lunes, 13 de septiembre de 2010

Felicia

Sabeu? Com a dona treballadora que ha d'anar cada dia a l'oficina a traure paperassa endavant, em preocupa que un dia el meu superior s'enfade amb mi perquè resulta que les primeres setmanes de setembre, justament després de les vacances, em veig obligada a demanar hores lliures o a modificar l'horari de treball per poder ocupar-me de les qüestions escolars dels meus tres fills.
He d'anar a recollir els bono-llibres a l'escola justament en el meu horari laboral, i he de fer hora i mitja de cua. He de portar l'Eulàlia G. a mitjan matí durant tres o quatre dies i recollir-la hora i mitja després perquè ha de fer una incorporació progressiva per no patir cap trauma, he de passar per l'AMPA a recollir els llibres de text, he de..., he de... he de... Jo sola.
Com a mare, em preocupa estar educant fills simplement feliços; perquè està clar que tots volem que els nostres fills ho siguen, però jo no vull que ho siguen «simplement». Voldria que la seua felicitat es fonamentara en la solidaritat cap als altres i en la capacitat d'assumir reptes i responsabilitats i tirar-los endavant amb alegria i en l'aptitud d'acceptar fracassos i frustracions amb optimisme i bon humor. Voldria també que foren més feliços donant que adquirint.
Com a mare, em preocupen també altres coses més prosaiques, com per exemple que la nòmina d'aquest mes m'arribe per a pagar totes les despeses extra (llibres, material escolar, babis, sabatetes, roba) i em preocupa que els meus fills mengen correctament i de manera sana i que no vegen la tele massa temps i que no se'n passen tampoc de jugar amb l'ordinador i que el Joan C. llija una mica més i balle una mica menys i que el Carles C. deixe de calmar-se l'ansietat menjant en excés i que l'Eulàlia G. aconseguisca deixar el xumet d'una vegada!
Enmig de tots aquestes preocupacions m'arriba la història de Felicia, una gitana romanesa, mare d'onze fills (onze!), sense casa i sense treball, que acaba de ser expulsada de França. En unes altres condicions, Felicia tindria les mateixes preocupacions que jo, multiplicades per 11, clar. Ara, no tinc ni idea de com pot sobreviure aquella dona.
I és que, malgrat la condemna de l'ONU, el govern francés ha fet visible la comunitat gitana romanesa d'una manera lamentable: mitjançant aquesta mena de deportació fonamentada en no sé quina excusa.
Em fa l'efecte que, en el fons de cada xoc cultural, el que hi ha és el desconeixement més absolut de la cultura veïna. Nosaltres, els valencians, en tenim una llarga i dura experiència. Supose que els gitanos romanesos també. A l'Estat Espanyol, també hi ha cada vegada més immigrants romanesos, que comparteixen amb nosaltres places i carrers. És per això que volia aprofitar la història de Felicia per animar-vos a assistir a la III Setmana Cultural Romanesa, organitzada per la Seu Ciutat d'Alacant i l'Associació ARIPI, que tindrà lloc a la Seu Universitària d'Alacant del 13 al 18 de setembre. Perquè conéixer-nos és la millor forma d'acceptar-nos, respectar-nos i estimar-nos.