jueves, 25 de octubre de 2012

La submissió lingüística: un plaer quasi orgàsmic

(Columna publicada al diari El Punt/Avui el 25 d'octubre)

Trobe que només hi ha una cosa més estúpida que vanagloriar-se públicament de la pròpia ignorància: pensar que la ignorància és graciosa. Us situe: reunió de pares del primer curs d'ESO del Programa d'Ensenyament en Valencià d'un institut qualsevol d'un poble de les sofertes (des del punt de vista lingüístic) comarques del Sud. La tutora pregunta, temorosa, si hi haurà cap problema si la reunió es fa en valencià. Se m'accelera el pols i note que la sang em puja a les galtes.Pense que ja estem com sempre, però m'anime mirant la part bona: aquesta almenys ha preguntat... M'afanye a dir que al llarg dels cursos de primària quasi totes les reunions s'han fet en valencià i no ha hagut cap impediment. La tutora sembla que comença a respirar tranquil·la. Una altra mare comenta una cosa així com “yo no hablo valenciano, pero bueno...” La tutora entén que amb el “pero bueno” ens perdona la vida i arranca a parlar. No passen molts minuts abans que un pare (em fa l'efecte que és el marit de qui ens ha donat el permís per parlar la nostra llengua) diu exactament: “Espera, espera, espera. Si vas a hablar en valenciano habla claro o hablas en español perque yo no lo entiendo.” Un grup de pares, no poc nombrós, esclata a riure. El fatxenda que ens ha manifestat el seu desconeixement lingüístic es creix amb les rialles i reitera, tot cofoi, la seua ignorància: “¿Qué pasa? Sí es verdad: no sé valenciano”. La professora vacil·la uns segons... “Bueno, pues no hay problema”. I la gent torna a riure. Se'ns riuen a la cara...
Quan la tutora ens està explicant els criteris d'avaluació de l'assignatura de valencià, l'ignorant graciós torna a interrompre per exposar-nos un supòsit: “¿Qué pasa si mi hija suspende el examen de lectura pero saca un diez en el de gramàtica? Que ya te digo jo que no va a ser el caso porque en valenciano no se entera de nada.” Ho diu entre rialles. Apa! Si s'envaneix també d'haver transferit el graciosíssim valor de la ignorància a la seua filla.
Em pregunte què ha estat fent aquest pare tots aquests anys en què la seua fiilla ha estat matriculada en un PEV. És que no l'ha ajudada a fer els deures? És que no li ha preguntat la lliçó quan tenia un examen? I si ho ha fet, no ha sentit mai la curiositat d'entendre de què parlava la seua filla, què aprenia a l'escola? Voleu dir-me que el nostre sistema no ha funcionat i no solament no ha sigut capaç de crear nous valencianoparlants sinó que no ha pogut crear ni tan sols “valencianoescoltants”? No és cert.Després de sis cursos, estic segura que l'ignorant graciós ens entén perfectament, però no pot evitar l'excitació de veure com la fanfarroneria ens fa caure en la submissió lingüística. Doblegar voluntats lingüístiques deu provocar-los un plaer quasi orgàsmic. I, dic jo, no penseu que després de quasi trenta anys d'esforços per redreçar la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra normalitat cívica ja n'hi ha prou de submissió?
En tot aquest temps el nostre sistema educatiu ha creat valencianoparlants i “valenciano escoltants” (si voleu valencianoparlants passius que ja poden posar en actiu l'oïda...) que han de saber que per a nosaltres parlar valencià no solament és un dret sinó que és un deure i un deute pendent amb la nostra pròpia dignitat. Si volen un orgasme de poder que es busquen una altra meuca!



miércoles, 17 de octubre de 2012

La Cabra

(Columna publicada al diari El Punt/Avui el 17 d'octubre)

Ai! Ja feia dies que no filava cap teranyina columnística. Però és que, mireu, d'un temps ençà que estic una mica desbordada. M'ha entrat una mena de mania persecutòria que em dificulta l'ordre dels pensaments. No sé si a vosaltres us passa, però la veritat és que fa setmanes que la meua vida transcorre com un tren d'alta velocitat relliscant entre l'independència i la “españolización de los alumnos catalanes”. Sembla que tots parlem del mateix: l'independentisme i la “españolización” (la crisi ja ha passat de moda, per sort per a alguns pocavergonyes). No sé quanta tinta devem haver balafiat els uns i els altres! Mireu-me a mi en aquests moments.

A mi, al principi, em preocupaven les dues voluntats, la de la independència i la de la españolización, perquè pensava que el xoc de voluntats podia ser un problema dels grossos, però he de confessar-vos que ara estic molt més tranquil·la, perquè el príncep Felip ho ha dit ben clar: “Cataluña no es un problema”. Per primera vegada estic d'acord amb el trist aspirant a monarca: jo també pense que Catalunya no és un problema; el problema és Espanya. En aquest sentit, convindreu amb mi que, de fet, l'ambició d'unificació que recorre la sang dels espanyolistes des de fa segles no ens ha portat més que problemes a les cultures minoritàries, que ens veiem abocades a una anormalitat permanent a causa de la subnormalitat anticatalanista d'alguns (moltíssims) governants. Em sembla lamentable que després de tants anys de l'estat de les autonomies encara continue vigent el discurs franquista del “problema catalán”. Això és perquè igual no vam saber fer una transició com toca: si en lloc de 27 anys de Monarquia parlamentària portàrem 27 anys d'estat federal, segurament ara a penes escoltaríem parlar d'independència i d'españolizar el que no és espanyol malgrat els més de tres segles d'intents més o menys reeixits.

