jueves, 19 de julio de 2012

La insensatesa quotidiana

Columna publicada al diari El Punt/Avui el 19 de juliol

No sé si a vosaltres us passa, però, jo fa uns mesos que pense que les coses no poden ser tan difícils de solucionar. Em sembla que, per alguna raó que no acabe de veure clara, el govern Rajoy té ganes de marejar-nos i de fer-nos perdre el temps amb martingales. Ara, després de no sé quantes peticions, el PP demana ara que compareguen en el Congrés per donar explicacions els presumptes culpables d'aquesta ruïna de país. I a mi, què! Jo no vull explicacions de res. Sóc una dona senzilla i, segurament, no les entendré o a meitat del discurs, desconnectaré i em posaré a pensar en altres coses. Jo directament vull que paguen: qui haja robat, doncs que torne els diners i qui haja fet una gestió incompetent, que siga jutjat. I que el temps que han de perdre els polítics a escoltar excuses de mal pagador, el dediquen a buscar solucions efectives per a reflotar l'economia.

Tanmateix, em sembla a mi que estem governats per uns inútils avesats a prendre mesures insensates que no portaran enlloc. Són mesures —això sí— molt populistes i molt efectives per a manipular un sector de la població ignorant i pobre de ment i d'esperit. En aquest sentit, tots hem vist que cada vegada que hi ha una mala notícia econòmica per al país, la següent notícia és que el govern Rajoy pega una destralada als funcionaris. Aquesta és una mesura covarda i populista fonamentada en la cultura d'odi i enveja al funcionariat que hi ha en aquesta societat, acostumada a repetir fins a la sacietat que els funcionaris són uns ganduls que no fan més que parasitar. (Funcionari pot ser qualsevol, ja ho he dit en més d'una ocasió: només cal esforç, tenacitat, un cert nivell cultural i voluntat d'aguantar la pressió d'una oposició...). Perjudicar el funcionariat és la manera que té el PP de callar les veus dels borregos. Si més no, de retardar-ne una mica el bel.

Una altra mesura populista que no té cap ni peus és la de la reducció de la quantitat de polítics. Fa setmanes que veig córrer (els que ens governen també ho veuen, naturalment) per les xarxes socials comparacions de la quantitat de polítics que hi ha en altres països com, per exemple, Alemanya. Ara, el PP fa cas del clam del poble i anuncien que reduiran el nombre de polítics com a mesura d'estalvi. Quina idiotesa! Reduiran, per exemple, el 30% de regidors... Però si molts regidors no cobren una dedicació exclusiva! On hi ha l'estalvi? Quins criteris aplicaran per a fer aquesta reducció, perquè, potser en aquest país tenim més polítics que en altres perquè tenim una societat molt diversa i tots, tots, tots, volem estar representats en els òrgans de govern. La reducció de polítics, ja us ho dic, serà un gran perjudici per a les minories.

I no us penseu que, liquidada la representativitat de partits minoritaris, les minories tindrem cap suport: Rubalcaba ens ho ha dit clar: “El PSOE estará al lado de la mayoría.” Ja ens podem anar buscant la vida els immigrants, els dependents, els que tenim llengües i cultures diferents... Per favor! És que no hi ha cap polític amb una mica de seny capaç d'oferir unes mesures clares, ben meditades i efectives i un programa electoral viable? No hi ha cap polític amb la valentia suficient d'enviar Europa a cagar, almenys de moment? Clar, que sempre hi ha la possibilitat d'enviar Espanya a cagar...

lunes, 16 de julio de 2012

Minera de despatx i biblioteca

(Columna publicada al diari El Punt/Avui el 16 de juliol)

Sabeu? La meua vida transcorre entre un despatx i una biblioteca que gestione tres dies a la setmana, sobretot des que, després de 15 anys fent classe de valencià, ja sabeu que enguany sóc una professora sense llengua (i sense cursos i amb un magre compte corrent...). El cas és que passe el temps sola apegada a un ordinador o entre prestatgeries plenes de llibres.

Em pose a les 10 del matí i acabe ben passat el migdia. Les hores em van passant entre propostes de despesa, conformació de factures, organització d'activitats culturals, lingüístiques, científiques i literàries diverses, catalogació de revistes, prèstec de llibres, ordenació de col·leccions... Per a un especímen com jo, aquesta vida laboral és un regal del destí.

Certament m'agrada estar sola, m'angoixa la multitud i sóc ben poc amiga de la conversa i menys encara dels esdeveniments socials. Això, però, no vol dir que no m'interessen i em preocupen els enderrocs de món en què ens toca viure. M'inquieten. I molt. Una de les qüestions que més m'ha preocupat últimament és la crisi del carbó, perquè crec que els miners són l'últim reducte que teníem que es resistia a aquesta mundialització insensata i mal entesa, que ens obliga a malbaratar els recursos amb què molta gent pot guanyar-se el pa.

Des que començaren els tancaments a les mines i les marxes a peu cap a Madrid vaig seguir amb interès les reivindicacions dels miners i em vaig anar adonant que, malgrat la mala predisposició del govern i les falsedats a què ens té acostumats el PP, els miners no es rendirien amb facilitat perquè són homes i dones amb una gran fortalesa física i psicològica, acostumats a moure's en condicions molt dures i sobretot perquè veuen que no poden donar de menjar als seus fills.

