miércoles, 14 de marzo de 2012

Malgrat la idiotesa

(Columna publicada al diari "El Punt/Avui" el 14 de març de 2012).

No fa gaire us comentava un parell de coses d'aquelles que posen en perill el
meu aparell digestiu, com eren el bilingüisme, per un costat, i la prepotència
dels que ens governen, per un altre. No us penseu, però, que únicament perilla
la salut dels meus budells, no. L'actualitat i l'actitud d'alguna gent pot
arribar a trasbalsar greument l'estabilitat del meu delicat sistema nerviós. Tal
com vaig fer en la teranyina de la setmana passada, us explicaré dues anècdotes
d'aquelles que, segons com te les prengues, poden minar la il·lusió dels que ens
esforcem perquè el nostre món siga una mica més igualitari, més respectuós i més
solidari.
Mireu, fa uns dies, una senyora, ja entradeta en anys, va venir a la Seu
universitària d'Alacant a queixar-se del cinema en valencià. Allà no tenim
pràcticament res a veure amb aquesta activitat, simplement ens limitem a
custodiar i a repartir les invitacions, que la gent pot recollir lliurement. Els
meus companys de secretaria, farts de la insistència de la senyora, li van dir
que allà l'única que sap “coses de llengua” és l'habitant de la tercera planta,
la “curranta” de l'IEC. I allà que em ve la senyora furibunda a demanar-me
explicacions de per què feien cinema en valencià debades i no en feien també
debades en castellà. Després d'una llarga i didàctica explicació sobre la
normalització lingüística i la necessitat de protegir la llengua minoritària com
a bé comú que acabava amb l'afirmació “Si tinguérem una administració normal
capaç de cobrir les necessitats lúdiques de tots els ciutadans independentment
de la llengua que parlen, no hauríem de fer activitats com la del cinema en
valencià”, la senyora —repetesc— furibunda, m'abocà: “Pues si no podeis tener
cine en valenciano, os quedais en casa, que en Alicante lo que més se habla es
el espanyol!”
D'altra banda, també fa uns dies, camí de la concentració habitual de la
comunitat educativa en contra de les retallades en educació, escolte a peu de
pati una persona que diu: “Si els professors tenen un problema, que se'l
solucionen ells, els altres no tenim perquè pagar-ho!” Heu vist afirmació que
s'acoste més al concepte filosòfic d'idiota (individualista, egoista, ciutadà
que no s'ocupa dels assumptes públics)? No havíem quedat que la democràcia,
sobretot a partir de la Revolució Francesa, es fonamentava en els principis de
llibertat, igualtat i fraternitat (ara solidaritat)? Deixant de banda que els
professors no tenen un problema que s'hagen creat ells, i encara que fóra així,
l'obligació d'una societat democràtica és buscar solucions entre tots ajudar-nos
els uns als altres, fent política en el sentit ple de la paraula: millorant la
nostra quotidianitat, la de tots. Una societat d'insolidaris està a un pas de la
imbecilitat.
Siga com siga, jo, que com sabeu sóc optimista fins fregar la ingenuïtat,
pense que les actituds que poden minar la il·lusió són puntuals i anecdòtiques,
que el que hem de valorar són altres qüestions, com per exemple el fet que el
cinema en valencià s'ompli de gom a gom cada vegada que es fa, que debats com el
que vam celebrar dimecres dia 7 amb Salvador Giner (President de l'IEC) sobre
les alternatives al capitalisme va transcórrer en una perfecta harmonia,
llibertat i normalitat de lingüística i hem de valorar positivament també que
les portes dels col·legis, almenys les del meu, cada vegada s'omplin de més
pares que fem suport als professors en la seua reivindicació última: millorar
les condicions de l'educació dels nostres fills. Millorar, per tant, un futur
que ara es veu tan gris.