martes, 27 de septiembre de 2011

Els "alguns"

Els que em coneixeu ja sabeu que en aquestes coses de la llengua m’agrada pensar que no hi ha un “nosaltres” i un “ells”, els altres, els que no parlen la mateixa llengua que nosaltres, perquè en tenen una altra de més poderosa. Com a professora de llengua per a adults i com a gestora de la Delegació d’Alacant de l’Institut d’Estudis Catalans, constate cada dia que això és així: que hi ha molta gent oberta a aprendre i a utilitzar el valencià i que s’esforça a buscar els mitjans que millor li convinguen per a aconseguir-ho.
Amb tot, encara que m’esforce a no veure un “nosaltres” i un “ells” en temes lingüístics, em toca acceptar que hi ha un “alguns” que, conscientment o no, van fent una tasca discreta però implacable envers el retrocés del nostre redreçament lingüístic. Us n’expose un cas:
El 22 de setembre vaig assitir a la primera reunió de curs amb tota la classe de la meua filla xicoteta que enguany està en segon any d’infantil, no cal dir-ho, en un PIL. He de dir-vos que hi anava amb prevenció perquè l’any passat la llengua vehicular del curs fora de l’horari estricte de classe va ser el castellà. Com sona.Quan, en privat i a títol personal, vaig suggerir a la tutora que parlara valencià en reunions, tallers, etc, em va dir que preferia no fer-ho (crec que perquè no en sabia prou). Amb aquests precedents vaig assitir a la reunió d’enguany.
Sé positivament que, a diferència de la tutora del curs passat, el tutor d’enguany té un bon domini de la llengua estàndard i la parla amb fluïdesa i correcció. Tot i això, la reunió s’esdevingué íntegrament en castellà. Ningú es va molestar ni a plantejar la possibilitat de fer-la d’altra manera. Quan en acabar, vaig expressar públicament( fer-ho en privat l’any passat no va servir de res) el meu descontent i vaig suggerir que les properes reunions se celebraren en valencià, la majoria de les mares i els dos pares que hi havia se’m van tirar a coll: que per què havien de parlar valencià?! Que no l’havien aprés fins ara i ni ganes de complicar-se la vida. Un pare fins i tot em va dir que una cosa era el seu fill i una altra molt diferent ell i que ell no permetia que ningú li parlara valencià. Entre una vintena de persones només tres o quatre es van atrevir a dir que a elles els feia igual. Aquesta va ser la postura més positiva. Jo no donava a l’abast a rebatre crítiques i negatives amb arguments raonables i raonats. Llavors, algú va proposar que votàrem: “votemos, votemos, que estamos en una democrácia ¿no?”. Aguantant-me les ganes de dir-li a l’individu on podia ficar-se la seua democràcia, em vaig negar a fer cap votació sobre una qüestió que no es votable i vaig buscar despesperadament l’ajuda i el suport del tutor, qui amb tota la tranquil·litat del món em va contestar que decidírem nosaltres, que ell no volia entrar en conflictes, que havia fet la reunió en castellà perquè és la llengua comuna (no sé comuna de qui, perquè jo tinc clar que no és la meua...) que hi havia en classe persones d’un altre país i no volia que se sentiren discriminades (vulnerar els meus drets lingüístics no és discriminar, clar).
Tinc fills majors en altres cursos de PIL i fins ara mai s’havia donat aquesta situació: Les tutores havien sabut gestionar els conflictes lingüístics de les reunions amb respecte, bons arguments i perseverança. Ara la comoditat i la indiferència d’”alguns” i la ignorància i la falta de respecte d’”alguns” altres ens deixa desemparats i ens serveix el retrocés lingüístic en safata de plata.