si aquesta preocupació pels efectes devastadors del pas del temps és només cosa de dones. Isc de dubtes quan, als pocs dies, rep el correu d'un bon amic al qual fa tres anys que no veig, tot i que mantenim un contacte virtual freqüent i regular. De fet moltes de les coses que he escrit últimament no haurien estat possibles sense els seus consells i el seu suport. Ara ens hem de veure per qüestions de faena i, abans de fixar la data, entrelínies, em recorda que frega la seixantena i que ha patit un envelliment remarcable. Em sorprén que precisament, una persona com ell, que té tantes coses a aportar-nos als altres des del punt de vista de l'experiència i el coneixement en les disciplines més diverses (des de la navegació a la literatura, passant per la pintura, la lexicografia i fins i tot la física i química) es preocupe perquè els anys han deixat petjada en el seu aspecte.
Jo, quan pense en ell, el recorde com una persona d'expressió viva i paraula inquieta, després, si de cas, em ve al cap la imatge d'un home molt alt, amb sandàlies i periòdic sota el braç. I això em consola, perquè, potser, si penseu en mi, recordareu una dona dinàmica i disposta sempre a una bona conversa, i segurament no deveu haver caigut que necessite imperis per a dissimular les males passades de la naturalesa...

lunes, 13 de septiembre de 2010

Felicia

Sabeu? Com a dona treballadora que ha d'anar cada dia a l'oficina a traure paperassa endavant, em preocupa que un dia el meu superior s'enfade amb mi perquè resulta que les primeres setmanes de setembre, justament després de les vacances, em veig obligada a demanar hores lliures o a modificar l'horari de treball per poder ocupar-me de les qüestions escolars dels meus tres fills.
He d'anar a recollir els bono-llibres a l'escola justament en el meu horari laboral, i he de fer hora i mitja de cua. He de portar l'Eulàlia G. a mitjan matí durant tres o quatre dies i recollir-la hora i mitja després perquè ha de fer una incorporació progressiva per no patir cap trauma, he de passar per l'AMPA a recollir els llibres de text, he de..., he de... he de... Jo sola.
Com a mare, em preocupa estar educant fills simplement feliços; perquè està clar que tots volem que els nostres fills ho siguen, però jo no vull que ho siguen «simplement». Voldria que la seua felicitat es fonamentara en la solidaritat cap als altres i en la capacitat d'assumir reptes i responsabilitats i tirar-los endavant amb alegria i en l'aptitud d'acceptar fracassos i frustracions amb optimisme i bon humor. Voldria també que foren més feliços donant que adquirint.
Com a mare, em preocupen també altres coses més prosaiques, com per exemple que la nòmina d'aquest mes m'arribe per a pagar totes les despeses extra (llibres, material escolar, babis, sabatetes, roba) i em preocupa que els meus fills mengen correctament i de manera sana i que no vegen la tele massa temps i que no se'n passen tampoc de jugar amb l'ordinador i que el Joan C. llija una mica més i balle una mica menys i que el Carles C. deixe de calmar-se l'ansietat menjant en excés i que l'Eulàlia G. aconseguisca deixar el xumet d'una vegada!
Enmig de tots aquestes preocupacions m'arriba la història de Felicia, una gitana romanesa, mare d'onze fills (onze!), sense casa i sense treball, que acaba de ser expulsada de França. En unes altres condicions, Felicia tindria les mateixes preocupacions que jo, multiplicades per 11, clar. Ara, no tinc ni idea de com pot sobreviure aquella dona.
I és que, malgrat la condemna de l'ONU, el govern francés ha fet visible la comunitat gitana romanesa d'una manera lamentable: mitjançant aquesta mena de deportació fonamentada en no sé quina excusa.
Em fa l'efecte que, en el fons de cada xoc cultural, el que hi ha és el desconeixement més absolut de la cultura veïna. Nosaltres, els valencians, en tenim una llarga i dura experiència. Supose que els gitanos romanesos també. A l'Estat Espanyol, també hi ha cada vegada més immigrants romanesos, que comparteixen amb nosaltres places i carrers. És per això que volia aprofitar la història de Felicia per animar-vos a assistir a la III Setmana Cultural Romanesa, organitzada per la Seu Ciutat d'Alacant i l'Associació ARIPI, que tindrà lloc a la Seu Universitària d'Alacant del 13 al 18 de setembre. Perquè conéixer-nos és la millor forma d'acceptar-nos, respectar-nos i estimar-nos.

martes, 7 de septiembre de 2010

Coses que no canvien

(Columna publicada al diari EL Punt el 7 de setembre)

Sabeu? De vegades tinc la sensació que el temps passa però que algunes coses a penes varien, per molt que ens entestem a fer canviar alguns dels aspectes de la nostra vida que ens desagraden. Ara fa dos anys —tot just dos sospirs!— que vaig començar a filar aquestes columnes. Era el mes de setembre i tot al nostre voltant s'omplia de publicitat de noves col·leccions: «nova col·lecció de roba: temporada tardor-hivern», noves col·lecions de fascicles, de rellotges d'època, de joguets antics, col·leccions de bons propòsits: aniré al gimnàs, perdré pes, deixaré de fumar... Els comerciants ho saben i ens bombardegen amb la publicitat. Crec recordar que, de fet, un dels primers escrits que vaig filar en aquesta teranyina parlava precisament de col·leccions. Vet aquí una de les coses que no ha canviat.
Recorde també que en aquells inicis pseudoliteraris m'havia proposat no parlar de qüestions de llengua. Pretenia desenvolupar-me «literàriament» parlant dels meus neguits, les meues quimeres i (encara que us semble mentida perquè escassament les mostre) també de les meues il·lusions i pretenia fer-ho en valencià sense necessitat d'explicacions ni justificacions, com si això fóra la cosa més normal del món. Crec que, descomptant dues o tres ocasions puntuals, ho he aconseguit. Una d'aquestes ocasions puntuals va ser la segona columna en la qual us parlava de l'exotisme lingüístic: us contava que una de les meues «veïnes de parc» trobava exòtic que els meus fills, que són «de color» (de color marró fosc, vaja!) parlaren en valencià.
Ara fa pocs dies l'anècdota en venia al cap perquè, estant de vacances en un càmping a Moratalla, la monitora d'activitats infantils els va dir als meus fills que, encara que parlaren entre ells, havien de fer-ho en castellà, perquè parlar en valencià era de mala educació (Ai! Reconciliació impossible!). Veieu? Les coses no canvien. El meu fill major em va demanar explicacions perquè jo sempre els he dit que ells no són maleducats, que simplement parlen una llengua diferent i que això, com el to de la seua pell, dóna color a la vida! Els vaig dir que ells parlaren en castellà amb la monitora i amb els companys, ja que estàvem en un lloc on només es parla una llengua, però que no permeteren que ningú els obligara a canviar de llengua en les seues converses privades i que si ho feien, ells havien de donar les gràcies per l'activitat i havien de dedicar-se a una altra cosa. Per molts anys que passen, uns espanyols continuen sense conéixer i respectar els «altres» espanyols.
Per contra, quan torne a casa de les meues vacances, com que setembre és un mes i de propòsits impossibles, em trobe a la bústia de correu la publicitat d'una acadèmia de llengua que ofereix, com si això fos summum de l'exotisme, classes de: «alemán, ruso, rumano, chino y .... valenciano!» I jo em pregunte ara: quan arribarà el dia que, al costat de «valenciano» afegisquen el sintagma: «profesor nativo»?

