martes, 26 de febrero de 2013

Quin merder!

(Columna publicada al diari El Punt-Avui el 24 de febrer de 2013. He de dir que només publicar-la ja me n'havia penedit, per intrenscendent i poc refinada. Però, en fi!. Ara ja esta. A més vull donar les gràcies a tots els que m'heu escrit per aportar alternatives al ja famós "palomino").

No sé si recordeu que fa unes setmanes vaig publicar una columna que tenia per títol “Palomino”, en la qual deia, sense cap pretensió —diguem-ne— “academicista” que no és una paraula catalana. Bé doncs des d'aleshores ençà molta gent m'ha preguntat “i quina és la paraula catalana per a definir “taca en la roba interior”. Ai! Mare meua en quin jardí m'he ficat! O hauria de dir en quin merder?
Per favor no expliqueu als meus pares que em dedique a parlar d'aquestes coses, que sovint em boneguen perquè diuen que ells m'han donat una educació molt fina i jo tinc la llengua (i la ment) molt bruta. Ah! I tampoc ho expliqueu al meu mestre Joan Ponsoda, que ell em va ensenyar a manejar els diccionaris i les paraules i no voldria que descobrira que faig servir el que em va ensenyar amb tan escatològica finalitat.
Per cert, sabeu que ara el professor Ponsoda rebrà el premi d'Escola Valenciana a tota una vida dedicada a l'ensenyament en valencià? Aprofite per felicitar-lo ben de cor des de la meua particular teranyina columnística i demanar-li que es console, que segur que no tots els seus deixebles són com jo.
Com ell em va ensenyar, en primer lloc vaig buscar la paraula al DIEC i al DCVB i després vaig fer servir altres mitjans que ni tan sols existien quan jo assistia a les seues classes, i no vaig saber trobar la solució; però com que ja us dic que no pretenia fer un article lingüístic, ho vaig deixar córrer. Tanmateix, a partir de la curiositat que m'heu traslladat alguns, he demanat opinió a experts que entenen de llengua molt més que jo (ja sabeu que tinc formació filològica però que des de fa molts anys la meua professió és una altra).
Alguns m'han dit que no s'havien plantejat la qüestió perquè no havien sentit la necessitat d'usar el terme. No pot ser! És que els catalans no ens fem “palominos”? Els catalans pot ser no, perquè igual són una mica més fins que nosaltres, però —entre vosaltres i jo—, què seria dels valencians sense “El tractat del pet” de Francesc Mulet!
Se m'ocorre demanar consell al meu company de comarca i d'interessos columnístics, Eugeni Reig, per qui sent un grandíssim respecte i una profunda admiració (sobretot perquè no es talla a l'hora de pegar-me clatellades —crec que nosaltres en diem “calbots”— quan faig alguna cagada lingüística com la de cardar en valencià...). Ell em remet a un dels seus magnífics articles: “El lèxic de les festes d'Alcoi”, en el qual, encara que de passada, fa referència al terme que ens ocupa i explica que la paraula “palomino” és molt viva en el parlar de la nostra comarca, l'Alcoià (jo sóc d'Ibi), però que, en tot cas, és castellana. Llavors demane parer a un altre expert, el doctor Artur Quintana, qui m'atén ben amablement i amb molta paciència i em comenta que en alguns llocs de Girona es diu “llepet”, que sí que és un terme que recull el Coromines en el sentit de què parlem (em comenta més coses i em regala una bona lliçó, que he d'agrair-li, molt i molt, però que no puc comentar ara i ací). No sé a vosaltres, però he de dir-vos que, a mi, el mot “llepet” em resulta tremendament tendre. Em pregunte per què em desperta tendresa i se m'ocorre buscar-lo en el DIEC, on està definit com “taqueta produïda pel contacte d'una cosa que deixa”. Ja sé d'on em ve la tendresa! A casa usem una paraula semblant, però no en el concepte de “palomino”, sinó en un sentit molt aproximat al de la definició del DIEC. Usem la paraula “llepadeta”( no sé si deu venir de “llepet”...). La fem servir en relació amb les salses o els aliments que s'escampen sobre el pa: “posa'm una llepadeta d'allioli”.
En fi! Ja us dic: entre “palominos”, pets, llepets i llepadetes es veu que m'he ficat en un bon merder. Per favor, savis de les lletres, tireu-me una mà: no vull passar a la història com l'única que reivindica que els nostres diccionaris de referència incloguen un terme equivalent al “palomino”!

lunes, 18 de febrero de 2013

La mare del vestit de ratlles verd botella

(Columna publicada al diari El Punt-Avui el 15 de febrer)

