jueves, 31 de enero de 2013

Palomino

(Columna publicada el 31 de gener de 2013 al diari El Punt-Avui)

Que lletja, la paraula, no? La tornaré a repetir: palomino. Mira que és ordinària! No és catalana, ja ho sabeu. Una de les accepcions de palomino, segons el diccionari de la RAE, és la que de ben segur a més d'un li ha vingut al cap: “mancha de excremento en la ropa interior”. Pot haver una cosa més vulgar? No sé a vosaltres, però a mi, que sóc una xica de casa bona, em fa no sé què pronunciar-la. De fet ja ni recorde quan va ser l'última vegada que la vaig dir, si és que mai l'he dita, perquè ja us dic que jo sóc fina de mena.
El cas és que aquests dies m'ha vingut al cap perquè vaig tindre una reunió amb un dels professors d'un dels meus fills (miraré de ser discreta i no diré ni quin professor ni quin dels meus fills...), perquè resulta que la meua criatura té un problema d'oblits imperdonables en una de les assignatures —o això em pensava jo—: de vegades no porta el material per a treballar a classe. Així doncs, mare responsable com pretenc ser, demane consell i opinió al professor en qüestió, i què em diu: “El problema del teu fill és que està apalominat!” Ai, caram! —pense jo— la veritat és que és marró fosc tirant a negre (és el que té ser sud-americà), però sempre he pensat que el porte a escola raonablement net. Què faig? Li deixe caure que el color és bronzejat natural més que apalominat?
Més que confosa, estupefacta, demane al professor si es pot explicar una mica més: “Sí, dona, està apalominat: sempre va amb xiquetes, no es relaciona amb xics.” La meua estupefacció va en augment. És aleshores quan caic en l'altra accepció de la paraula palomino: “pollo de la paloma brava.” Colomí, vaja, o pitxó en alguns dialectes. Ai! El poder de les paraules...
Ja us ho deia la setmana passada: poder per a frivolitzar, poder per a humiliar, poder per a estigmatitzar. Aquest poder es magnifica en boca d'algú que se pressuposa savi: un professor. Em sent ridícula en aquella saleta de visites, abraçada a la meua bossa de mà per dissimular la tremolor d'indignació que em recorre l'espinada.
El professor somriu moltíssim tot el temps. No sé si és que pretén ser amable malgrat tot o és que realment li fa molt gràcia que el meu fill vaja només amb xiques i faça coses suposadament de xiques. Li comente que sóc conscient des de sempre de la seua relació amb el gènere femení i que, de fet, jo procure transmetre als meus fills que les persones ens hem de relacionar amb aquells que ens aporten satisfacció i sensacions amables independentment del sexe; i li dic també que no veig la relació entre la tendència que té el meu fill a buscar la companyia femenina i la qüestió que he vingut a tractar: que sovint no porta el material de treball a classe. És llavors que el mestre afluixa una mica el somriure i m'amolla: “el teu fill té un problema”.
Estic totalment d'acord: el meu colomí de bronzejat natural, d'ulls enormes, bigotet incipient, ment inquieta i ànima incauta té un problema dels grossos: que en ple segle XXI encara hi ha gent que té la ment plena de palominos.

miércoles, 23 de enero de 2013

El poder de les paraules

(Columna publicada al diari El Punt/Avui el 23 de gener de 2013)