jueves, 19 de agosto de 2010

De mares a filles

Columna publicada al diari El Punt el 19 d´agost

Fa uns dies vaig llegir un reportatge sobre un estudi segons el qual les filles envellim igual que les mares. Això em va fer pensar: totes les filles? O resulta que, cas que n'hi haja diverses només és una la que té tal privilegi (o condemna...)? Si és així, quina?
Ho dic perquè els que en coneixeu sabeu que, malgrat el meu aspecte discret i conventual (per auster, no per religiós), jo tinc una germana que bé podria passar per una model de passarel·la. La vida té aquestes coses: a ella li va atorgar bellesa i simpatia i jo em vaig haver de conformar amb tenir més destresa amb les lletres que amb els cosmètics, els afaits i els somriures. De fet, al llarg d'aquests quasi quaranta anys no sé quantes vegades he escoltat dir als meus pares: «Com és possible! Si les hem criat a les dues igual!». Quan era xicoteta això em feia pensar que jo devia ser una mena d'extraterrestre. Fins i tot, de vegades pensava que en la incubadora es devien equivocar en donar-me als meus pares. Però, no: físicament no puc negar la filiació.
L'estudi en qüestió en va portar del cor al cap el record de l'àvia Assumpció. Em resulten inoblidables aquells mesos d'agost en què es posava a escaldar tomaques per fer-ne conserva i encenia el foc per fer bullir l'aigua en el bidó quan més calor feia. La mare la renyava, però ella movia el cap entre silencis i feia el que volia. Estava acostumada a controlar-ho tot. La vida li havia donat sis fills i un marit hedonista de mena; per tant era una dona que de la mateixa manera que cosia un vestit era capaç de moldre una tona de gra o matar un porc per omplir aquelles sis panxetes. A banda d'això, tenia una bellesa més aviat rude.
Ara, amb la perspectiva que dóna el temps, intuïsc que, a banda de la seua vida, era capaç de controlar la dels altres com si foren titelles. Aquesta capacitat de control, amb el pas dels anys, d'alguna manera l'ha heretada ma mare, però matisada amb una mena d'afany de sobreprotecció que fa que, en ocasions, abusem d'ella fins a uns limits insospitats amb l'excusa que som dones treballadores i que sense la seua ajuda el nostre món s'ensorra.
Si retrocedisc en el temps, la recorde sempre treballant ací i allà, en silenci, com una formiga. Dona de bellesa discreta, la recorde especialment guapa un dia que es va comprar un vestit morat en la Boutique de Maria José, que hi havia a la plaça de l'ajuntament del poble on vivíem. Jo devia tindre sis o set anys, i la nit que se'l va posar, mon pare li va fer una foto instantània amb una Polaroid que s'havia comprat a Ávila.
Ara fa una setmana, fugint d'un cotxe en un pas de vianants va caure i es va trencar una cama i un braç. Ella volia fer-nos veure que no passava res, però el dia que, mentre jo planxava la roba, el meu pare, maldestre, intentava posar una llavadora i ficava el detergent en la caixeta on ha d'anar el suavitzant, la meua mare movia el cap com feia l'àvia Assumpció i duia la impotència arrapada a les galtes.
Aquell dia que anava a sa casa a planxar-li la roba perquè ella no ho podia fer era dissabte i vaig alçar els meus fills a les vuit del matí, i mentre jo em vestia ells es van fer els llits. El major va preparar el desdejú dels petits, el mitjà va traure les llibretes, els llibres i els colors de tots i me'ls vaig deixar fent deures. Cap dels tres va qüestionar les meues instruccions perquè jo sóc qui posa les normes a casa... Potser, en uns anys també posaré les tomaques a escaldar i em compraré un vestit morat i em trencaré una cama en creuar un pas de vianats i bonegaré «mi Santi» quan als setanta anys pose la primera llavadora de la seua vida.

sábado, 24 de julio de 2010

Amistats virtuals

(Columna publicada al dirari El Punt el 24 de juliol)

Deu fer quasi un any que vaig entrar per primera vegada en l'espiral frenètica d'allò que en diem xarxes socials, perquè tenia la sensació que avui dia qui no té un perfil en el famós Facebook no existeix. On queda la màxima cartesiana aquella de «Cogito ergo sum»? Ara ja no cal pensar per a existir, només has de tenir ordinador, connexió a internet i ganes de perdre el temps i, de passada, no t'ha d'importar perdre també algunes bones relacions reals a canvi de guanyar-ne de virtuals.
No negaré que a les xarxes socials se'ls pot traure un bon profit; que ho diguen a tots aquells que han assetjat jovenets i jovenetes amagats sota màscares virtuals. Això, però —ja ho ha dit algun bisbe no fa molts dies— «és una simple anècdota»... Siguem més positius i analitzem usos menys il·lícits.
M'he fixat que hi alguns amb visió comercial que hi anuncien la seua faena o les seues aparicions públiques estelars mitjançant allò que en diuen «esdeveniments»: «Ep! Us faig saber que presente el meu llibre...» «Recordeu que tal dia tindré roda de premsa.. Podeu vindre a venerar-me.». En aquest sentit el Facebook és un suport propagandístic sense precedents. N'hi ha d'altres que aprofiten la xarxa per oferir les cries de les seues mascotes. Això també és novedós perquè, gràcies al Facebook, deu haver una quantitat considerable de gats que se salven de morir ofegats en un poal.
Hi ha d'altres que en l'apartat aquell de «què estàs pensant» apunten : «Quina calooorrrrrr». Així, allargant la o i la r com si esbufegaren. Abans, per a converses buides ja teníem el simple ascensor. Ara cal procurar-se un ordinador per a dir estupideses. A qui li importa si un té calor o no? Som a l'estiu, la calor no és notícia.
Amb tot, una de les qüestions que més en crida l'atenció és allò de les «sol·licituds d'amistat», no perquè ara l'amistat s'ha de sol·licitar (d'això ja us n'he parlat), sinó perquè de vegades t'arriba la sol·licitud d'amistat d'una exparella. Però quina cosa més absurda! L'estupidesa de la gent de vegades no té límits: Vols dir que la nostra relació va acabar com el ball del Torrent i ara vols que siguem amics? Si vam ser incapaços de respectar-nos quan érem més que amics!
Tanmateix encara hi ha una cosa més patètica: els «quarentons» en crisi que es posen en contacte amb la primera núvia que van tindre a l'institut: «Hola Martina, et recordes de mi? Sóc el Pere, em vas deixar per un altre més guapo, més divertit i amb més futur que jo. I ara tafanejant pel Facebook se m'ha ocorregut buscar el teu nom per saber què és de la teua vida. Jo, m'he casat i tinc fills... No sé si sabràs que treballe de...» Però com ha de saber-ho? Han passat vint anys i la teua vida li importa un pebrot!
Mentre tafanegem mig en secret pels murs dels amics (els reals i els nous amics virtuals) perdem el temps de gaudir realment de la seua companyia. Dic jo que deu costar menys fer una telefonada i quedar a prendre una cervesa, no? I tot el temps que, arrebatats per una nostàlgia una mica infantil, emprem a rescatar vells amors i velles sensacions, ens perdem les sensacions que ens aporta l'amor d'ara que es fa vell, que es marceix al nostre costat, dia a dia, mirant de robar bons moments a la rutina, la soledat i les obligacions.

viernes, 16 de julio de 2010

Digna i modèlica celebració

(Columna publicada al diari "El Punt" el 17 de juliol)

No volia parlar-ne més, perquè com us vaig explicar, el futbol no m'acaba de fer el pes. Tanmateix, no me'n puc estar de fer un parell d'anotacions. En primer lloc he de dir que supose que el 95 % de l'Estat, diumenge passat, devia estar veient la famosa final del Mundial. Els que ens vam quedar a contemplar les ciutats buides vam entretenir el temps en diverses activitats. A mi se'm va ocórrer veure un moment el Telediario de la Primera de Televisión Española. Com no podia ser d'una altra manera, la final del Mundial hi era present mitjançant les connexions que feien aquí i allà per mostrar l'eufòria de l'afició. Sabeu quina va ser la primera connexió que van fer? La Plaça d'Espanya de Barcelona! No se'n van estar de dir que un milió de ciutadans hi esperaven el «triunfo de la Roja»... Sabeu quin va ser el primer anunci en acabar-se el Telediario? Doncs el del programa «Españoles en el mundo», que anava unit al de «Destino España». I sabeu quin era el subtítol? «Cataluña»! Destino España: Cataluña. Una programació, al meu parer molt ben estudiada després que milió i mig de catalans, el dia abans van omplir els carrers per reivindicar la seua identitat.
Una altra cosa que em va cridar l'atenció, una vegada aconseguida l'ansiada victòria, va ser la celebració. Per començar, els locutors parlen de com han sabut de defensar de bé els «nostres» jugadors «los colores de la roja». Però el color de la roja n'és un, no? El rojo. És o no? A veure si a partir d'ara ja no és la roja, sinó la «rogigualda»...
Menció a part mereixen les banderes. No havíem quedat que les banderes són draps que dignifiquen els taüts dels que moren en actes heroics en nom de la pàtria? Doncs els jugadors de la Roja ens han ensenyat que tenen aplicacions més lúdiques. Per exemple, el xic asturià que té aspiracions de torero (si jutgem per com celebra els gols...), i que ara vindrà a jugar al Barça, duia la bandera d'Astúries a l'estil capa de Superman. Xavi i Puyol portaven una senyera com si fos un «pareo hawuaià» i Casillas duia la rogigualda a manera de bufanda.
Per cert, els que duien banderes que no eren l'espanyola què ens volien fer veure? Que ells no són tan espanyols com els altres i que juguen al futbol com els mercenaris? No ho sé...
Per últim, no me'n puc estar de fer referència a la capacitat comunicativa dels jugadors, que van demostrar que efectivament en els peus tenen un poder immesurable: peguen potades a la llengua amb la mateixa empenta que els les peguen al baló! No repetiré els discursos (que no em caben en la teranyina), tanmateix sí que faré referència a la màxima final que cridaven tots els jugadors abraçats sobre l'escenari: «¡Os queremos la ostia!!!!!!!». I el públic allà, aborregat, escridassant, embogint d'amiració. Sí senyor! aquesta és la selecció que volen que ens represente a tots. Aquests són els models que volen per als nostres fills?
El millor de tot, però, va ser el colofó: el Manolo Escobar (no sé si havia anat amb el carro o no) cantant allò de «Que viva España». Sí senyor! que viva l'España Cañí!

sábado, 10 de julio de 2010

Legítima llibertat d'expressió

(Columna publicada al diari El Punt el 10 de juliol)

En alguna ocasió ja us he comentat que no m'agrada especialment parlar de qüestions lingüístiques i que no sóc gaire amiga de les manifestacions. Us he dit que des del punt de vista lingüístic sóc una ciutadana creient i devota practicant i que preferisc parlar en la meua llengua amb naturalitat, com qualsevol altre ciutadà que parle una llengua oficial del territori que habita sense necessitat d'haver de passar cap tipus d'estrès ni d'haver de donar cap explicació. Aspire, com és natural, a poder viure amb normalitat.

