martes, 29 de marzo de 2011

Benvolguts companys polítics

(Columna per a "El Punt/Avui") Deixeu-me que us diga que, contràriament al que puga semblar, en general procure mantenir-me allunyada de la política. Això no vol dir, però, que no m’interessa el que passa al meu voltant. Ja sabeu que les grans o petites misèries que ens toquen m’interessen, i molt, i que sempre que puc procure denunciar-les i intente fer-ho en un to el més allunyat possible de quasevol tipus de connotació política. Tanmateix, ara que ja hem encetat de manera imparable la cursa cap als nostres ajuntaments, he tingut l’oportunitat d’assistir a algunes presentacions de diverses candidatures, unes vegades per simpatia, altres per curiositat i una altra per militància, i després d’escoltar els uns i els altres, com a ciutadana que suposadament ha de decidir en qui ha de depositar la confiança, voldria dir-.vos algunes coses. En primer lloc, quan anem a escoltar els polítics locals, ho fem perquè ens preocupen temes locals. No cal que ningú ens recorde que vivim immersos en una crisi que, a estones sembla imparable i que ens té ofegats a tots. Això ja ho sabem, perquè llegim els periòdics i perquè ho patim en carns pròpies i perquè no es parla d’altra cosa al bar, a la perruqueria, a la sala d’espera del metge, a la cua de la carnisseria... En segon lloc, heu de saber també que Zapatero no és sant de la devoció de molts de nosaltres. Tanmateix, quan us anem a escoltar, ens importa ben poc què penseu d’ell i de les presumptes mancances que la seua gestió política haja provocat en la nostra societat. Volem saber què penseu fer vosaltres per gestionar les mancances que el sistema polític provoca en la nostra localitat. No ens interessen discursos buits i plens de llocs comuns i d’acusacions i retrets envers la mala gestió dels que ara mouen les cordes de la política local. De fet, molts ja sabem en què consisteix la mala gestió de molts dels nostres polítics perquè lamentablement la podem veure sovint als mitjans de comunicació. Volem escoltar propostes concretes. I una última cosa (però, com sol dir-se, no per última menys important): no ens agrada que feu bandera de la nostra llengua i si penseu usar-la com a vidriola de vots, per favor, feu-ho de manera coherent. Fa uns dies vaig escoltar una política “de pes” que deia: “que se enteren que nos importa nuestra cultura y que defendemos nuestra lengua, porque el valenciano también forma parte de nuestra identitad.”. Nuestra? Com que nuestra? Guapa, si no prediques amb l’exemple, la veritat és que ens consta molt pensar que et creus el que dius... Com sé jo que no és un estratagema perquè jo pense que sota les ales, els pètals o l’estudiada rúbrica de les teues sigles trobaré sopluig lingüístic? En aquest sentit, no me’n puc estar de fer-vos un darrer apunt: la majoria dels ciutadans del País Valencià aspirem a ser ciutadans lingüísticament normals. Quan dic això em referisc a tots els ciutadans, independentment que siguen valencianoparlants o castellanoparlants. Encara que us penseu que no, en qüestions de llengua no sol haver un “ells” i un “nosaltres”. Com a professora de llengua per a adults, us puc dir que hi ha molts castelanoparlants que fan un gran esforç per a aprende la nostra llengua, perquè la llengua és un element integrador (encara que alguns s’entesten a usar-la com una arma de disgregació) i que passen tantes penes com qualsevol valencianoparlant a l’hora d’usar-la fora d’una aula. Per tant, per favor, no els feu pensar que el seu esforç és inútil i que pensem que són idiotes: quan enceteu un discurs en valencià, si us sorgeix un problema amb els que us escolten gestioneu-lo de la millor manera possible (sou polítics, això sabreu fer-ho bé, no?) Però si ningú diu res és que us entenen, llavors, per què canvieu de llengua? Creieu que així acontenteu més gent? Si la resposta és afirmativa és que, encara que us penseu que no, en el fons potser per a vosaltres també la llengua és una guardiola de vots...

jueves, 17 de marzo de 2011

Teoria dels mons possibles

(Columna publicada al diari El Punt-Avui, l'11 de març)

Deixeu-me que us explique: Ja sabeu que un dels meus fills, el Joan C. és aficionat a dibuixar i, sobretot, a presentar-se als concursos de dibuix sense que jo ho sàpia. Amb la qual cosa, de vegades em trobe en situacions una mica incòmodes. En aquest sentit, no se si deveu recordar que fa un parell d’anys va guanyar aquell concurs de “¿Qué es un Rey para ti?” i va ser la seua mestra qui m’ho va fer saber perquè ell, que s’avergonyeix de tenir una mare antimonàrquica, no em va voler dir res.
Doncs bé, ara fa uns dies, em va telefonar una senyora preguntant-me si jo era la mare del Joan C., quan li vaig dir que sí –amb l’ai al cor perquè ja em pensava jo que n’havia fet una bona- em va informar que un dibuix del meu fill estava sel·leccionat entre els 75 millors d’un miler de treballs presentats al concurs “¿Cómo mejorarías el medioambiente?”, patrocinat per una coneguda editorial. D’aquests 75, 25 dibuixos rebrien una Nintendo (màquina infernal, que malgrat les súpliques dels meus cadells, fa anys que em negue aferrissadament a comprar-los). Tanmateix, el meu fill, només pel fet d’haver estat sel·leccionat ja rebria una ajuda de 200 € si jo comprava un material escolar fabulós valorat en 500 €. Ací estava la trampa, naturalment.
Tot i que vaig veure el parany només escoltar la veu de l’amable senyoreta quan es presentava (“Buenos dias, yo soy X..., me puede decir su nombre para que me dirija convenientemente a usted durante la conversación?”), vaig decidir deixar-li que m’explicara les meravelles del material escolar que permetria que “su hijo aprenda a interpretar de manera fácil y divertida la teoria de la relatividad, por ejemplo, o la figura de Newton, sin ir más lejos o los grandes escritores de la literatura española. En fin, que lo aprenda todo sobre el mundo que le rodea sin un gran esfuerzo.¿Qué le parece?”
Doncs “me parece muy bien, señorita, pero ...¿Todo este material, en qué idiomas está disponible? Lo digo porque yo lo quiero en catalán.” Qué has dit! Adéu Nintendo! Primer hi va haver un silenci que no sé si volia dir que la senyoreta es pixava de riure a costa meua, que havia caigut de cul, que estava assegurant-se que el telèfon marcat no corresponia a cap manicomi... Després va vindre l’allau de preguntes: “¿En catalán? ¿Para qué? ¿Es que usted no quiere que su hijo aprenda español? ¿No le parece que la cultura es igual para todos?, etc, etc”.
Inútil fer-li veure que “mi hijo ya sabe español” i jo l’eduque en català perquè em dóna la gana. Impossible fer-li entendre que la cultura no és igual para todos, perquè no tots tenim la mateixa o no tots la interpretem de la mateixa manera. Ja no parlem d’explicar-li que nosaltres interpretem el món amb una altra llengua i que jo visc en un món en què el meu fill s’ha d’esforçar-se a aprendre i a ainterpretar allò que l’envolta. Per tant, potser el meu món no és el seu, perquè el meu és un món en el qual t’alces i es gites donant explicacions lingüístiques, el meu és un món on maldes cada dia buscant situacions on poder comportar-te com un parlant normal que usa una llengua com totes. El meu és un món en què quan dius la paraula “català” de vegades es fa un silenci incòmode. El meu és un món en què una senyoreta, que no sap que es pot educar un xiquet en català, m’interromp la faena un dimecres al matí i em pren per idiota.