lunes, 22 de abril de 2013

Maternitat i sotanes: l'avortament de la irresponsabilitat

(Columna publicada al diari El Punt/Avui el 21 d'abril)

Mai no m'ho hauria pensat: mossen Rouco Varela i jo estem d'acord. Ja us veig les cares: no us ho creieu o què? Què passa? Aquesta que us escriu vol declarar públicament que, com Mossen Rouco, “estic molt descontenta amb el govern”. És més, trobe que les solucions a la llei de l'avortament que aporta el govern no és que siguen insuficients, és que són directament una insensatesa i una pèrdua de temps.
La gent està quedant-se sense casa, els pares i les mares de família estan perdent els treballs amb què pagaven la hipoteca i mantenien els seus fills, la tisorada del govern en educació està convertint el sistema d'ensenyament públic en tristos parracs, les llengües minoritàries tornen a ser perseguides fins i tot pel TSJC. De veres creuen que a les dones ens importa l'opinió que un home amb sotana, que —no sé si és un detall important— ha renunciat a concebre cap fill, tinga sobre si nosaltres podem decidir o no sobre el nostre cos i la responsabilitat i el compromís que comporta la maternitat?
Teníem la llei d'avortament més consensuada de la història de la democràcia. Ara va i, com en tants altres aspectes de la nostra vida política (la nostra vida en definitiva) tornem enrere amb arguments que freguen la irresponsabilitat, com el supòsit que les malformacions del fetus ja no siguen motiu d'avortament, o amb raonaments al límit de la imbecilitat com aquell que “resa” que el perill per a la mare ja no serà una excusa (vull remarcar la paraula “excusa”) per a avortar. Anem a veure, “Monseñor”: que no és una excusa, que és una necessitat; perquè —vosté i jo tornem a estar d'acord amb una altra cosa— per damunt de tot hi ha el dret a la vida. A una vida digna. Les dones també el tenim aquest dret, o no? Ens ha costat anys i panys assolir uns drets que els homes tenien des del naixement només pel fet de ser-ho; no necessitem ara que un home amb faldons vinga a dir-nos què hem de fer amb el nostre cos i amb la nostra vida ni a prohibir-nos res, que a hores d'ara no cal ser molt intel·ligent per a veure que la solució als casos d'avortament que a l'església els resulten més incòmodes pel que tenen de pecaminosos: els embarassos no desitjats, no és la prohibició de l'avortament, és l'educació sexual responsable.
No noteu un tuf de naftalina i d'antigor que tomba de cul? Ja sabeu que a mi, en l'àmbit familiar i amistós, m'agrada l'olor de patxolí, però en “la cosa política” aquesta olor de camfora i de reclosit em fa venir basques i tremolors. I una altra pregunta: No teniu la sensació que Rouco Varela fa més rodes de premsa que el “presidente” Rajoy? Potser és que simplement les fa en viu i no plasmat (o pasmat, és qüestió d'una lletra només) en una pantalla. En tot cas, si a mossèn Rouco li agrada ser una estrella de la pantalla, no serè jo qui m'opose, naturalment. Tanmateix, el que em sembla d'una imbecilitat magnífica és que després isca l'il·lustre Ruiz Gallardon, com un bon xiquet, encaixant la clatellada (el calbot a la meua comarca, ja ho sabeu...) del mediàtic savi de l'església i ens regale un “no nos hemos olvidado, nos estamos ocupando.” Doncs ocupeu-vos de millorar la societat des de la política! On s'ha vist que en un país laic el govern deixe l'església immiscuir-se en el poder legislatiu?

lunes, 15 de abril de 2013

Perversions setmanals

(Columna publicada al diari El Punt/Avui el 14 d'abril)