Tanmateix aquests dies he assistit amb estupefacció i impotència al rebuig al requisit lingüístic que el PP i el PSOE han dut endavant a les Corts. És per això que ara necessite parlar de llengua, perquè aquest acte em fa replantejar-me moltes coses. Us he de dir que durant els últims vint anys (temps que fa que tinc consciència lingüística), he cregut profundament en la Llei d'ús i ensenyament del valencià, tot i que pensava que era, com totes, una llei millorable i que s'haurien de replantejar alguns aspectes.

Els replantejaments han arribat ara, quan, 25 anys després, la llei encara no ha acabat d'aplicar-se en algunes de les seues vessants. És que no hi ha altres problemes realment més greus en la societat valenciana en què centrar esforços polítics? No hi ha un nivell de corrupció en les classes dirigents que put a merda? No hi ha xiquets en barracons en lloc d'estar en aules mínimament dignes? No hi ha carrers plens de pobres? No hi ha un sistema sanitari qüestionable? No hi ha manca de places als menjadors escolars?

Un dels arguments que s'han aportat en favor del rebuig del requisit lingüístic és que «imposar» una llengua crea crispacions. I dic jo, no és imposar una llengua —l'altra— negar la possibilitat de ser atesos en valencià pels funcionaris si així ho volem? El que passa és que en aquest cas la crispació es crea en un grup molt minoritari, clar. Com és que cap dels polítics que mou les cordes de la nostra vida no ha pensat que la solució contra la crispació no passa per desprotegir més encara la llengua minoritzada, sinó per facilitar-ne l'ensenyament? No cal obligar ningú que parle valencià, només que l'entenga. Tots tenim clar que la llibertat d'expressió és un dret fonamental. Però, clar, jo també vull gaudir d'aquest dret. El podré seguir tenint a partir d'ara?

Fa poc, un amic militant convençut d'EU (que al meu poble fa una tasca política titànica veritablement admirable) em va dir que els seus plantejaments polítics es fonamentaven en el fet que els problemes de la classe treballadora són els mateixos en totes les Comunitats. Hi estic parcialment d'acord. El meu amic, però, s'oblidava que en la nostra Comunitat els treballadors tenim un problema afegit: no podem desenvolupar el nostre treball en la nostra llengua. I què? Doncs que cansa haver d'estar contínuament demanant perdó per una cosa que ens és (era?) legítima: expressar-nos en una llengua oficial. Fins ara teníem el suport de la LUEV. A, partir d'ara, però, qui ens fa suport?

Des que vaig llegir la notícia em sent vulnerable, insegura i totalment desprotegida, perquè en el fons —o no tan en el fons— la modificació de la llei implica la desprotecció del meu dret a la llibertat d'expressió. Jo no entenc de lleis, però, si ara vull comunicar-me amb un funcionari que no entén el valencià, estic obligada a canviar de llengua? I si m'hi negue estaré cometent un delicte?

El bilingüisme és una situació totalment antinatural, o com diu la periodista Patricia Gambacho, un accident de la història. Fins ara els uns i els altres ens havíem esforçat per dissimular-ne les cicatrius. Tanmateix, ara sembla que l'esforç és només unilateral... En fi, açò de les llengües en contacte, del conflicte lingüístic, és un poc com les parelles malavingudes: Si no ens entenem, potser hauríem de pensar en el divorci.

miércoles, 7 de julio de 2010

Apàtrides

(Columna publicada al diari "El Punt" el 8 de juny)

Comence a filar aquesta teranyina abans que s'acabe el mundial de Sud-àfrica. Tot i que reconec que el futbol deu tenir coses bones, com per exemple, la possibilitat de treure criatures de la més pura misèria i fer-los guanyar diners a cabassades (tants que fins i tot alguns, després es poden permetre el luxe de comprar-se tot el que volen, inclús fills...), a mi no m'agrada en absolut, m'avorreix sobiranament i no m'interessa qui guanye o qui perda un partit. De fet, quan alguna vegada he vist un partit, sempre he acabat amb una certa sensació de llàstima pel pobre equip que perdia, fóra el que fóra. Deu ser que sempre he sentit una profunda solidaritat amb als perdedors en tots els aspectes de la vida...

És per això que a no sé quantes jornades que s'acabe el famós mundial ja estic farta de futbol i dels efectes col·laterals que ens fa patir als que no ens agrada. No parle solament de l'escàndol que munten dotzena i mitja de veïns aborregats al bar del cantó cada vegada que Villa marca un gol i a ells se'ls ompli la boca d'«España». No parle tampoc dels balcons adornats des de fa setmanes amb les banderes d'Espanya (tinc un veí que no ha tingut cap vergonya de penjar-ne una amb l'aguilot i tot, que es note bé que fer suport a una selecció va molt més enllà d'un simple esport...). Això no té gran importància. De fet, ja ho deia La Polla Rècords: «las banderas no són més que trapos de colores» i ja ho he dit jo en alguna altra ocasió: en el fons, les banderers només serveixen per cobrir els taüts dels que moren en nom d'una pàtria...

Vull referir-me doncs, a la quantitat de ximpleries que he hagut d'escoltar sobre la nostra identitat, aprofitant l'avinentesa del futbol, acompanyada de la sentència del TC sobre l'Estatut. Va haver un que em va fer broma dient-me que els apàtrides no podíem veure el partit de dissabte passat. Ni falta que ens fa! De fet, mira, em van venir ganes d'animar Paraguai, posats a fer suport, els més febles em semblaven una bona opció. Els altres ja han guanyat moltes batalles...

No era més que un partit de futbol, no? Doncs no: era molt més, perquè quan vaig fer la broma que m'alegraria que guanyara Paraguai, algú per qui tinc gran respecte i profunda admiració va dir una cosa així com «S'ha de veure com sou els nacionalistes de merda:» No m'agraden les etiquetes i més si van impregnades de merda. Tanmateix, el comentari en qüestió em fa plantejar-me una pregunta: per què «la merda» ens la mengem els nacionalistes que no anem amb «la roja», els que no estem legitimats per un text constitucional i per una selecció de futbol que va a Sud-àfrica? Potser és que tots som nacionalistes, només és qüestió de saber seleccionar bé l'equip on vols jugar.

miércoles, 30 de junio de 2010

Al fum de les Fogueres

(Columna publicada al diari "El Punt" el 30 de juny)

Si un dia haguéreu de compartir amb mi taula i festa, us adonaríeu que els esdeveniments socials em superen. Una taula al voltant de la qual s'apleguen més de sis persones ja em pareix un excés, em sent totalment desubicada, atabalada i incapaç de mantindre una conversa mitjanament intel·ligent, més encara si al costat hi ha altres taules plenes amb gent que conversa —normalment a crits— animada pel bon beure i el bon menjar.
No parlem doncs de quin és l'estat d'ànim que em produeixen les festes multitudinàries com les que acabem de patir a Alacant: les famoses Fogueres de Sant Joan. No negaré que els que hi participen, s'ho deuen haver passat d'allò més bé, com és natural. Tanmateix, els que hem de treballar mentre els altres estan de festa, hem hagut de patir embussos i desviaments de trànsit i retards i pèrdues de temps intolerables.
Tot i això, no puc negar que, malgrat la meua aversió a aquestes (i altres) festes, hi ha algunes coses que em desperten una gran curiositat. Per exemple: Quina gràcia té veure desfilar en plena calorassa del migdia un grup de persones en el qual hi ha més músics que gent disfressada (perquè no deixa de ser una disfressa...) amb el vestit d'alacantina?
Tampoc hi acabe de veure on està la diversió en el fet d'amuntegar-se entre centenars de persones acalorades, suades, algunes begudes, a quasi trenta graus a la «Plaza de la Estrella» (ara, segons resa a les marquesines dels autobusos, ja no és ni la Plaça dels Estels ni tan sols «Luceros»...) a escoltar petardades eixordadores.
Una cosa que sí que em fa una gràcia especial són les tanques que protegeixen gran part dels monuments foguerers, perquè a veure, no havíem quedat que tot i que tant les Falles com les Fogueres coincideixen amb festes paganes (l'equinocci de primavera les unes i el solstici d'estiu les altres) i amb festes religioses (Sant Josep aquelles i Sant Joan aquestes), les unes i les altres no tenen res a veure? Les fogueres no són falles, d'acord. Aleshores perquè protegeixen els monuments amb tanques de «arroz la fallera»(el preferido de les valencianos!)? D'això se'n diu ironia!
I una cosa que em trenca el cor, no com a professora de llengua, sinó com a una simple ciutadana lingüísticament creient i devota practicant: per què segueixen escrivint faltes d'ortografia en valencià en els cartells de fogueres? Doncs perquè realment les fogueres no són de tots ni per a tots. Les fogueres són per a aquells que encara pensen que el valencià és només una llengua d'anar per casa (en espardenyes i bata de «boatiné»).

martes, 22 de junio de 2010

L'Orde 47/2010 de 28 de maig de 2010: les dones a criar.

