martes, 30 de marzo de 2010

Del confessionari a l'exhibicionisme radiofònic

(Columna publicada al diari "El Punt" dimarts 30 de març)

DEL CONFESSIONARI A L’EXHIBICIONISME RADIOFÒNIC.
Qui no recorda aquell deliciós “Consultorio de la Señorita Francis”? Quan hi pense, em ve al cap la imatge de l’àvia Roser asseguda a la butaca vora la finestra amb les cames sota els faldons de la taula i els peus ben arrecerats del fred, prop del braser. Ma mare, asseguda a la màquina de cosir, apujava el volum de la ràdio perquè les paraules de la Señorita Francis s’elevaren per sobre de la meua xerrameca infantil.
La veu melodiosa de la locutora llegia les cartes dels oients i donava consells i solucions a problemes que devien ser gravíssims, si jutjàvem pel to de les desesperades missives, carregades d’indecisions, de pors i de culpes.
Bé, doncs la señorita Francis em venia al cap l’altra nit (trenta anys després!), perquè d’unes setmanes ençà, presa de l’insomni, passe les matinades passejant el dial de la ràdio d’emissora en emissora. N’he descobert una on fan un programa fascinant, que té per títol “¿Qué fue de lo nuestro?”. La gent hi telefona per explicar que la parella l’ha deixat, que un o l’altre han estat infidels, que se senten presos d’un angoixant desamor o d’una nauseabunda indiferència envers l’ésser que fins fa no res era el centre de les seues vides. Els locutors se’ls escolten uns segons i després amb veu de vetlatori els fan tres o quatre preguntes que posen en evidència la vulnerabilitat i la feblesa d’aquelles persones que busquen consol i respostes que, em sembla a mi, que no trobaran a la ràdio.
La veritat és que tot plegat em desperta certa vergonya al·liena: Tan soles estem les persones que hem de recórrer a contar misèries a desconeguts? Salvant les distàncies, em fa l’efecte que aquest paper “consolador”, en altres èpoques, el feien els cures al confessionari. Després, quan la religió ja no ens la créiem, buscàvem les respostes en el divan del psicoanalista. Ara, en plena moda de la psicologia coaching, com que la crisi no ens permet pagar-nos un coaching particular, doncs contem penes per la ràdio...
El cas és que m’he fixat que la majoria d’apenats que telefonen al programa en qüestió són homes i quasi tots busquen la mateixa resposta: per què m’ha deixat la meua dona? Els locutors, que saben més de ràdio que de psicologia, òbviament no els donen cap resposta, només els estiren de la llengua perquè continuen posant-se en evidència o perquè òmpliguen els minuts que els han assignat en l’escaleta del programa. No poden respondre’ls de cap manera, perquè –crec jo- aquest desencontre entre homes i dones és bíblic: Adam ja no va ser capaç d’entendre’s amb Lilith perquè pretenia sotmetre-la i ella el va deixar (Si hagués hagut ràdio a l’Eden...) i quan Déu li va crear una companya una mica més submissa, ell per pusil·lànime i Eva per agosarada, la van tornar a cagar!

jueves, 18 de marzo de 2010

Joan i la dona nàufrag

(Columna publicada al diari "El Punt" el 18 de març)

Sabeu? Aquesta setmana celebrem l'aniversari del Joan C., el meu fill major. Fa 10 anys. Quan me'l posaren en braços en un despatxet del Instituto Colombiano de Bienestar Familiar, ell en tenia dos i jo 28. El primer que recorde d'ell són els seus ulls, negríssims i ametlats, horroritzats: em mirava amb por. Ell era un xiquet que tenia un món petit: una piloteta de ping-pong i un riu on anava a banyar-se totes les vesprades. Jo era una dona que ho tenia tot i no sentia res.
En aquell despatxet, embolcallada per les mirades dels advocats, dels psicòlegs i del defensor del menor, m'ofegava i m'abraçava al meu fillet com un nàufrag. En aquell mateix moment vaig saber que, llavors, amb el Joan en braços, ho sentia tot, ho tenia tot: el tenia a ell.
Aquella nit, a l'hotelet de doña Erika, vaig començar a cantar-li les primeres cançons: «Din- don din-deta, em vindrà la soneta, si la mare em canta una cançoneta.». Dos lloros verds em feien els cors sota els arbres de papaies i ell continuava mirant-me amb por, però agafant-se als meus braços com si li anara la vida en aquella abraçada.
Un mes dresprés, ja a casa, la primera frase que va ser capaç de dir en valencià va ser: «mama vull suc». Fins llavors solia dir-me: «deme una cajita de jugo». Unes setmanes després, quan va comprendre que el que hi havia entre ell i jo era per a sempre, recorde que em va dir: «No vull bajoquetes perquè són com palos». D'això fa ja vuit anys, que han passat com un sospir. De pressa i lleugers.
Fa uns dies em va dir que no vol que li talle més els cabells perquè vol deixar-se'ls llargs per semblar més indi (més ètnic), i des de llavors, algunes nits em desperte horroritzada perquè pense que quan passen altres vuit anys —vuits sospirs lleugers— el Joan haurà de prendre la primera gran decisió de la seua vida: haurà de triar nacionalitat. Jo he educat un xiquet valencià que assumeix i respecta el seu origen colombià. Ara a penes acaba de superar, com tots els xiquets, el complexe d'Èdip. Després serà —supose— un adolescent (també com tots) rebel i voldrà anar-se'n lluny de sa mare, de la dona-nàufrag que se li abraçà ofegada entre la humitat de la selva i les misèries de la vida, i em pregunte si l'obligació de complir amb el servei a l'exèrcit (a Colòmbia encara és obligatori) serà l'excusa perfecta...
Imagine el meu fill, fusell en mà, vestit de verd caqui per camuflar-se entre la selva i em vénen basques i calfreds. I, sabeu? Sóc ben conscient que, arribat el cas, si ell ho vol així, jo ni podré ni voldré fer res per a impedir-ho, perquè se suposa que estic educant un home lliure. Deixaré anar el meu tauló a risc d'ofegar-me. Encara em queden vuit sospirs, però. Aniré agafant aire.