No sé a vosaltres, però a mi, la veritat és que sempre m'ha fascinat el poder que tenen les paraules. Poder per a humiliar, per a frivolitzar, per a estigmatitzar. Poder per a manipular les persones i poder per a canviar el món. Jo personalment en tinc una recosida entre les costures de l'ànima que sovint em ve al cap: “torpe”. M'ho deia el meu professor d'Educació Física de primer de BUP. “Torpe”. M'ho deia quan era incapaç de tocar-me les puntes dels peus sense doblegar els genolls, o quan no aconseguia recórrer més d'una volta i mitja la pista d'atletisme sense vomitar a la segona revolta o quan em quedava cama ací cama allà damunt del poltre incapaç de fer un bot suficientment digne per superar l'altura d'aquell aparell de tortura. “Torpe”. I tota la classe esclatava a riure. Ell no. Ell no reia, només es passava la llengua pels queixos en un intent inútil d'engolir-se el menyspreu que li regalimava. Certament sóc una persona maldestra. Tanmateix ara pense que potser no he sigut sempre així. Potser vaig començar a ser-ho als 14 anys, a força d'escoltar aquell “torpe” com colps de martell dues vegades a la setmana.
Qui sap si aquella paraula que em defineix —“Torpe”— no me la vaig guanyar jo a pols? El cas és que hi ha altres paraules que a la gent li fan molta gràcia i que marquen també la vida d'algunes persones. Me'n vénen al cap dues: “hiperactiu” i “autista”. Dues paraules que no depenen ni de la destresa física ni de la voluntat de les persones que les han de portar com a etiqueta. Dues paraules que, sovint utilitzem amb una lleugeresa descomunal. Que el xiquet és molt nerviós i és incapaç de respectar les regles mínimes d'educació i convivència perquè no li dóna la gana parar quiet? És que resulta que és hiperactiu. No, perdoneu! Jo sóc mare d'un hiperactiu (TDH o TDHA, en diuen els psicòlegs) i un xiquet hiperactiu no és només un xiquet nervioset, no és un maleducat. El seu cap és com un arbre: una idea en porta a una altra, aquesta a una altra més i el pensament va ramificant-se de forma que de vegades concentrar-se és una pruïja quasi impossible. Sovint se'ls oblida què estaven fent i com han anat a parar al que tenen entre mans. Sobretot durant els primers anys els costa molt aprendre qualsevol cosa precisament perquè no aconseguixen mantidre l'atenció en res. Tenen el somni inquiet i, de vegades el dia a dia se'ls ompli d'obsessions i de tics nerviosos. Tenen dificultat per controlar els impulsos, la qual cosa els fa posar-se en perill sovint i els fa, sobretot, molt vulnerables. Així un grapat d'inconvenients més. Per això, quan s'usa amb lleugeresa la paraula “hiperactiu” em fa l'efecte que es frivolitzen els patiments i el calvari de metges i psicòlegs que hem hagut de passar el meu fill i jo fins aconseguir l'etiqueta del trastorn i el tractament adequat.
Si l'adjectiu hiperactiu s'utilitza amb una certa alegria, pitjor és l'ús que fem de la paraula “autista”. Penseu-ho. No és cert que de vegades l'utilitzem com a insult, per definir un individu que, sovint també per manca de respecte cap a les normes mínimes d'educació i convivència, es dedica a anar a la seua, a no escoltar els altres, a fer el que li rota i en definitiva a viure en un altre món? Habitualment pensem que els autistes són persones malaltes incapaces de comunicar sentiments, que viuen en un món propi i diferent del nostre. És així o no? Doncs a poc que llegim una mica, veurem que l'autisme no és una malaltia; és un trastorn que afecta el desenvolupament del cervell. És un problema neuronal. A poc que ens preocupem per informar-nos una mica, veurem que els autistes sí que expressen emocions —i per tant sí que tenen sentiments—, però no ho fan de la manera tradicional. Els autistes no viuen en un món diferent, perquè el món és el que és i és de tots, d'ells també.
El que ens passa és que som una societat de torpes lingüístics incapaços de posar-nos en la pell dels altres i d'utilitzar el llenguatge amb propietat. Usem les paraules per a humiliar, frivolitzar i estigmatitzar quan hauríem d'usar-les per canviar les coses i fer la vida una mica més amable per a tots. O no?