(Columna publicada al diari "El Punt" dimarts 22 de juny)

Supose que ja us he dit més d'una ocasió que part del meu treball consisteix a gestionar paperassa. En les últimes setmanes (ho deveu haver notat pel silenci...) he estat immersa en un mar de papers als qual havia de donar eixida. Tan immersa que, havent treballat més temps del que em corresponia, m'he vist «obligada» a agafar dies lliures. Com que podia triar les jornades que m'anaren bé, he mirat de buscar-ne unes en què tinguera alguna cosa important a fer (perquè demanar dies lliures per a no fer res, em feia mala consciència): matricular els meus fills al menjador del col·legi.

La vida, de vegades té aquestes coses tan idiotes: descanse d'una paperassa per naufragar i ofegar-me en la paperassa que em demana l'administració perquè els meus fills puguen ser atesos al menjador escolar. Papers que, per cert, l'administració ja té perquè me'ls demana tots els anys i perquè, de fet, en alguns casos, és l'administració mateixa qui me'ls proporciona.

Jo, complidora i disciplinada com sóc, comence a fotocopiar llibres de família, a sol·licitar certificats d'empresa, a redactar declaracions jurades, a demanar als respectius pares de les meues criatures que facen el favor de proporcionar-me la documentació que els demane, a recollir-la... I entre viatget i viatget de finestreta en finestreta, se m'ocorre llegir-me l'Orde 47/2010 de 28 de maig de la Conselleria d'Educació per la qual es regula el servei de menjador dels centres educatius no universitaris de titularitat de la Generalitat. I què m'hi trobe? Doncs que l'apartat C del punt 4, que regeix els criteris d'admissió, no té desperdici: podrà gaudir del servei de menjador «l'alumnat els dos progenitors del qual treballen.» Sembla lògic, no?

Tanmateix, això em fa plantejar-me un parell de coses. Per una banda, en un moment econòmic en què molta gent a anat a parar a l'atur, l'apartat C del punt 4, suposarà a partir d'ara que si ets dona i estàs aturada ja no podràs buscar treball perquè hauràs d'anar a buscar el teu fill al col·legi, donar-li a dinar i tornar-lo a dur a escola?

Per una altra banda, si ets una dona relativament jove, acadèmicament preparada, que has aturat la teua carrera professional per tindre cura dels primers tres anys del teu fill i ara que el tens escolaritzat vols reprendre la teua activitat laboral, ja no podràs fer-ho perquè també has de donar a dinar el teu fill?

Sabeu? L'Orde 4/2010 de 28 de maig resa en les primeres línies: «la societat valenciana reclama cada vegada més l'esforç de les administracions públiques per a facilitar l'accés a l'educació i que s'establisquen mesures que afavorisquen la conciliació de la vida laboral amb la familiar, de manera que es facilite la incorporació d'hòmens i dones al món del treball en igualtat de condicions». Martingales! Les dones a criar! Això és el que, en el fons vol dir l'Orde.

domingo, 23 de mayo de 2010

Temps de qualitat vs pares de qualitat

(Columna publicada al diari el Punt el 21 de maig)

De vegades tinc la sensació que vivim immersos en un món de mentides que ens diem a nosaltres mateixos (i als altres) per no veure la quantitat de temps que perdem en coses estúpides, les hores i hores que dediquem a guanyar diners per a invertir-los després en els objectes més absurds i les activitats més insensates. Ens les diem mirant a la cara als nostres fills. Mirant-los sense veure'ls.

Moltes de les persones de la meua generació (una generació —no cal dir-ho— la mar de preparada, competent i competitiva), quan arriben a casa a la nit (sobretot els homes, encara...) ja no veuen els fills desperts, no saben què han dinat al menjador del col·legi, ni quins cromos han canviat durant l'hora del pati amb els amics, ni que ara és època de jugar a la trompa i que aviat arribarà la de jugar a la goma.

No saben, potser, que el seu fill ahir no va acabar el deure i que avui la mestra l'ha deixat sense esbarjo. I que això ja fa temps que passa. I si ho saben, segurament, demanaran al fill que mantinguen una conversa (perquè ens agrada pensar que parlem amb els fills): «Vine ací que hem de parlar...» Com si els xiquets foren capaços de mantindre converses adultes! Després de la conversa arribaran a un tracte: tu fas el deure i després jo... I el fill, que no és idiota, sabrà que l'única manera que té que el papa o la mama recorden que existeix i que tenen un compromís amb ell és no fer el deure, encara que després parlem amb ell o fins i tot el castiguem.

Els aparquem amb els avis, amb les tietes, amb les mares de l'amigueta, amb una veïna si cal, perquè hem d'assistir a un congrés, perquè és clar, ens hem de reciclar per poder ser més competents i més competitius, els deixem amb qui siga, perquè hem d'anar a la piscina, al gimnàs o a fer un curs de feng-shui o del que siga, perquè, clar, nosaltres també ens hem de cuidar i hem de dedicar-nos temps; els busquem una bona cangur perquè els cuide mentre nosaltres treballem més per a guanyar més diners...

I encara tenim la barra de dir-los que ho fem per ells, que si el papa o la mama treballen i, a més es cuiden, tot anirà bé: podrem anar de vacances, podrem comprar més coses... I ens diem a nosaltres mateixos que el que importa és que els dediquem «temps de qualitat». Val més una hora... Mentida!

Sabeu una cosa? Els xiquets no entenen de temps. Els xiquets necessiten temps per a expressar-se. No ens diran en una hora de circ, de parc, de cine o de futbol (per molta qualitat que tinga) que estan molestos amb nosaltres perquè no ens ocupem d'ells o que estan preocupats perquè un dels companys es burla d'ells o que els angoixen les divisions de dues xifres...

No podem decidir quin serà el temps de qualitat que els dedicarem quan a nosaltres ens vaja bé i esperar que justament en aquell moment el nostre fill ens diga que no li agrada la classe de ball, que només hi va perquè va Meritxell i que resulta que Meritxell està enamorada d'Andreu. Són ells els que decidiran quin és el moment adequat per a dir-nos que no acaben els deures perquè no els agrada fer-los amb l'àvia mentre veuen la telenovel·la de torn. No ens diran el que és evident: que ells amb qui volen estar és amb nosaltres.

La mentida del «temps de qualitat», però, ens va molt bé com a bena que ens impedeix veure que nosaltres som uns pares d'una qualitat més que discutible... I cecs com estem, som incapaços de canviar les coses que ens impedeixen dedicar-los el temps que necessiten: si no tot, sí com més millor.

jueves, 13 de mayo de 2010

La butaca 004200

(Columna publicada al diari "El Punt" el 13 de maig)


Potser alguns de vosaltres, llegint entre els fils d'aquesta teranyina, heu endevinat que m'agraden les persones grans. No tinc cap amic que tinga menys de 46 anys i, de fet, alguns dels amics que més aprecie i més valore freguen ja la seixatena. Potser això em passa perquè, en el fons, jo sóc més gran que aquella imatge que em retorna l'espill cada matí.
O, potser, això em passa perquè tenir-los a ells a prop em fa la sensació de viure una mica més, de viure una altra vida a través del seu passat. De fet, crec que a les persones, en el fons, les estimem per tot el que han viscut, per tot allò que els ha fet ser com i qui són, perquè el seu temps viscut sense nosaltres ens aporta experiències que mai no tindrem; i quan el futur és l'únic que tenim i ens adonem que va fent-se una mica més curt cada dia que passa, tenir amics grans, arrapar-te al seu passat i a la seua experiència, et fa sentir que tens una vida llarga.
També deveu haver endevinat que m'agraden els llibres vells, perquè la pols acumulada i la grogor del pas del temps em donen calma, perquè l'olor dels anys se'm fica narius endins i em fa tenir la certesa que malgrat que ens pensem que res no és per sempre, hi ha coses, hi ha històries, que duren molt.
I com les persones grans i els llibres de pàgines grogoses, m'agraden també les cases velles. Al centre de Sant Vicent del Raspeig n'hi ha dues o tres que no me'n puc estar d'admirar cada vegada que isc de casa a passejar. De vegades, fins i tot, si he d'anar a un lloc o a un altre, force el recorregut per passar per davant d'alguna d'elles. Dilluns passat, per exemple, quan anava a la Ràdio a gravar un dels meus «Moments Literaris», vaig passar per una que hi ha al Carrer «Ancha de Castelar».
Aquell dia, que ens va eixir, per cert, plujós i amb un vent glaçat, malgrat la primavera, la casa estava envoltada de màquines que envestien les parets sense compassió. N'havien arrancat les finestres i amb una pala treien «brossa» a cabassades i la tiraven en un contenidor. El vent va segrestar del contenidor una pàgina d'algun llibre esgarrat que devia haver entre tot el que tiraven.
Hi vaig córrer al darrere per veure de quin llibre procedia, però el vent la va arrossegar carretera enllà i no la vaig poder agafar. Quan girava cua, en va vindre als peus una entrada de cinema: la butaca 004200 del Cine Principal, un cine, que segons m'han dit, va tancar fa quasi cinquanta anys. La vaig agafar i la vaig ficar entre les pàgines de La Rosa Quotidiana de Joan Valls, que era el llibre que pensava presentar en aquells «Moments Literaris» de Ràdio Sant Vicent.
Ara mire aquella entrada i veig que qui la va comprar no va anar a veure cap pel·lícula perquè està sencera. Potser penseu que aquella persona va arribar tard a la sessió i no la va gastar. Jo, però, crec que l'entrada guarda algun desencís, perquè el cas és que qui la va comparar (que ara, si és viu, serà segurament una persona molt gran) la va voler conservar.
Potser, amb l'entrada, va amagar alguna pena aixafada entre les pàgines d'un llibre -ara esguerrat-, que unes màquines han llançat a la brossa. Ara, però, jo guarde aquella pena secreta entre els versos de Joan Valls; i la pena i el secret del desconegut propietari de la casa vella encara han de durar uns anys més.