Això és precisament el que va fer que aquesta que us escriu es tirara la manta al coll i se n'anara a Madrid l'11 de juliol a fer suport als miners i a les seues famílies. No podia fer gran cosa: ser-ne una més i donar ànims a la gent que està passant aquest tràngol tan dur. No podia fer gran cosa, però crec que tota pedra fa paret i jo vull poder mirar als meus fills als ulls i mantenir la cara ben alta. Vull poder-los dir que el món que els deixaré és un pur enderroc, però que jo he fet tots els possibles per millorar-lo de la manera que sé: amb paraules, amb solidaritat i amb compromís amb els valors que crec correctes.

Vaig recórrer el Paseo de la Castellana amb miners que venien de Lleó. Vam parlar d'incompliments de pactes, de mentides polítiques, d'una senzilla reivindicació: “volem treball per poder portar endavant la nostra casa i la nostra família, per poder seguir vivint en la nostra terra”. Si tanquen les mines (i les tancaran) i el govern no té prevista una re-industrialització (i no la té prevista), per a què van a quedar-se al Bierzo? A fer què? Un d'ells, d'ulls blavíssims i mirada cansada i una mica trista, amb molta calma, em va dir en un castellà preciós (a aquesta que us escriu, les llengües —totes— li semblen una preciositat, encara que alguns no s'ho creguen): “No hay que tener miedo. Pedimos cosas justas, solo queremos que nos escuchen y nos den soluciones. Pero si no nos quieren escuchar no nos vamos a achantar. Lo que necesitamos es que la gente nos apoye.”

Certament, els hauríem de fer més visibles del que volen fer-los alguns mitjans de comunicació. Hauríem de fer-los molt més suport, sobretot presencial, perquè no demanen res que no demanaria qualsevol de nosaltres: guanyar-se el pa amb el seu treball. Si s'ensorren ells, caurem nosaltres també. Ací va, doncs, el suport d'aquesta minera de despatx i biblioteca.

jueves, 12 de julio de 2012

Molí de paper, somnis de cel·lulosa

(Columna publicada al diari El Punt/Avui el 12 de juliol).

Sovint us parle del meu barri dels afores de Sant Vicent del Raspeig. Tanmateix jo sóc de Sant Vicent només a mitges. Realment vaig nàixer a Ibi, a la comarca de l'Alcoià-Comtat. El que passa és que a força de passar mitja vida amb la meua família fent les maletes i anant de poble en poble fins que el pare va tenir plaça definitiva de practicant, doncs m'he fet d'aquelles persones camaleòniques que s'adapten amb facilitat al món que els envolta. Encara que de vegades em pregunte si no deu ser que tinc una gran facilitat d'adaptar-me, a cop de lletra i soledat, la realitat i l'espai que em toquen viure...

El cas és que malgrat els llocs on he viscut i la gent amb qui m'he topat pel camí, Ibi sempre ha estat un punt de referència on fixar la meua identitat i la de la meua família. Tot i això he de confessar que tinc molt pocs records del temps viscut allà. Alguns d'aquests records se m'han esborrat directament, altres m'arriben una mica enterbolits pel boca orella familiar i altres els mantinc difuminats amb les pinzellades de l'escriptura a Les ales de la memòria. El que sí que és cert és que a Ibi hi ha dues o tres persones que són puntals importantíssims per a la meua memòria i per al teixit de la meua identitat.

Hi ha, sobretot, don Vicente Ferrara i la seua dona, Paquita, amics de la meua família, d'aquells “de tota la vida”. Don Vicente és metge (A Ibi n'hi ha molts de metges, però fa quaranta anys, quan tractava a ma mare de l'embaràs d'aquesta que us escriu, devia ser “El Metge”, perquè Ibi encara no havia crescut tant) i Paquita és pintora. Jo els tinc en gran estima perquè són d'aquelles persones senzilles, de gran cultura i de calmada i interessantíssima conversa, capaces de fer que, quan estàs amb ells, es difuminen els límits del temps amb una facilitat admirable. Ara fa uns dies els vaig visitar a la seua finca, El Secanet, al costat del malaguanyat Molí de paper. Em van rebre amabilíssims, com sempre, i Paquita, elegant amfitriona, em va mostrar sa casa. Una magnífica casona de més d'un centenar d'anys que ells conserven impecable amb cura i paciència. Impressionant els respecte que han tingut per l'arquitectura i l'estètica original. Corprenedors els sòcols que va posar don Vicente amb les manisetes ceràmiques ocres i blaves que sa mare va portar de Castelló dins d'un cabàs allà pels anys cinquanta. Bellíssimes les parets vestides amb pintures de Paquita, que té uns vivíssims ulls grisos capaços de copsar tots els colors del verd de la Foia de Castalla. “Mira, mira —em deia mentre obria de bat a bat les finestres del porxi des d'on de vegades pinta— has vist mai tantes tonalitats de verd?” És cert: un grapat de bancals cuidadíssims dibuixen un quadre de verds diversos fitats pel verd fosc del Maigmó al fons. A través dels ulls de Paquita, aquest paisatge és fàcil de veure (i de viure).