Fa uns dies l'Eulàlia G., la meua filla petita, arrapada a la meua falda, em preguntava: “Mama, mama, qui és la teua millor amiga?” Reconec que vaig haver de pensar-m'ho una mica, i no precisament perquè tinga un llarguíssim llistat de candidates entre les quals triar. La veritat és que la meua vida social és molt pobra perquè tinc una tendència a buscar la soledat que de vegades frega límits malaltissos. No podia dir-li (com segurament s'esperava) que era ella la meua millor amiga, perquè pense que, almenys de moment, no puc ser amiga seua. L'he de protegir i l'he d'educar i guiar-la de la mà dels valors que més li convinguen fins que ella tinga capacitat d'escollir valors propis. Sóc sa mare; no puc ser, per tant, la seua amiga. Ara no.

Tanmateix, després de pensar uns instants li vaig contestar convençuda: “L'àvia Antònia (ma mare). Sí, ella és la meua millor amiga.”Tot i això, em pense que no sempre ha sigut així. Tinc alguns records que em fan pensar que quan jo tenia quatre o cinc anys, els mateixos que té ara la meua Eulàlia, més que voler-la, devia necessitar-la molt (llavors encara no podíem ser amigues). Per exemple, tinc estacada a l'ànima la imatge del meu primer dia d'escola. Setembre de 1977. Escoletes prefabricades en el Barri de Sant Miquel, d'Ibi. Centenars de xiquets ploraners i mocosos aborregats en un pati polsós, cadascun davant la prefabricada que se suposava que li havia tocat. Les mestres a la porta amb una bata de quadres rojos enormes i un llistat a la mà. Van dient noms. Els batecs del cor em colpegen els timpans: aviat doña Guillermina dirà el meu. Mama jo no vull anar a escola. Hi has d'anar, dona, has d'aprendre a llegir i a escriure. No vull mama, promet-me que et quedaràs a la reixa del pati i et podré veure quan isca a l'esbarjo. Vinga, intentaré fer-ho. Digues a la mestra que em vindràs a buscar si tinc moltes ganes de plorar. Sona el meu nom. M'arrape a les cuixes de ma mare, que a penes pot moure's. Doña Guillermina baixa les escaletes i m'arrossega pel pati polsós fins al meu lloc de la filera. Entre un núvol de llàgrimes veig que ma mare porta un vestit blanc de ratlles verd botella i grans butxaques a la falda. No se m'ha oblidat mai aquell vestit. Sempre que pense en ella la veig amb el vestit aquell, la pell se li va solcant d'arrugues en la imatge, els dits se li deformen una mica, els cabells se li emblanquinen, però sempre porta aquell vestit quan em ve al cap.

Després, sincerament, no sóc capaç de recordar si quan era adolescent m'estimava molt a ma mare. Segurament no molt. Lo justetet, si sóc sincera. No sé si això li passa a tot el món. A mi sí. Avui, però, em costa concebre la meua vida d'ara sense ella; com més major es fa més gran (persona) la veig. Em sembla a mi que ella és l'única persona que no m'ha decebut mai. I fixeu-vos que “mai” es una paraula que pareix molt curta, però realment és molt gran. Mai. Bé, potser el meu primer dia d'escola sí que em va decebre una mica, perquè la veritat és que no va vindre a veure'm a l'hora de l'esbarjo amb el seu vestit de ratlles verdes. Tampoc m'ho havia promés. De totes formes, he d'admetre que aquella petita decepció va ser el meu primer pas cap a l'autonomia i la independència i ella em va fer la primera empenta.

Amb més de 70 anys, és increïble la capacitat que té ma mare d'estirar-se com una goma elàstica en voluntat i alegria i en capacitat de treball. Sempre està disposada a tirar una mà portant els xiquets a escola o per anant-los a buscar; tothora està a punt per fer-nos una tasseta de til·la per a temperar els ànims i sovint es presta a sargir-nos uns pantalons del xiquet que encara tenen bon passar. Gran experta en aritmètica, és capaç d'administrar la seua magra pensió de manera que sempre li quede un sobre (no tan ple com els del PP, tot s'ha de dir) per si de cas a nosaltres la nòmina no ens arriba a fi de mes o per si el Joan vol anar al cine amb els amics o el Carles té una excursió d'escola o per si li pot comprar a l'Eulàlia un vestit d'aquells que la fan semblar una floricol, que a mi em pareixen un horror, però que a elles, a l'àvia i a la néta, els fa l'efecte que és pur glamur.