sábado, 1 de mayo de 2010

Sobreviure a la crisi: Qüestió d'arrels i de gènere...

(Columna publicada al diari "El Punt" l'1 de maig)

Sabeu? Quan tinc un moment entre faena i faena, m'agrada acostar-me a la Plaça dels Estels a escoltar un violinista que es posa al cantó del Banc. Quan m'hi estic una estona m'adone que em sent una mica menys alienada, perquè el que em sura pel cap no són regles gramaticals ni models de facturació o programes d'activitats; el que m'ompli són els meus propis pensaments en plena harmonia amb les notes del violí ofegades pel soroll de les obres de l'avinguda d'Alfons El Savi.

Un dels pensaments que em rondinava ahir pel cap, asseguda allà, en un banquet prop del violinista, és que ja fa un any que us vaig escriure que tenia la sensació que amb la manida crisi el meu món començava a ensorrar-se, que veia com la gent que estime anava perdent la faena i que els balcons del meu barri començaven a omplir-se de cartells que anunciaven pisos en venda; i allà continuen els cartells i els meus coneguts i estimats desocupats, com si el temps no haguera passat, com si tres-cents seixanta-cinc dies no hagueren soterrat aquelles paraules meues sobre la crisi incipient.

Ara, a més a més, l'aula se m'ha omplit de petits empresaris que han hagut de tancar el negoci i que pensen provar sort amb qualsevol oposició i vénen a la meua classe amb l'esperança que la llengua els reserve una plaça. Són gent que ben passa els 50 anys, una edat difícil, com l'adolescència...

Això a banda, m'he adonat també, sobretot quan visite el meu violinista, que les Avingudes del Doctor Gadea, Maisonave i Alfons El Savi estan plenes de pobres que demanen almoina. Alguns donen explicacions verbals quan se t'acosten, altres les posen en un cartell i m'he fixat que en molts d'aquests cartells hi ha un denominador comú : «Soy español». En aquest sentit, quan vaig a fer classe, també he vist que a prop de l'Hospital General, els fanals s'han omplit d'anuncis en els quals algunes persones s'ofereixen per tindre cura de malalts, ancians, etc. També hi ha un denominador comú en aquests anuncis de fanal, que d'alguna manera és un fil d'unió amb els cartells de l'almoina: «Mujer española». De fet, quasi totes les persones que s'hi ofereixen són dones...

Això m'ha fet fixar-me en el fet que cada vegada hi ha més homes que passegen xiquets pel carrer i em pregunte dues coses: Què ens fa pensar que ser espanyol ens dóna més drets? No havíem quedat que tots eren iguals? I, és que per una vegada, les dones tindrem més oportunitats laborals que els homes? Clar, que parlem de faena segurament mal i poc remunerada i sobretot ben inestable.

sábado, 17 de abril de 2010

SOTA EL PES DE LES ALES

(Columna publicada al diari "El Punt" el 17 d'abril)

Tinc la sensació que d'uns anys ençà, això dels Clubs de lectura s'està posant molt de moda com a mitjà d'animació lectora. Em sembla també que fins i tot, en ocasions, arriba a guanyar terreny a la típica presentació de llibre. De fet, els escriptors «de galliner»; és a dir, els que no som autors de «primera filera», no tenim fàcil això de les presentacions de llibres (com tampoc no tenim fàcil la publicació), bé perquè tenim pocs i mals contactes, bé perquè no acabem d'encaixar en el món de la faràndula literària, bé perquè —qui sap— no tenim qualitat ni estil…

Jo personalment, dels quatre llibres que he publicat (previ filtre de premi literari, com no podia ser d'altra manera…), només recorde haver-ne presentat un: Les ales de la memòria. Els altres tres la veritat és que no he trobat ni ocasió ni voluntaris per fer el numeret. Ni me n'he preocupat en excés, tot s'ha de dir. Tot i això, he de reconéixer que en els últims deu anys, no ha passat un curs acadèmic sense que algun professor em convidara a visitar la seua classe o algun llibreter m'organitzara una tertúlia. Enguany, des de la Cívica d'Alacant i la llibreria 80 Mundos, també d'Alacant, m'han convocat a participar, el 29 d'abril, en el seu Club de lectura i, la veritat és que n'estic contenta perquè veig que compartisc cartellera amb autors de primera filera, com Carme Riera, Àngels Moreno o Carles Cortés.

En aquest tipus d'actes et pots trobar amb situacions insòlites que van des del fet que no càpiga una agulla en el local a l'absoluta decepció que no hi assistisquen més de dues o tres persones. Ja m'han passat a mi les dues coses. Tanmateix, en el fons, he de reconéixer que aquestes tertúlies m'agraden bastant, sobretot perquè veig que els del galliner també tenim lectors, pocs i segurament obligats pels esforçats professors que posen els nostres llibres com a lectura «recomanada», però en definitiva són lectors amb rostres. I, a mi, m'agrada veure la cara de qui llig (i per tant, comparteix amb mi) les meues misèries i les meues alegries.

El que no m'agrada, però, és que després de quatre llibres, que potser no us ho creureu, però no són poca cosa des del punt de vista de l'esforç que suposen, encara continuen convidant-me a parlar de Les ales de la memòria. Aquest és un llibre que té la seua gràcia, no ho negaré. Tanmateix, no sé si sabeu que he crescut com a persona i com a escriptora, que a mesura que escrivia llibres, creixia el text de la solapa i millorava l'estil i la tècnica. Tot i això, Helena: un record sempre és mentida, L'olor dels crisantems i Claus de serp, romanen esclafades sota el pes d'unes ales que, de cara als lectors, tinc la sensació que fan de mi una escriptora incapaç d'alçar el vol.

martes, 30 de marzo de 2010

Del confessionari a l'exhibicionisme radiofònic

(Columna publicada al diari "El Punt" dimarts 30 de març)

DEL CONFESSIONARI A L’EXHIBICIONISME RADIOFÒNIC.
Qui no recorda aquell deliciós “Consultorio de la Señorita Francis”? Quan hi pense, em ve al cap la imatge de l’àvia Roser asseguda a la butaca vora la finestra amb les cames sota els faldons de la taula i els peus ben arrecerats del fred, prop del braser. Ma mare, asseguda a la màquina de cosir, apujava el volum de la ràdio perquè les paraules de la Señorita Francis s’elevaren per sobre de la meua xerrameca infantil.
La veu melodiosa de la locutora llegia les cartes dels oients i donava consells i solucions a problemes que devien ser gravíssims, si jutjàvem pel to de les desesperades missives, carregades d’indecisions, de pors i de culpes.
Bé, doncs la señorita Francis em venia al cap l’altra nit (trenta anys després!), perquè d’unes setmanes ençà, presa de l’insomni, passe les matinades passejant el dial de la ràdio d’emissora en emissora. N’he descobert una on fan un programa fascinant, que té per títol “¿Qué fue de lo nuestro?”. La gent hi telefona per explicar que la parella l’ha deixat, que un o l’altre han estat infidels, que se senten presos d’un angoixant desamor o d’una nauseabunda indiferència envers l’ésser que fins fa no res era el centre de les seues vides. Els locutors se’ls escolten uns segons i després amb veu de vetlatori els fan tres o quatre preguntes que posen en evidència la vulnerabilitat i la feblesa d’aquelles persones que busquen consol i respostes que, em sembla a mi, que no trobaran a la ràdio.
La veritat és que tot plegat em desperta certa vergonya al·liena: Tan soles estem les persones que hem de recórrer a contar misèries a desconeguts? Salvant les distàncies, em fa l’efecte que aquest paper “consolador”, en altres èpoques, el feien els cures al confessionari. Després, quan la religió ja no ens la créiem, buscàvem les respostes en el divan del psicoanalista. Ara, en plena moda de la psicologia coaching, com que la crisi no ens permet pagar-nos un coaching particular, doncs contem penes per la ràdio...
El cas és que m’he fixat que la majoria d’apenats que telefonen al programa en qüestió són homes i quasi tots busquen la mateixa resposta: per què m’ha deixat la meua dona? Els locutors, que saben més de ràdio que de psicologia, òbviament no els donen cap resposta, només els estiren de la llengua perquè continuen posant-se en evidència o perquè òmpliguen els minuts que els han assignat en l’escaleta del programa. No poden respondre’ls de cap manera, perquè –crec jo- aquest desencontre entre homes i dones és bíblic: Adam ja no va ser capaç d’entendre’s amb Lilith perquè pretenia sotmetre-la i ella el va deixar (Si hagués hagut ràdio a l’Eden...) i quan Déu li va crear una companya una mica més submissa, ell per pusil·lànime i Eva per agosarada, la van tornar a cagar!