Tot aquest respecte i aquesta estima pel món que ens envolta, per la terra, l' arquitectura i el paisatge contrasten amargament amb el que hi ha a fregar del Secanet: les ruïnes del Molí de paper (de propietat privada), que un grup d'iberuts integrat per joves amb bona voluntat i empenta, historiadors, arqueòlegs i algun que altre polític il·lús, pretenen declarar Bé d'Interès Cultural. I certament ho és, perquè, encara que Ibi és conegut per la indústria joguetera, la del paper, anterior a la del joguet, ha sigut fonamental en la tradició industrial iberuda i ha deixat una petjada arquitectònica i paisatgística molt important en la nostra història. Així mateix també és ben interessant tota la zona que envolta el Molí de paper: els llavadors, el Barranc dels Molins, amb tota la xarxa de sèquies a diverses altures, els aljubs i els alcavons, un paisatge insubstituïble.

Per alçar les ruïnes del Molí, el que cal és trobar propietaris que tinguen la sensibilitat que han mostrat don Vicente i Paquita en la conservació del Secanet i que l'Ajuntament d'Ibi s'implique de manera efectiva en el projecte. De moment, però, tenim l'empenta i la il·lusió del grup de joves Saginosa, la de Maria José Martínez, l'arxivera del poble, la de l'arqueòleg José Lajara, la del polític il·lús, el nom del qual no diré (perquè com bé diuen els joves de Saginosa, la conservació del nostre patrimoni no té color polític) i la d'alguns iberuts nostàlgics que confiem en l'esperó que té aquesta joventut nostra per a fer-se escoltar. Com diu la cançó de Llach: “Que tinguem sort”.

jueves, 5 de julio de 2012

Petits monstres capritxosos i mentiders

(Columna publicada al diari "El Punt/Avui" el 5 de juliol)


Ja sé que feia temps que no em deixava caure per aquesta teranyina periodística, però és que resulta que a algunes mares, quan els fills enceten les vacances, ens toca adaptar (encara més) la nostra vida i el nostre treball a les seues necessitats estiuenques. Tanmateix no us heu de pensar que no m'interessa res del que passa al meu voltant i que no em preocupa que els colors de la roja(més blava que vermella...) hagen idiotitzat el país mentre les flames ens consumien l'anima i el paisatge a molts valencians.



Sí que és cert que ara, a força de compartir més temps amb els meus fills (i amb els d'altres), m'ocupen el cap qüestions una mica més infantils, però no per això menys importants. Em preocupa, per exemple, el fet que fa uns dies vaig descobrir que molts amics dels meus fills (de no més de 9, 10 o 11 anys) entren en mons virtuals d'aquells que estan pensats per a majors de 14 anys i que fins i tot tenen facebook i twiter i s'hi inscriuen mentint sobre la seua edat amb la coneixença i el consentiment dels pares. Digueu-me “carca”, però quan els deixem mentir sobre la seua edat, no solament els permetem l'accés al mons virtuals i a jocs absolutament innecessaris (deixant de banda el perill que suposa per als xiquets el mal ús de la tecnologia i de les xarxes socials), sinó que els transmetem un missatge que determinarà les seues vides: la mentida és un mitjà viable per a aconseguir el vols. Quina importància té això? De fet, hi ha grans mentiders que governen països i els porten a la ruïna i contribueixen de la manera més miserable i vil a l'empobriment de la butxaca i l'esperit de les seues gents. Ens pensem que no, però mentideta a mentideta, al final eduquem grans mentiders altament nocius per a la societat.



Una altra qüestió que em preocupa bastant ara és com ocupe el temps vacacional dels meus fills. He parlat amb moltes mares i l'opinió general és que, sobretot si el curs els ha anat raonablement bé, han de “gaudir del seu temps”. Ja us podeu pensar que jo hi estic d'acord només en part, perquè no sé els altres xiquets, però alguns dels meus, si els deixes gaudir lliurement del seu temps, el dediquen a escarxofar-se en un sofà de cara a una pantalla, bé siga la d'una tele o la d'un ordinador, o de vegades fins i tot, amb la mirada ociosa i perduda. I què voleu que us diga? No és que pense que l'ociositat és la mare de tots els vicis (ja em van bé, a mi, alguns vicis!): és que estic segura que l'ociositat és la llavor de la imbecilitat i de la idiotesa més absoluta.



És per això que sóc partidària que els xiquets assumisquen responsabilitats també durant les vacances, encara que siga en un horari més reduït i que facen la seua faena com cal, perquè la seua capacitat d'assumir responsabilitats i de prendre decisions és el que, a la llarga, els farà una mica més lliures i ens ajudarà a tots a tenir la vida un poc més fàcil i a fer que el món que ens envolta siga una mica més habitable. Si ara els deixem lliurar-se als seus capritxos, qui ens diu que a llarg termini no es convertiran en persones idiotes més preocupades pel futbol i els colors d'una bandera que per la misèria i pels incendis?