jueves, 27 de octubre de 2011

TEMPESTA DE TEMPS

Fa uns dies, no gaires, enmig d’un passeig silenciós, el meu amic Javier T. em preguntava si m’agrada la tardor (ell acaba d’encetar la seua tardor particular: s’ha prejubilat com a professor d’universitat...). Jo li responia, entusiasmada, que a la tardor, quan les fulles dels arbres comencen a groguejar, alguns llocs de la meua comarca es veuen daurats i que, els pocs dies que plou, fa goig veure com la terra clivellada i resseca es torna molla. De sobte (esclavatges del món de les comunicacions!), el telèfon m’interromp la conversa i el sobtat entusiasme tardorenc: Vicent Santamaria, de Cocentaina, em proposa anar a la fira de Tots Sants a parlar de L’olor dels crisantems. Vull dir que no: ha passat tant de temps des que vaig escriure aquell llibre que jo ja ni en sent l’olor... Vull dir que no. L’olor dels crisantems i jo a Cocentaina... Dubte un instant. Millor no. Dic que sí, però.
Sabeu? Conec bé Cocentaina. Allà vaig passar els anys de joventut. Segurament uns anys com tots, ni millors ni pitjors: anys de joventut. Perquè encara que alguns no us ho pugueu creure, jo un dia vaig ser jove. Una jove una mica esbojarrada i molt contradictòria. M’agradaven els llibres i les classes d’història, i els xiclets i la cervesa i el whisky amb coca-cola i el pintallavis morat i les botes militars i els texans ajustats i les camisetes negres i m’agradaven les vesprades als bancs del passeig amb la Zulima, amb l’Òscar, la Mila i l’Àlex i l’Alícia. I m’agradava el Manolín. M’agradava la camisa rosa i el jersei verd, a conjunt amb els seus ulls, que es posava quan anàvem a ballar a l’Albades. M’agradaven els besos amb gust de xiclet de menta i whisky amb coca-cola. Tot allò, però, com la majoria de les coses, es va acabar un dia i la distància va anar afeblint la flaire del record.
Ara torne a Cocentaina, a frec del dia dels morts, quan el temps ja ha marcit molts dels meus particulars crisantems. L’oratge anuncia tempestes quan a mi m’arrossega la tempesta del temps. M’hi acompanya Ximo, el meu Mestre, que un dia em va llegir allò de “Dóna’m la mà / i anirem per la riba...” I agafats de la mà anem per la nostra riba. Del Mestre i meua només, perquè ningú sap del gris com en sabem nosaltres. Soledats i silencis. M’hi acompanya també mi Santi, que una nit va tocar a la meua porta amb un grapat de romer dels Polops d’Alcoi i unes sabatilles d’anar per casa sota el braç; i aquella nit, de sobte, tot el que era meu es va convertir en nostre i el meu gris fou més clar sense adonar-me’n. I ens emportem també l’Eulàlia G, crisantem tardà del nostre primer hivern junts.
Han passat vint-i-tres anys entre aquells passejos adolescents i els passejos literaris amb Javier. Més de dues dècades entre les classes d’història i la mà del Mestre. Una eternitat entre els besos amb gust de whisky amb coca-cola i el romer de mi Santi. I, tot plegat, entre 23 crisantems marcits, l’Eulàlia G. m’alegra aquesta tardor que, potser m’arriba a destemps.

martes, 18 de octubre de 2011

Un país per a tots

Els que em coneixeu ja sabeu que no m’agrada parlar de política. Tanmateix, en els temps que corren qui se’n pot estar? Fa uns dies, de fet, vaig rebre al despatx una visita sorprenent: em va vindre a veure un antic conegut a qui interessava la meua visió de tot el que ens està passant últimament com a societat. Caram! Cosa poca! He de dir-vos que la conversa no em va resultar gens fàcil, sobretot perquè ja fa temps que no vull mirar el que passa al meu voltant. He provat a fer-me el propòsit de no mirar més enllà dels meus fills, mi Santi, la programació de 2012 de la Delegació d’Alacant de l’IEC i l’oscil·lació de l’agulla de la meua bàscula cada vegada que m’hi escarxofe temerosa que apunte massa cap a la dreta... No tinc ganes d’omplir-me de més decepcions: si ja sense mirar al meu voltant, no sóc precisament l’alegria de la huerta, imagineu-vos si m’adone que un dia, de sobte, la gent pren els carrers i es manifesta i brama (carregada de raons i de raó, no cal dir-ho) més que mai i s’associa quasi més que en cap altra època de la nostra història recent.
Ja sabeu que a mi no m’agrada manifestar-me ni bramar, que sóc molt més partidària d’exercir drets i de comportar-me com si visquera en una situació normal, li pese a qui li pese. Difícilment assitesc a una concentració o a una manifestació, sobretot si tinc la certesa que tard o d’hora s’enarboraran banderes, siguen del color que siguen (més encara si són els que se suposa que han de representar la meua identitat). Em fan por les banderes, ja us ho he dit en altres ocasions: les banderes em recorden tant a les mortalles!. Em fa por la gent que necessita aferrar-se al pal d’una bandera. Però el que més m’espanta ara és la necessitat inevitable que té la gent de prendre els carrers i demanar una cosa que hauríem de tindre assegurada legítimament: que els polítics que ens manipulen moguen les cordes de les nostres vides amb una mica de seny.
Ja veieu que malgrat el meu sa propòsit d’ignorar el món, es veu que sóc tafanera de mena i no puc evitar llegir els periòdics i fixar-me en les persones que omplin les places, en les que s’abracen a justes pancartes, en els avis amb gorres del Che Guevara, en els xics amb tatuatges, les xiques amb percings i cabells acolorits, barrejats amb altres d’estètica menys “alternativa”, dones acabades d’eixir de la sessió de perruqueria del dissabte... Enmig d’aquesta reflexió, el meu vell conegut em pregunta si crec que té vigència la frase “el país serà d’esquerra o no serà”. Tinc clara la resposta: el país serà de tots o no té raó de ser. No podem partir del fet que hi ha gent que sobra. Segur que en un món que necessita un canvi radiacl, tots tenim idees valuoses a aportar. No podem aspirar a canviar les coses amb una visió excloent del món que ens envolta.