jueves, 18 de marzo de 2010

Joan i la dona nàufrag

(Columna publicada al diari "El Punt" el 18 de març)

Sabeu? Aquesta setmana celebrem l'aniversari del Joan C., el meu fill major. Fa 10 anys. Quan me'l posaren en braços en un despatxet del Instituto Colombiano de Bienestar Familiar, ell en tenia dos i jo 28. El primer que recorde d'ell són els seus ulls, negríssims i ametlats, horroritzats: em mirava amb por. Ell era un xiquet que tenia un món petit: una piloteta de ping-pong i un riu on anava a banyar-se totes les vesprades. Jo era una dona que ho tenia tot i no sentia res.
En aquell despatxet, embolcallada per les mirades dels advocats, dels psicòlegs i del defensor del menor, m'ofegava i m'abraçava al meu fillet com un nàufrag. En aquell mateix moment vaig saber que, llavors, amb el Joan en braços, ho sentia tot, ho tenia tot: el tenia a ell.
Aquella nit, a l'hotelet de doña Erika, vaig començar a cantar-li les primeres cançons: «Din- don din-deta, em vindrà la soneta, si la mare em canta una cançoneta.». Dos lloros verds em feien els cors sota els arbres de papaies i ell continuava mirant-me amb por, però agafant-se als meus braços com si li anara la vida en aquella abraçada.
Un mes dresprés, ja a casa, la primera frase que va ser capaç de dir en valencià va ser: «mama vull suc». Fins llavors solia dir-me: «deme una cajita de jugo». Unes setmanes després, quan va comprendre que el que hi havia entre ell i jo era per a sempre, recorde que em va dir: «No vull bajoquetes perquè són com palos». D'això fa ja vuit anys, que han passat com un sospir. De pressa i lleugers.
Fa uns dies em va dir que no vol que li talle més els cabells perquè vol deixar-se'ls llargs per semblar més indi (més ètnic), i des de llavors, algunes nits em desperte horroritzada perquè pense que quan passen altres vuit anys —vuits sospirs lleugers— el Joan haurà de prendre la primera gran decisió de la seua vida: haurà de triar nacionalitat. Jo he educat un xiquet valencià que assumeix i respecta el seu origen colombià. Ara a penes acaba de superar, com tots els xiquets, el complexe d'Èdip. Després serà —supose— un adolescent (també com tots) rebel i voldrà anar-se'n lluny de sa mare, de la dona-nàufrag que se li abraçà ofegada entre la humitat de la selva i les misèries de la vida, i em pregunte si l'obligació de complir amb el servei a l'exèrcit (a Colòmbia encara és obligatori) serà l'excusa perfecta...
Imagine el meu fill, fusell en mà, vestit de verd caqui per camuflar-se entre la selva i em vénen basques i calfreds. I, sabeu? Sóc ben conscient que, arribat el cas, si ell ho vol així, jo ni podré ni voldré fer res per a impedir-ho, perquè se suposa que estic educant un home lliure. Deixaré anar el meu tauló a risc d'ofegar-me. Encara em queden vuit sospirs, però. Aniré agafant aire.

miércoles, 3 de marzo de 2010

Javier Torres: lletra i pinzell

(Columna publicada en el diari "El Punt" el 3 de març)

Els que us deixeu entaranyinar cada setmana per aquest fil d'aranya, ja sabeu que sóc una gran admiradora de les coses i de les persones senzilles. Sabeu també que sempre m'ha meravellat aquella manera que tenen algunes persones d'anar fent discretament i modestament, sobretot pel que fa a aquest món de l'art i la literatura, aclaparat i aixafat, de vegades per una mena de «submón» que, com us deia fa unes setmanes, més té a veure amb la faràndula i la pura superficialitat, que amb l'art ben fet, amb la lletra ben escrita i amb el talent.
Recorde això, perquè fa uns dies em van arribar per correu unes lletres de l'artista i escriptor Javier Torres Ribelles, a qui des de fa anys tinc en gran estima i admiració. M'informava que acaba de celebrar una exposició d'alguns dels seus quadres en una galeria de Salou i que té previstes quatre exposicions més.
Sabeu? Jo tinc un quadre seu: una figura «(in)humana» daurada sobre fons negre. Recorde que me'l va regalar en una època que, per a mi, va ser molt fosca i que aquella figura daurada plena d'extremitats que fan la sensació de moviment imparable, em feia pensar que en tota foscor sempre hi ha un punt de llum, que el moviment incessant del temps i de la vida fan volar l'ànima enllà de l'obscuritat.
He fet una ullada als nous quadres (els podeu veure en www.rafael-salou.com) i he tingut la sensació de trobar-m'hi una visió de la vida més acolorida que la que es pot veure en el vell quadre que m'ha acompanyat, despatx a despatx, al llarg d'aquests deu anys de canvis de casa i d'humor. La intuïció (no podria definir-ho exactament, perquè no sóc entesa en pintura, ni en quasi res...) d'aquest canvi m'ha fet rescatar els llibres de poemes de Javier, que vaig llegir també ja fa alguns anys i m'hi he topat amb un jo poètic i amb un estil literari que s'acosten molt a aquestes pintures: rics en matisos, colors i llenguatges.
Com veieu, podríem definir —si les definicions tingueren un sentit pràctic...— Javier Torres com un d'aquells artistes renaixentistes capaç de fer un poema amb la mateixa agilitat amb què escampa l'oli sobre el llenç amb un pinzell destre. La llàstima és que, almenys en poesia, és un d'aquells autors «d'edició limitada»: Sense anar més lluny, l'edició de Siete sonetos y una luna, un dels seus últims poemaris —si mal no recorde— consta de 150 exemplars i 300 en té La història del mundo, el llibre en què vaig descobrir l'any 1995 que aquell discret professor d'anglés de la Universitat d'Alacant amagava sota la modèstia i el silenci un home d'un bagatge cultural bastíssim, amb un domini lingüístic formidable, tant per la quantitat de llengües en què es capaç de fer versos (anglés, català, francés, espanyol...) com per la qualitat lírica amb què basteix els seus textos, plens moltes vegades d'imatges i metàfores caracteritzades per una força i una voluntat d'innovació que no deixen indiferent cap lector.
Aquesta limitació d'edicions, però, al meu entendre, tenen un trist inconvenient: converteixen els seus llibres en petites joies ben difícils de trobar i priven els amants de la poesia de conéixer un dels poetes més solvents i més sorprenents que, almenys jo, he llegit en els últims anys.

lunes, 22 de febrero de 2010

Aquelles coses de dones...

(Columna publicada al diari "El Punt" el 20 de febrer)

Fa dies que, a la faena, estic de trasllat de llibres (ja us explicaré el perquè). Al llarg d’aquestes setmanes he mogut amunt i avall tants volums (i alguns tan pesats), que quan arribava a casa no em veia amb cor d’engegar l’ordinador i filar aquesta teranyina columnística. Avui, però, es veu que m’he vist més animada i ací em teniu, agulla en mà (o en tecla, segons es mire).
No sé quin botonet he premut que ara, cada vegada que pose en marxa la màquina, va i m’apareix a la pantalla el portal de hotmail, i m’he adonat que aquest portal era per a mi una cosa d’aquelles que mai no veus encara que mires. Hi he parat atenció i –com diuen al meu poble- xica, calla! Amb què m’he trobat? Doncs m’he trobat que, com altres portals, té una sèrie d’etiquetes: “deportes, entretenimiento, motor, corazón, el tiempo, etc, etc i… mujer! Busque a veure si hi ha alguna altra etiqueta on pose “hombre”. Però, no la trobe.
Caram! No sé què pensar. Això significa que la pàgina en qúestió fa una d’aquelles manides discriminacions positives i/o compensatòries? O és que totes les altres etiquetes no van amb nosaltres, les dones? O és que se suposa que si ens interessen ja ens les mirarem? Per buscar una mica més la justificació d’aquest apartat especial “mujer”, clique i el desplegue… Jo em pensava que la frivolitat i el poc seny només ens l’atribuïen aquelles revistes suposadament “femenines” de què ja us he parlat en alguna ocasió. Però, no! Resulta que la xarxa, "la creme de la creme" de les noves tecnologies del segle XXI també es pensa que les dones som una mica ximples i que tenim uns interessos limitats a : “moda, belleza, novias, familia, hogar, sexualidad, horóscopo…” no sé si me’n deixe cap, però sí que us puc assegurar que no n’hi havia cap que diguera cultura, ciència, economia, política o literatura, posem per cas.Això sí, igual com passava amb les revistes, els consells no tenen desperdici: “Cómo conquistarle sin palabras: sólo con los movimientos de tu cuerpo.”Com sol dir-se vulgarment: Això sí que em deixa a quadres! Ara comprenc per què sempre m’ha anat tan malament en temes de “conquesta”… Perquè jo parle pels descosits! Però, clar, jo sempre havia pensat que a les xiques com jo: modestestes d’aparença (per no dir directament: ràncies) i maldestres de moviments, l’únic que ens quedava era el do de la paraula. Ara ja veig que no, que dec ser un fracàs en temes de seducció! No tinc consol: hotmail m’ha obert els ulls a les misèries de la meua femineïtat.