lunes, 14 de enero de 2013

Maria i l'última volta a sol

Columna publicada al diari El Punt/Avui el 12 de gener

Sabeu? Fa unes setmanes, el meu fill, Carles C., em deia una mica angoixat: “Mama, mama, alguns dels meus amics diuen que el món s'acabarà el 21 de desembre. Tu creus que és cert?” Home, doncs jo pense —li vaig contestar— que el món s'acaba tots els dies per a algú. El món s'acaba tots els dies, de colp o a poc a poc, segons t'ho mires.
De fet, us escric el mateix dia que s'ha acabat el món per a Maria. Ha completat la seua última volta al sol. Setanta-cinc voltes senceres i l'última l'ha enllestida agafada de la mà de la seua germana xicoteta (ma mare), que li cantava cançons de bressol mentre ella era del tot aliena a la mort, que ja començava a acotxar-la. Em pregunte quantes vegades devia haver sigut al revés, quantes cançons de bressol degué cantar Maria a les seues germanes xicotetes, filles totes d'uns pares llauradors més avesats a la terra i a la misèria que a les carícies i a les cançons.
Ben mirat, poc o molt, jo forme part d'aquell món arrelat a la terra, del mas del poble i els rastres de llonganisses assecant-se penjades d'una canya al pastador, del pou amb la porteta blava i el forn de llenya d'El Llosar, la finca dels avis, feta trossos després que morira l'àvia Assumpció. Poc o molt forme part d'un món forjat amb les absències de l'avi i els silencis de l'àvia. Sóc un trosset d'una família llarguíssima de les que passa molts anys sense veure's. Ara tinc la sensació que no ens veiem des que l'àvia va deixar de pastar-nos pastissets de moniato per Nadal. D'això ja fa quinze anys i vés a saber si no arribarà un moment en què ja només ens veurem en els enterraments. Vet aquí un símptoma d'un món en indefugible perill d'extinció.
Tanmateix, tot i que jo forme part d'aquest món arrelat a la terra, per diverses circumstàncies no he pogut o no he sabut estretir lligams amb els meus i tinc ben pocs records dels membres de la meua família. De fet, no sabria explicar molt bé com era físicament la Maria dels últims quinze anys, perquè confesse que feia moltíssim temps que no la visitava, i ara pense que no tinc més excusa que la deixadesa. Al tanatori, algú em va preguntar “Has vist com està la pobra?” I certament no l'havia vista perquè no l'havia volguda mirar dins d'un taüt. El poc que recorde d'ella és una dona bonica amb ulls brillants i somriure una mica trist. I recorde, sobretot, no sé per què, un dinar de Nadal de fa molts anys. Molts. Jo devia tindre uns cinc o sis anys i la tia havia cuinat sopa coberta (recepta de tradició familiar) i em va explicar que els trossos de carn que suraven pel brou eren de “morelleta”. Anys més tard vaig saber que allò era l'estómac de la gallina i ja no vaig tornar a menjar mai més sopa coberta; però sempre que he anat a la carnisseria i he vist les morelles m'he recordat de la sopa aquella i de la tia Maria, encara que fera molt temps que no la veia.
Ahir, mentre rebíem el condol com marca la tradició del meu poble: les dones de la família en el primer banc de l'esquerra de l'església i els homes a la porta, mirava el taüt i em feia la sensació que soterràvem el poc que queda del nostre món. Ja no ens queda pràcticament res: ni el pou de la porteta blava, ni les llonganisses del pastador, ni el forn de llenya, ni els pastissets de moniato de l'àvia Assumpció, ni tan sols la morelleta de la sopa de la tia Maria. Una de les poques coses que queda del món que estem condemnats a soterrar és precisament aquella separació de gènere: les dones a l'esquerra i els homes a la porta. Com si la mort no fóra igual per a tots. Com si no tinguérem tots la condemna de fer un dia la nostra última volta al sol. Com si el món no s'acabara de la mateixa manera per a tots: de manera indefugible.

lunes, 7 de enero de 2013

Cardar en valencià

(Columna publicada el 4 de gener de 2013 al diari El Punt/Avui)