jueves, 6 de octubre de 2011

Incomunicats

Anit vaig tindre el plaer d’assitir a la inauguració del curs de la Seu Universitària d’Alacant. Hi vaig anar una mica per interés i un molt per obligació laboral, ja que la Delegació d’Alacant de l’IEC (a la qual representava aquesta curranta aquell dia en substitució del Delegat per qüestions que ara no vénen al cas) tenia reservat un seient en segona filera...
La sessió va començar amb la presentació, a càrrec de la coordinadora de la Seu, de totes les activitats que tindran lloc enguany, entre les quals, els actes en valencià, tot i que són minoria, comencen a agafar un pes i una tradició considerable. En aquest sentit, deixeu-me que us diga que estic contenta perquè, encara que amb algunes errades mínimes i algun oblit important, la Delegació d’Alacant de l’IEC arrapa una presència poderosa enmig d’una variada i heterogènia oferta d’espectacles, conferències, exposicions i seminaris. En el llibret de progamació s’hi destaca la nostra Aula de Conversa com un important fòrum de comunicació per a tot aquell que vulga vindre a parlar, reflexionar i expressar-se (en valencià, naturalment).
De comunicació precisament anava la conferència inaugural del curs: "La comunicación, una asignatura pendiente en España", pronunciada per Manuel Campo Vidal, qui ens va regalar un discurs amé, ben estructurat i –com no- ben comunicat. S’hi va centrar en tres eixos: el desconeixement lingüístic dels espanyols (es referia a llengües majoritàries com l’anglés, el francés, etc), la incapacitat (també dels espanyols) per a escoltar, i la manca d’iniciativa i d’idees emprenedores. Durant el debat ja es va veure que la qüestió que més havia interessat a l’auditori (molt variat i heterogeni també), era la del desconeixement lingüístic; tot i que a mi, la veritat és que em van fer més el pes els altres dos punts.
Veureu, jo crec que iniciativa sí que en tenim, com va demostrar en aquell mateix moment el llest de torn, que es va presentar com a empleat de banca i es va abraçar àvidament al micròfon per explicar al conferenciant que és que “el español es muy fácil, pero que hay otras lenguas que son muy difíciles de aprender, como el inglés o sin ir más lejos el catalán y el valenciano, que tienen muchos giros.” Olé, el valent! Veieu com sí que tenen iniciativa els espanyols? Vaja, dic jo que, per a fer aquesta afirmació davant d'un expeert en comunicació com Manuel Campo, aquest senyor bé deu haver tingut la idea d’informar-se sobre què són els “giros” i deu haver vist alguna estadística comparativa entre la quantitat de paraules homònimes, homògrafes, paranònimes, sinònimes, etc que existeixen en una llengua i en una altra.
El que està clar és que els espanyols (els que volen ser-ho i els que no. Més els primers que els segons...), no sabem escoltar, perquè si ens escoltàrem els uns als altres, valoraríem per igual totes les llengües i sabríem que l’aprenentatge no depén de la quantitat de “giros”, sinó que és més una qüestió d’intel·ligència i capacitat lingüística, de formació, de temps i, sobretot, de voluntat i actitud. Si sabérem escoltar no hi hauria un llest que prendria la iniciativa de lluir impúdicament la seua ignorància davant un auditori ple de gent molt diversa amb el poder que dóna un micro. Si sabérem escoltar-nos els uns als altres i, sobretot si fórem capaços d’autoescoltar-nos i analitzar el nostre discurs, no seríem un país d’incomunicats.