jueves, 19 de agosto de 2010

De mares a filles

Columna publicada al diari El Punt el 19 d´agost

Fa uns dies vaig llegir un reportatge sobre un estudi segons el qual les filles envellim igual que les mares. Això em va fer pensar: totes les filles? O resulta que, cas que n'hi haja diverses només és una la que té tal privilegi (o condemna...)? Si és així, quina?
Ho dic perquè els que en coneixeu sabeu que, malgrat el meu aspecte discret i conventual (per auster, no per religiós), jo tinc una germana que bé podria passar per una model de passarel·la. La vida té aquestes coses: a ella li va atorgar bellesa i simpatia i jo em vaig haver de conformar amb tenir més destresa amb les lletres que amb els cosmètics, els afaits i els somriures. De fet, al llarg d'aquests quasi quaranta anys no sé quantes vegades he escoltat dir als meus pares: «Com és possible! Si les hem criat a les dues igual!». Quan era xicoteta això em feia pensar que jo devia ser una mena d'extraterrestre. Fins i tot, de vegades pensava que en la incubadora es devien equivocar en donar-me als meus pares. Però, no: físicament no puc negar la filiació.
L'estudi en qüestió en va portar del cor al cap el record de l'àvia Assumpció. Em resulten inoblidables aquells mesos d'agost en què es posava a escaldar tomaques per fer-ne conserva i encenia el foc per fer bullir l'aigua en el bidó quan més calor feia. La mare la renyava, però ella movia el cap entre silencis i feia el que volia. Estava acostumada a controlar-ho tot. La vida li havia donat sis fills i un marit hedonista de mena; per tant era una dona que de la mateixa manera que cosia un vestit era capaç de moldre una tona de gra o matar un porc per omplir aquelles sis panxetes. A banda d'això, tenia una bellesa més aviat rude.
Ara, amb la perspectiva que dóna el temps, intuïsc que, a banda de la seua vida, era capaç de controlar la dels altres com si foren titelles. Aquesta capacitat de control, amb el pas dels anys, d'alguna manera l'ha heretada ma mare, però matisada amb una mena d'afany de sobreprotecció que fa que, en ocasions, abusem d'ella fins a uns limits insospitats amb l'excusa que som dones treballadores i que sense la seua ajuda el nostre món s'ensorra.
Si retrocedisc en el temps, la recorde sempre treballant ací i allà, en silenci, com una formiga. Dona de bellesa discreta, la recorde especialment guapa un dia que es va comprar un vestit morat en la Boutique de Maria José, que hi havia a la plaça de l'ajuntament del poble on vivíem. Jo devia tindre sis o set anys, i la nit que se'l va posar, mon pare li va fer una foto instantània amb una Polaroid que s'havia comprat a Ávila.
Ara fa una setmana, fugint d'un cotxe en un pas de vianants va caure i es va trencar una cama i un braç. Ella volia fer-nos veure que no passava res, però el dia que, mentre jo planxava la roba, el meu pare, maldestre, intentava posar una llavadora i ficava el detergent en la caixeta on ha d'anar el suavitzant, la meua mare movia el cap com feia l'àvia Assumpció i duia la impotència arrapada a les galtes.
Aquell dia que anava a sa casa a planxar-li la roba perquè ella no ho podia fer era dissabte i vaig alçar els meus fills a les vuit del matí, i mentre jo em vestia ells es van fer els llits. El major va preparar el desdejú dels petits, el mitjà va traure les llibretes, els llibres i els colors de tots i me'ls vaig deixar fent deures. Cap dels tres va qüestionar les meues instruccions perquè jo sóc qui posa les normes a casa... Potser, en uns anys també posaré les tomaques a escaldar i em compraré un vestit morat i em trencaré una cama en creuar un pas de vianats i bonegaré «mi Santi» quan als setanta anys pose la primera llavadora de la seua vida.