La veritat és que amigues n'he tingut moltes al llarg del temps i les he anat perdent a força de criar fills i d'anar fent maletes i llibres. Ma mare, però, ha estat al principi de cada un dels meus fills; quan ha calgut, m'ha ensenyat a fer la maleta amb les coses justes i a no mirar enrere, i sempre s'ha quedat fins al final dels llibres. Ma mare sempre, sempre (una paraula molt llarga…) ha sabut fer-me més amables els camins i menys dures les pedres.

jueves, 7 de febrero de 2013

Guanyar-se el pa

(Columna publicada en el diari El Punt Avui el 7 de febrer de 2013)

Deixeu-me que us conte més coses del meu barri (ja sabeu que jo sóc una dona, més que de poble, de barri): fa uns dies, en anar a pel pa em trobe la Maribel, la fornera, fora de sí, quasi a punt d'una crisi nerviosa. Què tens, dona? Fas mala cara. Que què tinc? —Em diu mentre es venta amb una blonda per a pastissets— Mira! I m'allarga un paper de publicitat d'una carnisseria d'un barri veí del nostre que et regala tres barres de pa si compres un quilo de cuixes de pollastre. Els carrers estan empaperats de publicitat de la carnisseria aquella. Les bústies en van plenes. “Pan gratis para todos!!!”, resa el fullet. I per a què vol la gent tant de pa? —És el primer pensament que em ve al cap— si amb un quilo de cuixes no hi ha prou pollastre per a mullar tantes barres!
Mire fixament la fornera, una dona baixeta, d'aspecte amable, ulls vius, somriure atent i tracte afectuós. Maribel es passa una mà per les galtes acalorades d'indignació mentre amb l'altra busca la barra que li he demanat i que em costarà 80 cèntims. Me l'embolica, com sempre, amb un paperet de color indefinit i si no tinc monedes soltes per a pagar-li-la avui, em dirà que ja li la pagaré quan puga. Em consta que ens fia el pa a més d'una veïna (i segurament més d'una vegada s'ha quedat esperant que li paguen…) Ja dic que Maribel és una dona amable i és, a més, la fornera del barri de tota la vida. La qüestió és que ara ser un comerciant de barri comença a ser un problema, sobretot si el que vens és pa.
Sant Vicent del Raspeig és un poble amb una gran tradició de forns i de pastisseries, però a moltes, com la del nostre barri, mantenir-se obertes els costa molt a causa de la competència deslleial que pateixen des de fa uns anys, sobretot per part de grans superfícies i gasolineres que obrin tots els dies i oferixen pa a totes hores mentre els forns de tota la vida, comerços normalment familiars, només obrin fins al diumenge a migdia i tanquen els dissabtes de vesprada (i amb gran esforços) i ara també pateixen l'assetjament per part d'altres comerços que pretenen fer negoci amb el pa dels altres.
Pan gratis para todos!!!” No us sembla una manera indignant de frivolitzar una de les coses més importants de la vida? Això no pot ser, el pa s'ha de pagar. En principi, una barra de pa pot parèixer un objecte insignificant, però en el fons és el símbol de la dignitat de les persones. Representa la resignació humana al castic bíblic del treball: “et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”, va dir Déu a Adam i des d'aquell moment hi ha alguna cosa més humiliant per a una persona que no poder guanyar el pa per als seus fills?
Entenc jo que, en els temps que corren, cadascú s'ha de buscar la millor manera de guanyar-se el pa, però em sembla que anem malament si el que fem és convertir la nostra societat en un món de llops a canvi de vendre un quilo de cuixes de pollastre amunt o avall. Em fa l'efecte que frivolitats del tipus “pan gratis para todos”, a més de ser innecessàriament perjudicial per als forners del poble, trau la part més fosca, més depredadora i, en definitiva, més “cutre” del veïnat. Us imagineu alguns veïns comprant cuixes de pollastre a cabassos total per a acabar tenint tones de pa dur per a ratllar?
Crec que hi ha maneres molt més dignes i molt menys danyoses d'atraure i conservar la clientela. Al nostre barri, per exemple, també tenim carnisseria: la de l'Encarni, de cal Rosendo, un establiment senzill, discret i net, on normalment no regalen res, però en el qual pots tindre la seguretat que compraràs gènere de qualitat a un preu raonable (encara que no tan barat com el que regala pa), mentre la carnissera et pregunta què et sembla la reforma escolar o com està el teu home o si als teus fills els va bé a l'escola i t'explica que la seua filla s'aplica molt en aquesta o en aquella assignatura i, quan vages a pagar, si mires el preu de la bàscula i compares amb el que et cobren, veuràs que sempre et lleven els cèntims del “pico”. A més a més, si l'Encarni no pot fer funcionar el datàfon (ja us vaig contar que de vegades es fa un embolic) o no tens diners per a pagar, et dirà com la Maribel : ja em pagaràs quan pugues!