jueves, 3 de febrero de 2011

De puntetes del pupitre a la taula de despatx

No sé si recordeu que fa unes setmanes us explicava que encara podria recitar de memòria el nom de cadascun dels meus mestres. És més, tinc gravada en el cap la bata de quadres rojos que sempre es posava doña Guillermina. L’aspecte impolut del jersei de coll redó de don Fèlix, el mestre de matemàtiques de sisé curs d’EGB. El segell d’or lluentíssim en el dit anular de don Santiago, el mestre de naturals. La imatge de don Rafael, el professor de llengua de vuité, amb un lleuger estrabisme i les ulleretes de cul de got sempre a la punta del nas. Recorde fins i tot l’aspecte, les dèries i el to de veu de tots els meus professors d’institut, que ja no eren ni don ni doña, perquè eren més “col·legues” o, simplement, perquè els anys vuitanta ja començaven a ser uns altres temps.
Ho recordava això l’altre dia, palplantada i indecisa davant d’un expositor ple de cremes facials d’una adrogueria. Compadida de la meua indecisió, se m’acostà una de les dependentes i m’oferí consell. Quan li vaig preguntar si considerava necessari que em procurara una crema antiarrugues, l’amable senyoreta em mirà detingudament uns instants i em contestà: “té vosté un cutis molt lluminós –no sé això què vol dir, potser vaig per la vida fent un efecte bombeta, vés a saber!- Però si està ja en la trentena, s’hauria de comprar un pot d’una primeras-arrugas”. Primeras arrugas! En la trentena? Jo ja vaig amb retard! Fregue perillosament la frontera dels 40, li vaig explicar mentre li arrancava de les mans la crema de l’eterna joventut. “Ah! –exclamà ella molt educadament- Doncs sembla vosté molt més jove!”. Doncs no, guapa, que jo sóc de la generació de la colònia Chispas! Recordeu? “Mi primera amiga, mi primera canción, mi primera colonia... Chispas!”
Fou precisament aquella amiga de l’ànima del començament de l’adolescència qui em va fer pensar en les arrugues, quan fa uns dies, després de quasi vint-i-cinc anys, es posà en contacte amb mi per avisar-me que a finals de febrer el col·legi “El Bracal” de Muro (on vaig cursar l’EGB), celebrarà el sopar de trobada de la nostra quinta. Horror!
Em vaig adonar, llavors, que a penes recorde cap dels meus companys d’escola. Em costava fins i tot recordar-ne els noms. De fet, crec que hi ha ben pocs amics que hagen deixat una intensa petjada emocional en la meua vida. La recorde a ella, Mari Carmen, que se’m va acostar un divendes quan em trobava sola asseguda al pupitre perquè no coneixia ningú i em va preguntar si voldria anar amb ella i les amigues a missa el diumenge al matí, i des de llavors començàrem camí juntes fins que ens separarèm després de l’institut.
Amb un afecte especial recorde el Dani, amb qui vaig compartir pupitre i pati quan tenia quatre anys. L’home –de quatre anys- més guapo del món, el més divertit, el més simpàtic. El centre de la meua vida. I, sabeu? Un dia, quan teníem quinze anys (i en feia deu que no ens véiem), me’l vaig trobar en pub, em vaig acostar a ell i li vaig preguntar si es recordava de mi. Em va dir que no tenia ni la menor idea de qui era jo. Això em va fer pensar que, segurament jo no he sigut una gran amiga de ningú, que es veu que des de ben petita ja se’m veia que el meu havia de ser un món de mestres, que havia de passar ben de pressa del pupitre a la taula de despatx, que probablement passaria de puntetes per la vida dels altres. Un nom a penes recordat. Transparent.