jueves, 17 de febrero de 2011

Comoditat Lingüística

(Aquesta és la columna d'El Punt d'aquesta setmana)

Deixeu-me que us explique: resulta que per circumstàncies de la vida i de la nostra història social i lingüística tots els meus nebodets són fills de matrimonis mixtes. Ja sabeu: mare valencianoparlant, pare castellanoparlant o al contrari. Són per tant, individus diglòssics, de vegades, monolingües quasi sempre, malgrat els esforços revernacularitzadors dels pacients professors (i meus).
Resulta que, les meues criatures, quan juguen amb ells, parlen quasi tot el temps castellà, tot i que ells són fills de matrimoni valencianoparlant i, sobretot, de mare monolingüe en valencià (us ho puc benassegurar!). Aquesta situació m’exaspera una cosa de no dir i, sovint, com bonament puc, els intente explicar que convé que usen amb naturalitat la seua llengua materna, que és tan vàlida com qualsevol altra i que prou n’hem tingut ja d’anys i panys de prohibicions i de restriccions.
D’uns dies ençà, però, m’ha vingut la temptació de fer ús de les prohibicions a mi també. “Prohibisc que en ma casa es parle castellà”. Qui diu que no puc fer-ho? Jo no he dit en cap moment que ma casa siga una democràcia... A partir d’ara és una dictadura i jo sóc la gran tirana. Quan m’ho va escoltar dir, mi Santi, -gran demòcrata, ell, i gran negociador- em va contestar que les prohibicions no serveixen de res. Sí que serveiexen. Jo veig que donen una grandíssima comoditat lingüística i qui se sent còmode lingüísticament parlant té un immens poder i pot dir, per exemple, les estupideses que vulga sense sentir-se ridícul. Us contaré un parell d’anèdotes del poder “estupiditzador” de la comoditat lingüística.
No fa molts anys, la institució per a la qual treballe va participar en una fira del llibre i l’associació de llibrers que l’organitzava ens havia de passar una factura en concepte de lloguer d’instal·lacions. En passar-nos l’esmentat paper (en castellà, per descomptat) vam detectar un error i els vam escriure el següent missatge: “Per favor, indiqueu el número de la factura”. Contestació: “lo sentimos, pero no entendemos catalán.” !!!!
Una altra que em va passar fa poc amb un proveïdor, al qual envie la documentació necessària perquè ens l’emplene per poder gestionar-los els pagaments i quan els arriba, ens escriuen demanant-nos la versió en castellà. Resulta que no la tenim, però com que sí que disposem de versió en anglés els la faig arribar i aprofite per comentar-los que no es preocupen, que poden enviar-me les dades (els les detalle) i jo mateixa emplene el paper. Contestació: “Os lo enviaremos sobre el documento en catalán”. On era el problema, doncs?
Amb tot, el sumum de la prepotència lingüística l’he patit aquest mateix matí, quan després de temps de tenir un problema tècnic al despatx, una de les persones que s’ha encarregat de resoldre-me’l m’ha telefonat per tancar el servei i s’ha dirigit a mi tot el temps dient el meu nom en castellà: Lirios. Quan li he explicat que el meu nom no és aquest, que jo em dic Lliris, ell simplement ha contestat: ¡Qué más dará!
Doncs sí que “dará”: jo vull saber què se sent quan un pot controlar tot el temps la situació sense haver de demanar disculpes o donar explicacions. Jo vull saber què se sent quan un domina les regles del joc perquè domina la llengua de poder, la que no té restriccions. Les prohicions sí que funcionen. Tenen un poder aclaparador i una ombra que s’allarga segles i enfosqueix generacions senceres.

jueves, 3 de febrero de 2011

De puntetes del pupitre a la taula de despatx

No sé si recordeu que fa unes setmanes us explicava que encara podria recitar de memòria el nom de cadascun dels meus mestres. És més, tinc gravada en el cap la bata de quadres rojos que sempre es posava doña Guillermina. L’aspecte impolut del jersei de coll redó de don Fèlix, el mestre de matemàtiques de sisé curs d’EGB. El segell d’or lluentíssim en el dit anular de don Santiago, el mestre de naturals. La imatge de don Rafael, el professor de llengua de vuité, amb un lleuger estrabisme i les ulleretes de cul de got sempre a la punta del nas. Recorde fins i tot l’aspecte, les dèries i el to de veu de tots els meus professors d’institut, que ja no eren ni don ni doña, perquè eren més “col·legues” o, simplement, perquè els anys vuitanta ja començaven a ser uns altres temps.
Ho recordava això l’altre dia, palplantada i indecisa davant d’un expositor ple de cremes facials d’una adrogueria. Compadida de la meua indecisió, se m’acostà una de les dependentes i m’oferí consell. Quan li vaig preguntar si considerava necessari que em procurara una crema antiarrugues, l’amable senyoreta em mirà detingudament uns instants i em contestà: “té vosté un cutis molt lluminós –no sé això què vol dir, potser vaig per la vida fent un efecte bombeta, vés a saber!- Però si està ja en la trentena, s’hauria de comprar un pot d’una primeras-arrugas”. Primeras arrugas! En la trentena? Jo ja vaig amb retard! Fregue perillosament la frontera dels 40, li vaig explicar mentre li arrancava de les mans la crema de l’eterna joventut. “Ah! –exclamà ella molt educadament- Doncs sembla vosté molt més jove!”. Doncs no, guapa, que jo sóc de la generació de la colònia Chispas! Recordeu? “Mi primera amiga, mi primera canción, mi primera colonia... Chispas!”
Fou precisament aquella amiga de l’ànima del començament de l’adolescència qui em va fer pensar en les arrugues, quan fa uns dies, després de quasi vint-i-cinc anys, es posà en contacte amb mi per avisar-me que a finals de febrer el col·legi “El Bracal” de Muro (on vaig cursar l’EGB), celebrarà el sopar de trobada de la nostra quinta. Horror!
Em vaig adonar, llavors, que a penes recorde cap dels meus companys d’escola. Em costava fins i tot recordar-ne els noms. De fet, crec que hi ha ben pocs amics que hagen deixat una intensa petjada emocional en la meua vida. La recorde a ella, Mari Carmen, que se’m va acostar un divendes quan em trobava sola asseguda al pupitre perquè no coneixia ningú i em va preguntar si voldria anar amb ella i les amigues a missa el diumenge al matí, i des de llavors començàrem camí juntes fins que ens separarèm després de l’institut.
Amb un afecte especial recorde el Dani, amb qui vaig compartir pupitre i pati quan tenia quatre anys. L’home –de quatre anys- més guapo del món, el més divertit, el més simpàtic. El centre de la meua vida. I, sabeu? Un dia, quan teníem quinze anys (i en feia deu que no ens véiem), me’l vaig trobar en pub, em vaig acostar a ell i li vaig preguntar si es recordava de mi. Em va dir que no tenia ni la menor idea de qui era jo. Això em va fer pensar que, segurament jo no he sigut una gran amiga de ningú, que es veu que des de ben petita ja se’m veia que el meu havia de ser un món de mestres, que havia de passar ben de pressa del pupitre a la taula de despatx, que probablement passaria de puntetes per la vida dels altres. Un nom a penes recordat. Transparent.