miércoles, 10 de febrero de 2010

Les dimensions de la solidaritat

(Columna publicada en el diari "El Punt" el 10 de febrer)


Fa uns dies llegia en un periòdic que Espanya és el tercer país que més diners ha aportat per a col·laborar en el redreçament de la situació a Haití després del devastador terratrèmol que va patir fa un mes.
Això, si ho mirem bé, és ben xocant, sobretot si tenim en compte que Espanya és un dels països més afectats per la famosa crisi econòmica. Els espanyols, però, malgrat les pròpies desgràcies (o precisament perquè n'hem patit moltes al llarg de la nostra història) som gent solidària i estem sempre disposats a aportar el nostre granet d'arena per minúscul que siga, i n'hem d'estar orgullosos, perquè ja sabeu que tota pedra fa paret.
Queda demostrat, doncs, que davant les grans catàstrofes, els espanyols donem la talla. Tanmateix, crec que en això de la solidaritat som una mica contradictoris.
Veureu: com ja us he explicat alguna vegada, el meu mitjà de transport habitual és l'autobús —font inexhaurible d'inspiració—. La línia que freqüente és la que més utilitzen els estudiants universitaris, les dones que van a netejar cases al centre d'Alacant i els jubilats que van ací i allà. Ací, he vist que hi ha una variable que no canvia pràcticament mai: els joves —la majoria estudiants— sempre van asseguts. Quan entra una persona gran, l'expressió dels ocupants dels seients no té desperdici: aquelles cares esdevenen una màscara de mirada entre buida i hermètica. Es recol·loquen els auriculars de l'ipod (tots en porten), com si això els servira d'excusa per ignorar que un senyor o una senyora que ben passa dels setanta s'ha d'abraçar al pal central del vehicle com si fóra una stripper maldestra per evitar les caigudes en les nombrosíssimes redones que hi ha durant el recorrergut.
Caram! Jo sempre havia pensat que els auriculars afectaven l'oïda i ens podien deixar sords; però no, resulta que el que afecten és la vista. Ningú veu aquella velleta que, a força de frenades, sembla més un pèndol que una persona?
Sense eixir de l'autobús —el trajecte és llarg— escolte que una dona explica a l'altra que neteja una casa de la Plaça dels Estels (viure al centre d'Alacant és car; per tant deu treballar per a una família de possibles). Hi va quatre hores diàries cinc dies a la setmana i cada divendres li paguen 60 euros. Trac comptes: tres euros l'hora? Això no és explotació?
No sé a vosaltres, però a mi, no deixa de sorprendre'm aquesta doble dimensió de la solidaritat. Per una banda som els primers a córrer cap a les guardioles de la Creu Roja, però per una altra, som incapaços de fer-nos els uns als altres la vida una mica més fàcil i més agradable. Per què ens costa menys deixar deu euros en una caixeta que cedir deu minuts el nostre seient? Per què a alguns els costa menys ingressar 60 euros en un compte solidari que pagar un sou digne a la senyora que li neteja la casa de pols i humanitat?
Pot ser és que una cosa no té res a veure amb l'altra o pot ser és que aquests gasius de temps i de respecte pels altres també són gasius i insolidaris a l'hora de col·laborar a solucionar misèries d'una major dimensió?

martes, 2 de febrero de 2010

Fe d'errors

Ai! Ai! que no era Bertolt Brecht qui deia allò dels eescriptors sense talent que comentava en la columna "Vides de ficció". Era Roland Barthes. L'error m'ha vingut al cap a la matinada i ja no he pogut dormir. Això em passa per saberuda!

Vides de ficció

(Columna publicada al diari "El Punt" el 2 de febrer)


Fa uns dies em deia una alumna que se sentia impressionada pel fet que una persona que, com jo, es dedica (millor dit “es dedicava”) a escriure llibres, li fera classe de llengua. No acabe de tindre clara quina és la imatge que la gent té d’un escriptor, tot i que certament sí que em fa l’efecte que despertem una certa curiositat.
No em passa sovint el fet que algú s’interesse per la meua dedicació al saníssim vici de fabular; però la veritat és que no és la primera vegada que m’ocorre. Entre vosaltres i jo: mi Santi, quan a penes sabíem res l’un de l’altre, un dia es va plantar a la porta de ma casa encuriosit de veure com era la dona que s’amagava darrere de l’escriptora. I, ja veieu, es va trobar una dona com moltes altres: amb bons i mals moments, amb síndrome premenstrual, amb aspiracions i frustracions, amb un grapat d’inquietuds i de projectes a la butxaca... Una entre tantes.
A penes hi ha res que em diferencie d’una altra persona, de la meua alumna impressionada, sense anar més lluny: treballe al despatx, a l’aula i a casa, crie els meus fills i a l’estiu vaig de vacances amb la meua família i per Nadal cuine “caldo con pelotas” com a bona alacantina.
Això sí, de tant en tant m’agrada tancar-me al meu despatxet de casa i viure una vida que no és la meua. Aquest és el poder que ens dóna la literatura. Ara que, arran de la famosa pel·lícula, els avatars (clàssics de la ciència ficció) tornen a estar de moda, em ve al cap la idea que els escriptors som preciasament això: l’avatar d’una altra persona.
A més a més som capaços de viure múltiples ficcions, sobretot mitjançant els nostres personatges.
Tanmateix, a banda d’aquesta mena de personalitat múltiple, els escriptors, almenys els que jo conec, som persones bastant normals. Si de cas, en ocasions, una mica massa centrats en la grisor que tenim dintre i massa deixats del món que ens envolta. Solem ser, a més, persones bastant discretes i reservades, poc amigues dels actes públics. Tot i això, no ens hem enganyar: hi ha també els escriptors que treballen més la promoció de la seua imatge pública que les seues novel·les. Aquests, però, segurament, com diria Bertold Bretch, són més escribans que escriptors. Bagasses faranduleres, que diria l’àvia Roser. La llàstima és que tinc la sensació que el sistema social i editorial i fins i tot algunes institucions fomenten més la faràndula que la bona literatura. No sé si això farà que les nostres lletres passen a la història tacades de frivolitat i qualitat qüestionable. El temps dirà, supose.

martes, 19 de enero de 2010

L'home del carro

(Columna publicada en el diari "El Punt" el 19 de gener)

Sabeu? Volia fer un homenatge a Enric Valor amb motiu del desé aniversari de la seua mort. Però fa dies que llig la premsa i veig que jo no podria aportar res nou ni valuós. És per això que us parlaré d'una qüestió més insignificant i prosaica.

No sé si us he explicat alguna vegada que visc en una població de més de 60.000 habitants i que tot i això, passe el dia pràcticament sola, perquè a penes conec ningú. Els meus menesters diaris i el meu caràcter —digem-ne— «reservat» m'impedeixen conrear el sa luxe de l'amistat.

Tot i això, m'adone que tinc uns pocs coneguts als quals professe un gran afecte, encara que a penes els conega. Són gent del meu barri, que és per a mi com una petita pàtria on tothom coneix el meu nom. La fornera sap quin és el pa que m'ha de reservar sense que l'avise, el carnisser em guarda talls de vedella especials per als brous dels meus fills i, a la fruiteria, si un dia no porte diners, em fien la compra sense cap problema.

El meu és un barri petit, però hi tenim de tot, des de restaurants de luxe a centre de salut passant per bars de tapes, perruqueria i botiga de roba per a xiquets. Hi tenim també un venedor de loteria que cada matí em recorda «A usted también le puede tocar, señora» i quan jo li conteste «A mi no em toca ni mi Santi», ell sempre riu i em diu: «Si le toca la loteria verà como la toca su Santi también». Sempre igual cada vegada que ens creuem, com un ritual. Hi tenim també una xica que —per dir-ho elegantment— no és gaire llesta i cada vegada que em veu travessar el carrer brama el meu nom i corre cap a mi per fer-me un bes. Mentre em saliveja les galtes em conta que té un nuvi de 30 anys i que li diu que té bones cuixes, la qual cosa em té amb l'ai al cor perquè de vegades pense que potser hi ha algú que s'aprofita de la seua innocència.

