martes, 8 de mayo de 2012

Fer les maletes

(Columna publicada al diari "El Punt/Avui" l'1 de maig)

Comence a filar aquesta teranyina després d’haver participat com a ponent en la Jornada sobre eixides professionals de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat d’Alacant. A mi m’ha tocat intervenir-hi juntament amb professionals de la Filologia Hispànica i dels Estudis àrabs i Islàmics. Ens escoltaven estudiants que devien tenir entre 18 i 24 anys. Per les formes, l’interés que hi posaven i les preguntes que feien se’ls veia persones preparadíssimes i, com molts joves, amb moltes ganes de treballar i de fer de la seua vida i de la dels altres un lloc cada dia més amable, que és del que es tracta en definitiva quan et formes: ajudar a la millora del món propi i aliè

            Tot i que ja sabeu que per a certes coses sóc una gran mentidera, avui he mirat de ser el més objectiva possible i explicar que és cert que el món laboral està molt difícil per a tots, però que jo, mal que bé, des que vaig acabar d’estudiar no he deixat de treballar amb faenes millor o pitjor remunerades, però sempre relacionades amb els meus estudis: la literatura, el periodisme, la docència i, sobretot, la gestió cultural i la dinamització lingüística. També és cert que, de vegades, he hagut de combinar-ne més d’una i més de dues per a arribar a fi de mes. Tanmateix això té l’avantatge que he acabant sent una professional versàtil i que encaixa molt bé en diversos llocs de treball.

            Una de les qüestions que més preocupava als estudiants que m’han preguntat han sigut les oposicions, perquè tal com estan les coses corren rumors que no se’n convocaran en anys. Veureu, jo mai no he tingut la necessitat ni la voluntat de fer oposicions; per una banda perquè no tinc interés de moure’m de casa meua i he tingut la sort que amb el meu curriculum i la meua bona capacitat de treball sempre he trobat un lloc on guanyar-me el pa i, per una altra perquè des dels tres fins als 25 anys em vaig passar la vida fent les maletes. Recorde el silenci sepulcral de les meues vesprades infantils quan el pare havia d’estudiar per a les oposicions, recorde amb horror el primer dia de classe en un grapat de col·legis nous, amb xiquets estranys que em miraven com si fóra una extraterrestre. Tinc gravat a l’ànima el primer dia de 6é d’EGB: la classe tenia 30 tauletes i jo era la que feia 31... Recorde els ullets de les xiquetes estacades en les meues sabatilles de tennis i els somriures maliciosos que provocava la meua granota texana. Recorde ma mare experta a fer maletes i a encabir-les en armaris aliens, de vegades sota el llit perquè les cases que llogàvem no tenien ni armari, una mare de tracte amabilíssim amb les veïnes, però solitària al cap i a la fi.  I, entre vosaltres i jo: el costum de fer maletes em va fer la dona que sóc: una dona incapaç d’arrelar enlloc. Una dona experta a alçar murs sense escletxes per on es puga col·lar una amistat duradora, no siga que un dia em toque dir adéu i la distància i el temps em facen el comiat massa dolorós.

            Els meus companys de Filologia Hispànica i els d’Estudis àrabs i Islàmics, defugen parlar als joves del tema de les (no) oposicions i animen els estudiants dient-los que no han de patir i que no han de posar-se límits ni fronteres, que el futur és fantàstic si te’n vas fora de casa. Els diuen que han de preparar-se per a eixir a l’estranger i buscar-se la vida en un altre país, que això els farà persones més completes. No sé... això a mi em sona a “caspa”, a “Vente a Alemania, Pepe”, perquè en cap moment els comenten els sous que tindran a l’estranger. En cap moment els diuen que seran persones culturalment més completes i familiarment quedaran una mica mutilades. No sé vosaltres, però a mi, tot i que m’encanta viatjar, m’agraden les meues fronteres: jo m’he preparat per a treballar a casa meua, per a millorar el meu entorn més immediat perquè la peça de trencaclosques que ens ha tocat en aquesta societat de la mundialització (ans “globalització”) siga el més agradable possible i siga respectada i coneguda en justa mesura. No sé vosaltres, però jo em pregunte: en quina societat vivim quan hem de dir als nostres joves que si volen sobreviure han de fer les maletes i deixar-ho tot i no mirar enrere? Què i qui ens ajudarà a fer el nostre món petit una mica més amable, més salubre i més culte?