Balafie tinta per parlar d'espanyolisme el mateix dia que el govern s'enveneix en els mitjans de comunicació d'haver fet la desfilada militar més austera de la història de la democràcia. Tot i això, a mi em fa l'efecte que enlairar només mitja dotzena d'avions per embrutar el cel de roig i groc ja deu costar una pasta. No vull ni pensar el que els deu costar l'uniforme que li posen a la cabra que trauen a desfilar (enguany diuen que no era una cabra, sinó un xai, que es veu que deu ser més barat...). No sé a vosaltres, però a mi, l'animaló aquest em té acollonida, alguns anys (enguany no, per allò d'estalviar) li pinten les banyes daurades i sembla el mateix Maligne!

Tanmateix, ja em faig càrrec que fer visible que la bandera d'Espanya està per damunt de tot i treure l'exèrcit al carrer (amb cabra i tot, no sé si com a símbol dels soferts espanyolets) amb tot aquell armament tan lluent, en els temps que corren, és una acció totalment necessària, perquè els nacionalistes eixelebrats que celebrem la nostra diada a colp de dolçaina i tabalet en lloc de fer-ho amb avions, uniformes, fusells i cabra, hem de saber que Espanya té un exercit i nosaltres no

martes, 2 de octubre de 2012

La dona del polític

(Columna publicada al diari El Punt/Avui el 29 de setembre)

Sabeu? Sóc d'aquelles persones que creu fermament que fer política és formar part de l'AMPA del col·legi dels teus fills, educar-los en l'escola pública i en valencià, parlar la teua llengua pese a qui pese, comprar en les tendes del barri i pagar per cada cosa un preu just. Fer política és també fer el teu treball com cal, assistir a les reunions de veïns o recollir els excrements del teu gos cada vegada que el passeges. Fer política és filar una columna, posar paraules al meu món petit i fer que els mots el fixen en el temps o fins i tot que el canvien, si convé.

Per a mi, com veieu, fer política és fer coses petites, però fer-les bé i fer-les dia a dia, sense defallir. A més, com alguns sabeu, milite des de fa molts anys en un partit polític. Hi pague religiosament la meua quota i els meus peatges perquè s'hi de diquen aquells que més temps i més ganes hi tinguen. Cert és, tanmateix, que sóc una militant més compromesa que convençuda, perquè no tinc clar que aquests que asseguren que rescaten persones i no bancs estiguen realment a l'altura de la taula de salvació que necessita el naufragi en què anem submergint-nos cada dia que passa. No crec, de fet, que hi haja cap sigla política que puga bastir un tauló suficientment sòlid per evitar-nos la tragèdia d'un ofegament indefugible.

I em pensava jo que la política, més enllà d'aquest petit desencís raonable en els temps que corren, no em portaria maldecaps importants. Tanmateix, fa un any i escaig, el dia després de les darreres eleccions municipals, em vaig despertar i resulta que el comptable amb qui m'havia casat, un idealista empedreït, s'havia convertit en polític de la nit al matí. Res greu ni important —direu— : regidor de l'oposició d'un ajuntament de poble, d'aquells que, com diu la veu popular (ara més que mai, perquè els grans partits s'han amorrat a la mesura populista de reduir polítics), cobra per no fer res. Aquesta falqueta l'escolte cada dia: que si estan allà per figurar, perquè no tenen res millor a fer, que si treballen poc i cobren molt. Ho escolte dir fins i tot a gent propera i suposadament afí a les idees de “l'ex-comptable/polític”, a gent que hauria de remar amb nosaltres perquè no se'ns enfonse el vaixell a cop de retallada i de despropòsit. Sembla que això de dedicar-se a la política és la panacea que a alguns els deu haver canviat la vida (per a bé) una cosa de no dir.

No negaré que a mi la vida també m'ha canviat. De fet, se'm va regirar en un dia. De sobte el comptable, que tenia un horari llarg però concret des de feia més de vint anys, va deixar de tindre'l. Ara ix de casa a quarts de vuit del matí i la major part dels dies no sabem si vindrà a dinar ni a quina hora arribarà a sopar, ni si després de sopar vindrà al llit a una hora raonable o s'abraçarà a l'ordinador i a un informe de no sé quina història, perquè demà té una comissió a tal hora, un ple a tal altra i una reunió amb no sé qui no sé quan. I tot això s'ha de preparar. Abans les nostres converses giraven al voltant de coses senzilles, de projectes comuns: els nostres fills, les vacances d'estiu, l'escapadeta que pensàvem fer els dos sols si els estalvis ens arribaven (ara ja no en podem ni tindre, d'estalvis...), l'últim llibre que havíem llegit, la manera com enfocaven les notícies unes cadenes o unes altres... Ara les nostres converses (de vegades simples monòlegs) s'han omplit de noms de gent que no conec ni m'interessa conèixer (però de qui m'ha de parlar si no és de la gent que li ompli ara els dies?), de propostes i de projectes que, tot i que em semblen lloables i fins i tot necessaris, no són una prioritat per a una dona en les meues circumstàncies. Sincerament: esborre del calendari cada dia que passa amb la secreta il·lusió que el temps passe de pressa i desaparega el polític i torne el comptable. Si és que això és encara possible.

Sí que et canvia la vida, la política, sí. Fixeu-vos que fa poc, l'Eulàlia G, la meua princesa petita, em va preguntar: “Mama, per què estem tan soles? És que el papa ja no viu en casa?” I de sobte, jo, que sempre presumisc d'estar avesada a la soledat pel meu treball de despatx i biblioteca, em vaig adonar que ara estic més sola que mai. No hi ha res que em faça sentir més soledat que la política, ni el silenci sepulcral de la meua biblioteca, ni la grisor del despatx en què us escric.