Fa temps que no trac les agulles de filar, però és que, deixeu-me que us conte: va ser complir els 40 allà per mitjan de desembre i deixar de tindre ganes de fer res. No sé… el cas és que ara que encetem un any nou, a una, com a la resta de mortals, li vénen ganes de fer bons —i de vegades, impossibles— propòsits: escriure més, beure menys, menjar més sa, dir als meus pares cada dia que sense ells la vida seria ben gris, estar més temps amb els meus fills, cardar més… Que sí, que he dit “cardar”. Acabe de fer 40 anys, m'he fet hipocondríaca i pense en la mort —la meua— almenys tres vegades al dia, així que ara, com igual va i la mort em sorprèn aviat, pense dir i fer tot el que em vinga en gana i passar de la meua exquisida educació quan en vinga de gust.
El cas és que com que he pensat com a bon propòsit que enguany pense cardar molt, es veu que estic ben sensible a certs anuncis publicitaris i ahir mateix en vaig veure un que em va robar el cor: un gel de massatges d'una coneguda marca de preservatius que anuncia uns orgasmes inacabables amb la imatge d'una tia bona de manual (o de revista) i un tio encés que li passa les mans per tot arreu. “Això és el que necessite jo! —em dic: un tio encès!!!”. Així doncs prenc nota de la marca del gel miraculós i avui només alçar-me vaig a l'adrogueria del meu barri. Mire les prestatgeries per damunt i m'adone que l'oferta en gels que encenen els tios de la meua edat és molt “discreta”. No en tinc prou. Jo vull buscar el de l'anunci que m'ha obert els ulls (i qui sap si també les cames…). És per això que em dirigisc a una macroperfumeria d'aquelles que té de tot molt car i dependents vestits d'uniforme. Entre i mire amb cara de circumstàncies l'ama del local, que té les galtes preses com per una mena de màscara de carnestoltes i els llavis momificats de perfilador i glossduración 24 horas” (sempre estupendament maquillada…). La mòmia amb maquillatge superdurador no em fa gaire cas, però, perquè ella només cobra. Llavors em dirigesc al corredor dels condons i els “etc” i comence a mirar gels miraculosos d'aquells, a llegir-me etiquetes, a traure'ls de les caixes i a estudiar-me les instruccions. És en aquest moment quan se m'acosta el dependent uniformat de negre amb una samarreta tres talles més petita que li marquen unes pastilletes que riu-te tu del blíster de l'almax i em diu: “¿Señora, le puedo ayudar en algo?” (Ai! M'ha dit “senyora”, la paraula ja em pesa…). “Doncs no, sé —li conteste— si has provat aquestes coses igual sí que em pots aconsellar.” I què em respon l'individu engominat i esclavitzat per la samarreta negra i els pantalons marcapaquets? “No entiendo”. Com que no “entiendes”? “No entiendo el valenciano”. Ah! Caram! I com saps que et parle “valensiano”? M'ignora el comentari, em somriu d'orella a orella i em pregunta: “se lleva el gel?”. Doncs és que resulta que ací posa que és lubrificant i jo em pensava que només era per a massatges eròtics. Sí, si sí que lleva lubricante —em diu el xic— pero ya le digo que yo no entiendo valenciano.” Em sorprén el fet que un d'aquests porte roll-on per aplicar en les zones desitjades. “Sí, sí —em corrobora ell— para donde necesite.…” Veurà vosté, jo és que crec que zones desitjades en deu haver poques o moltes segons com t'ho mires, i en fi igual en l'orella no ens cap el roll-on. En fi, que no és el que m'esperava… No té coses d'aquestes però només de massatges eròtics, com a l'anunci del tio encès? “Bueno, ya le digo que yo no entinedo, que voy a avisar a la jefa y ya habla usted con ella.” Doncs, digues a la “jefa” que, si de cas, vaja posant-se lubrificant a les orelles, perquè jo pense seguir demanant el gel del tio encès en valencià, m'entineda o no: és el meu gran propòsit de 2013: que emprem el valencià per fer la nostra vida més normal, fins i tot per a cardar , ens entenga o no el perfumer!