miércoles, 10 de febrero de 2010

Les dimensions de la solidaritat

(Columna publicada en el diari "El Punt" el 10 de febrer)


Fa uns dies llegia en un periòdic que Espanya és el tercer país que més diners ha aportat per a col·laborar en el redreçament de la situació a Haití després del devastador terratrèmol que va patir fa un mes.
Això, si ho mirem bé, és ben xocant, sobretot si tenim en compte que Espanya és un dels països més afectats per la famosa crisi econòmica. Els espanyols, però, malgrat les pròpies desgràcies (o precisament perquè n'hem patit moltes al llarg de la nostra història) som gent solidària i estem sempre disposats a aportar el nostre granet d'arena per minúscul que siga, i n'hem d'estar orgullosos, perquè ja sabeu que tota pedra fa paret.
Queda demostrat, doncs, que davant les grans catàstrofes, els espanyols donem la talla. Tanmateix, crec que en això de la solidaritat som una mica contradictoris.
Veureu: com ja us he explicat alguna vegada, el meu mitjà de transport habitual és l'autobús —font inexhaurible d'inspiració—. La línia que freqüente és la que més utilitzen els estudiants universitaris, les dones que van a netejar cases al centre d'Alacant i els jubilats que van ací i allà. Ací, he vist que hi ha una variable que no canvia pràcticament mai: els joves —la majoria estudiants— sempre van asseguts. Quan entra una persona gran, l'expressió dels ocupants dels seients no té desperdici: aquelles cares esdevenen una màscara de mirada entre buida i hermètica. Es recol·loquen els auriculars de l'ipod (tots en porten), com si això els servira d'excusa per ignorar que un senyor o una senyora que ben passa dels setanta s'ha d'abraçar al pal central del vehicle com si fóra una stripper maldestra per evitar les caigudes en les nombrosíssimes redones que hi ha durant el recorrergut.
Caram! Jo sempre havia pensat que els auriculars afectaven l'oïda i ens podien deixar sords; però no, resulta que el que afecten és la vista. Ningú veu aquella velleta que, a força de frenades, sembla més un pèndol que una persona?
Sense eixir de l'autobús —el trajecte és llarg— escolte que una dona explica a l'altra que neteja una casa de la Plaça dels Estels (viure al centre d'Alacant és car; per tant deu treballar per a una família de possibles). Hi va quatre hores diàries cinc dies a la setmana i cada divendres li paguen 60 euros. Trac comptes: tres euros l'hora? Això no és explotació?
No sé a vosaltres, però a mi, no deixa de sorprendre'm aquesta doble dimensió de la solidaritat. Per una banda som els primers a córrer cap a les guardioles de la Creu Roja, però per una altra, som incapaços de fer-nos els uns als altres la vida una mica més fàcil i més agradable. Per què ens costa menys deixar deu euros en una caixeta que cedir deu minuts el nostre seient? Per què a alguns els costa menys ingressar 60 euros en un compte solidari que pagar un sou digne a la senyora que li neteja la casa de pols i humanitat?
Pot ser és que una cosa no té res a veure amb l'altra o pot ser és que aquests gasius de temps i de respecte pels altres també són gasius i insolidaris a l'hora de col·laborar a solucionar misèries d'una major dimensió?