I, sabeu? Al meu barri, també hi teníem un captaire. Un pobre que arrossegava un carro de supermercat ple d'andròmines i cartons de vi diversos, uns buits i altres per encetar. Em sembla que era alemany, però no sabria dir-ho exactament, perquè a penes li distingia els sons que li eixien de la boca embriagada i desdentada, només sabia que em veure'm em demanaria un euro i que ell també sabia del cert que jo li'l donaria perquè sempre era així.

L'home del carro espantava una mica als meus fills, perquè no l'entenien quan els parlava entre rialles i salivera i també perquè tenia una cama molt inflada, amoratada i plena de nafres. Jo m'havia acostumat a veure'l assegut en un banc del parc, com si fos un element més del paisatge, un altre joc per a infants. M'havia acostumat a veure la seua mà renegrida i d'ungles llargues elevar-se en un gest suau per dir-me un adéu llarguíssim cada vegada que les meues criatures i jo abandonàvem el parc.

I sabeu? Anit quan vam anar a tirar la brossa al contenidor, l'Eulàlia G. va dir: «Mama, el carro.» I el Joan va exclamar una mica angoixat: «Ai, mama! Que li ha passat alguna cosa al teu pobre!». I el Carles C., impressionat de veure tan de prop el sac de dormir llefardós cobrint els cartons de vi barat i una bossa que deixava entreveure roba bruta i vella, va dir en un sospir: «Se'ns ha mort l'home del carro!» I, a ell, ningú li farà homenatges.

miércoles, 13 de enero de 2010

Nosaltres que vivim del catalanisme...

(Columna publicada al diari "El Punt" el 12 de gener)

Com que no sóc massa creient ni practicant, i per tant, ben poc assídua als confessionaris, posaré fil a l'agulla literària per confessar-vos des d'aquesta teranyina que aquestes festes nadalenques, durant un brevíssim moment d'ociositat i presa d'un arravat de frívola vanitat i imperdonable egocentrisme… vaig buscar el meu nom en google!
La veritat és que les primeres entrades deien ben poca cosa: «Nascuda a… l'any…», «llicenciada en…» «Treballa a…», «Ha publicat…» Referències més o menys oficials i desproveïdes d'adjectius (de no ser que les haja escrit jo mateixa: vegeu el meu blog o el meu perfil d'alguna xarxa social…). Tot i això, de sobte, en una de les primeres entrades em trobe etiquetada com «joia cul de got nascuda a Ibi que viu del catalanisme» (sic) i definida més o menys com a «exégeta de poetes maricons».
Ja sabeu que sóc una xica de casa bona, educada en la mesura, la discreció i el respecte a les canes, per tant no esmentaré el nom de l'articulista prolífic en premsa valenciana i espanyola que signa tan magnífic article sobre estudiosos de la llengua com Jordi Colomina o Eugeni Reig (als quals tinc en gran consideració, encara que discrepe en algunes de les seues tesis), poetes de l'alçada de Gaspar Jaén (la poesia del qual he tingut el privilegi d'estudiar durant una dècada) i —caram!— aquesta humil curranta que us escriu, que d'estudiosa de la llengua té ja ben poc.
Aprofitant que ara estem en rebaixes, sabeu quin era el preu de la nostra etiqueta? Doncs que vivim del catalanisme! (jo, que es veu que sóc una mica «de saldo» tenia més lletra a l'etiqueta: segons aquest bon senyor, sóc «vomitiva i mentirosa»).
Si us dic la veritat, a mi, les etiquetes em fan una mica de nosa, no valen per a res (si les arranquem dels vestits abans d'estrenar-los, per què ens les hem de penjar de coll per a poder treballar?) i, d'altre costat, això dels «ismes»… L'únic que em desperta una mica d'interés, a banda del surrealisme, és l'expressionisme, per allò dels quadres de Munch. En cap moment, doncs, he dit que jo combregue o no en allò del catalanisme, i si ho faig —no cal que ho diga— és cosa meua.
Sí que és cert, però, que la llengua i la literatura sempre han despertat en mi un interés especial com a mitjà per entendre i explicar el món i la realitat que m'envolten. Sí que és cert també que en més d'una ocasió m'he manifestat orgullosa de poder guanyar-me la vida amb els estudis que m'he procurat amb moltes renúncies i no poc esforç, i sí que és cert també que m'honra poder desenvolupar correctament el meu treball en una institució que des del punt de vista científic es preocupa i s'ocupa de l'estudi d'una gran part del nostre patrimoni cultural en general, i que des del punt de vista laboral tracta els seus treballadors amb respecte i consideració.
Això vol dir que jo visc del meu presumpte catalanisme? Doncs, no: jo visc del meu treball, del meu esforç i dels meus coneixements; perquè, les meues inquietuds culturals (pancatalanistes) no passen de manifestar-se —si ho fan— en unes poques ratlles de les meues novel·les, d'aquesta mateixa columna o de la meua modesta intervenció en un també modest programa de ràdio de poble (pels quals —tot s'ha de dir— no cobre un duro). Com bé diu aquest il·lustre «articuliste» que avui ens regala tema de columna: les meues aspiracions lingüístiques i literàries «no em donen ni per a tramussos»; i poc que això m'importa, que jo, com sabeu, ja em guanye la vida amb altres menesters més prosaics. Això sí, mira, no me'n puc estar de dir, que, en fi, ja em faria a mi una mica de vergonya, amb «certa» edat, no saber interpretar una cosa tan literària com el recurs de la ironia i, sobretot, amb canes a la barba, necessitar de l'insult i el desprestigi per tindre un parell de moments de glòria que no van més enllà de la «premsa (i les editorials)» del valencianisme (i el secessionisme i l'anacronisme) més casposos.

lunes, 4 de enero de 2010

Vells costums

(Columna publicada al diari "El Punt" el 3 de gener)

Com ja us deveu pensar, passe aquests dies de festa nadalenca entre els fogons, la vaixella de l’àvia i la preocupació per evitar amb la major elegància i dignitat possibles els compromissos que m’ixen al pas. Enguany, no sé ben bé per què, estic més cansada que mai i cada vegada tinc menys ganes de veure gent. Es veu que m’estic fent gran i… esquerpa i ni l’esperit nadalenc és capaç de traure’m d’aquesta mena de closca que els anys i les circumstàncies van fent més i més gruixuda.
El millor d’aquestes vacances, però, és que com que sóc de mal dormir i les nits se’m fan molt llargues, he decidit quedar-me al llit fins a més tard que de costum. Quan toquen les nou cride els meus cadells i els tres corren cap al meu llit, com si fóra el moment més grat del dia, com feia jo justament quan tenia la seua edat i escoltava la veu del meu pare pel corredor, que els dies de festa, ens portava la llet al llit, a ma mare i a mi, que llegíem la Corin Tellado entre glop i glop. Les passes descalcetes dels meus fills, que corren lleugeres cap als meus llençols, em fan pensar que tot el que m’interessa en el món cap en 135 centímetres. Tot just en un grapat de caracters que ompliran un breu buit de la secció de societat.
Un altre dels costums que he recuperat aquestes vacances d’hivern és el de veure dibuixos animats. Recorde que quan era xicoteta m’agradava molt veure la tele, segurament perquè me la devien deixar veure ben poc. Durant les vacances de Nadal, amb la mare ocupada feinejant per la cuina, m’hi estacava hores i hores, igual com pretenen fer ara els meus fills quan es pensen que els he perdut de vista. Jo, que ja estic més a prop dels quaranta que dels trenta, recorde amb un punt de nostàlgia la Heidi, l’abella Maya, Viky el Víquing i les panxades de plorar que em pegava amb el Marco. Aquests dies, però, mentre feia el berenar dels meus cadells hem vist les Winx, una sort de fades acolorides la mar de feministes, que lluiten contra els caçadors de fades (tots homes) i que maltracten la pantalla amb uns pólvores màgiques tan acolorides també com les seues ales i les seues melenes impossibles.
A mitjan entrepà arriba l’hora dels Gormitti, una mena de bestioles, les unes de foc, les altres d’aire, de terra o d’aigua, que habiten la dita illa de Gorm, sota la protecció d’uns tals senyors de la natura o del bosc, ara no ho acabe de tindre clar… El cas és que passats els minuts de tranquil·litat dels crèdits, tot esdevé estressant: tots lluiten, corren, criden, salten, acompanyats de llumades cegadores i d’una música que a poc que tingues l’aperell una mica pujat de volum, t’acompassa els batecs del cor a ritme d’infart.
Amb tot, a les postres, sembla que la cosa es calma una mica amb l’arribada d’El Zorro. Per fi! –pense jo alleujada- El Zorro, un clàssic, tu! Els dolents, els bons, la lluita del bé contra el mal, talment com les “megachulis” i “hiper-pijas” Winx i com els “machotes” dels Gormitti, però més com sempre, d’home a home, lluites cos a cos. Però quina no serà la meua sorpresa quan veig per primera vegada que –ai las!- el Zorro del segle XXI lluita amb espasa làser! Renovar-se o morir!