miércoles, 3 de marzo de 2010

Javier Torres: lletra i pinzell

(Columna publicada en el diari "El Punt" el 3 de març)

Els que us deixeu entaranyinar cada setmana per aquest fil d'aranya, ja sabeu que sóc una gran admiradora de les coses i de les persones senzilles. Sabeu també que sempre m'ha meravellat aquella manera que tenen algunes persones d'anar fent discretament i modestament, sobretot pel que fa a aquest món de l'art i la literatura, aclaparat i aixafat, de vegades per una mena de «submón» que, com us deia fa unes setmanes, més té a veure amb la faràndula i la pura superficialitat, que amb l'art ben fet, amb la lletra ben escrita i amb el talent.
Recorde això, perquè fa uns dies em van arribar per correu unes lletres de l'artista i escriptor Javier Torres Ribelles, a qui des de fa anys tinc en gran estima i admiració. M'informava que acaba de celebrar una exposició d'alguns dels seus quadres en una galeria de Salou i que té previstes quatre exposicions més.
Sabeu? Jo tinc un quadre seu: una figura «(in)humana» daurada sobre fons negre. Recorde que me'l va regalar en una època que, per a mi, va ser molt fosca i que aquella figura daurada plena d'extremitats que fan la sensació de moviment imparable, em feia pensar que en tota foscor sempre hi ha un punt de llum, que el moviment incessant del temps i de la vida fan volar l'ànima enllà de l'obscuritat.
He fet una ullada als nous quadres (els podeu veure en www.rafael-salou.com) i he tingut la sensació de trobar-m'hi una visió de la vida més acolorida que la que es pot veure en el vell quadre que m'ha acompanyat, despatx a despatx, al llarg d'aquests deu anys de canvis de casa i d'humor. La intuïció (no podria definir-ho exactament, perquè no sóc entesa en pintura, ni en quasi res...) d'aquest canvi m'ha fet rescatar els llibres de poemes de Javier, que vaig llegir també ja fa alguns anys i m'hi he topat amb un jo poètic i amb un estil literari que s'acosten molt a aquestes pintures: rics en matisos, colors i llenguatges.
Com veieu, podríem definir —si les definicions tingueren un sentit pràctic...— Javier Torres com un d'aquells artistes renaixentistes capaç de fer un poema amb la mateixa agilitat amb què escampa l'oli sobre el llenç amb un pinzell destre. La llàstima és que, almenys en poesia, és un d'aquells autors «d'edició limitada»: Sense anar més lluny, l'edició de Siete sonetos y una luna, un dels seus últims poemaris —si mal no recorde— consta de 150 exemplars i 300 en té La història del mundo, el llibre en què vaig descobrir l'any 1995 que aquell discret professor d'anglés de la Universitat d'Alacant amagava sota la modèstia i el silenci un home d'un bagatge cultural bastíssim, amb un domini lingüístic formidable, tant per la quantitat de llengües en què es capaç de fer versos (anglés, català, francés, espanyol...) com per la qualitat lírica amb què basteix els seus textos, plens moltes vegades d'imatges i metàfores caracteritzades per una força i una voluntat d'innovació que no deixen indiferent cap lector.
Aquesta limitació d'edicions, però, al meu entendre, tenen un trist inconvenient: converteixen els seus llibres en petites joies ben difícils de trobar i priven els amants de la poesia de conéixer un dels poetes més solvents i més sorprenents que, almenys jo, he llegit en els últims anys.