Ja que fa uns dies us vaig confessar que de vegades veig Canal 9, deixeu-me que us òbriga la meua ànima perversa una mica més i us diga que —entre vosaltres i jo—: tots els diumenges em compre El País Semanal. De fet, per a mi el diumenge no és diumenge si no faig el ritual de passejar el Siset (el meu gos), comprar una barra de pa i fer-me amb un exemplar del setmanari d'El País.
La veritat és que les opinions dels principals columnistes d'aquest diari em resulten bastant properes, sobretot les de Javier Marías i les de Maruja Torres. També em feien el pes les de Rosa Montero abans que li entrara la dèria de construir columnes bastant fluixetes a partir de les pàgines web d'emprenedors i lluitadors diversos. Ara bé, hi ha un punt que jo porte molt malament. O millor dit, que gran part d'aquests columnistes han portat molt malament en els últims mesos: el català. Recorde que quan començava a parlar-se seriosament del referèndum sobre la independència de Catalunya, l'anticatalanisme de Javier Cercas fregava la paranoia. Tots els diumenges, erra que erra, entestat a demostrar-nos que són uns pocs els catalans que estan per la independència i vinga a pegar-li voltes a la troca de la majoria, de les lleis i de la Democràcia.
De sobte, un diumenge, la paranoia anticatalanista es va apoderar també del teclat de Santiago Rocangliolo, escriptor peruà establert a Barcelona des de fa anys, i ens regalà també la seua opinió sobre la independència de Catalunya. El seu raonament en contra de la independència, per a ell, era de caixó: vol que els seus fills (que, segons afirmava, ara mateix estudien en català) sàpien parlar espanyol. Tan simple com això. Immens! Però saben parlar espanyol ara mateix o no? Jo m'imagine que sí, perquè segons es dedueix de l'article, l'espanyol és la llengua vehicular familiar i perquè, no sé vosaltres, però jo no conec cap espanyol que no en sàpia parlar. Per tant, que el senyor Rocangliolo pretenga fer pressuposar al lector que la independència anirà lligada a un misteriós oblit lingüístic em sembla una sobirana estupidesa i un intent de manipulació (tot i que això és el que se suposa que han de fer els escriptors) d'allò més maldestre. O és que “se cree el ladrón que todos són de su condición”?
Un altre tema que, de vegades també porte malament és el dels personatges que entrevisten. En el número d'aquesta setmana tenim una entrevista breu a Natàlia Sanmartín, periodista econòmica en Cinco Dias, que ara publica la seua primera novel·la, “El despertar de la señorita Pim”, que eixirà a la venda en 70 països i sis idiomes. La primera novel·la! 70 països! Sis llengües! Digueu-me envejosa... Caram! Crec que estic molt mal relacionada: no us imagineu el peregrinatge per premis que van haver de fer les quatre míseres novel·les que m'han deixat publicar. Igual no són les meues magres relacions, igual és que el català em limita, vés a saber!
Immensa és també l'entrevista que li fan a un dels famosos preferits d'El País: Manzanares. Aquesta és la segona vegada que l'entrevisten en un any. La primera era més breu i només li demanaven que parlara sobre quina era la persona que més l'havia influït en la vida (un dels seus professors del col·legi Aitana d'Alacant...). En l'últim número li dediquen la portada: Manzanares al natural. Hi apareix de perfil, amb un repentinat que deixa veure els caminets de la pinta, tors despullat, rosari al coll i capot brodat de clavellines al muscle. Natural, natural. Qui no es posa el rosari i el capot dels diumenges per anar a comprar el pa i el periòdic?
No us sembla pervers que a un home que mata animals amb les sangs fredes li diguen “Maestro”, un periòdic el definisca com a “icona global” i una tarada com jo es llitja l'entrevista i us la reporte? Crec que comence a necessitar ajuda professional.

lunes, 8 de abril de 2013

Tradicions i qüestions de fe

(Columna publicada al diari El Punt-Avui el 5 d'abril)


Ara que ja pareix que em comença a passar un poc la ressaca de tradicions, santedat i qüestions de fe, deixeu-me que us conte què he fet aquestes vacances: he vist les notícies a Canal 9. Que sí, que sí, com us ho dic! Ja sabeu que una és rareta de mena i només de pensar a eixir a menjar-me la mona en qualsevol dels paratges bellíssims que tenim al Sud (encara que parega que només som un secarral) i veure'l atapeït de gent que es munta el “xiringuito” davall del primer arbre que veu, aparca l'àvia en la ganduleta, trau la barbacoa i deixa eixir la xicalla del cotxe corrent darrere una pilota com bous embolats, ja em venien basques. Així doncs vaig decidir quedar-me a casa i fer una cosa especial, una cosa que no faig mai: veure la tele.
Impactant, l'experiència! Mira que tenim una televisió autonòmica “canyí” i pplural (ai! Se m'ha enganxat la p!). Divendres Sant, al Notícies 9, no van oferir ni una notícia econòmica ni política. Jo, en principi, com que veia la redifusió, vaig pensar que no havia arribat a temps i que agafava el programa a la meitat: no podia ser que només posaren notícies de les diferents tradicions sobre la representació de la Passió de Crist i ja directament els esports. Em vaig esperar amb atenció i paciència i vaig vore “la cosa” per segona vegada. Com ho llegiu: dues vegades! I res, només tradicions religioses i futbol. On estaven les notícies? És que no havia passat res al món o és que com que han despatxat als seus professionals més seriosos i solvents ara no tenen qui faça la faena? És simplement que algú té molt clars amb quins valors vol manipular la idiotesa d'alguna gent (vull pensar que són els menys…).
Ja em perdonareu la irreverència els creients i els amants de les tradicions, però és que a mi algunes de les celebracions que es fan en nom de la tradició em pareixen “flipants” . Tanta capa i capirot, tant vellut i tanta porpra, els guants blancs, les saetes i els tambors què tindran a veure amb el tal Jesús de Natzaret, suposant que efectivament fóra qui deia ser?
Una de les tradicions reportades pel Notícies 9 és una crucifixió real que es fa en alguns llocs de Filipines. Real! La gent s'estaca els claus a les mans i als peus i es deixa penjar d'una creu en senyal de fe. Això sí, el locutor avisava que “l'Església Catòlica desaconsella aquestes pràctiques.” Com que l'Església Catòlica? Això ho desaconsella el sentit comú! És o no?
Una altra de les tradicions de les qual va fer ressò la “nostra” televisió autonòmica va ser un dels actes que es veu que té lloc cada divendres sant al Vaticà: el papa pregant estés al terra mentre un grapat d'homes amb faldons més o menys acolorits es limitaven a mirar (De veres que no els vénen ganes d'esclatar a riure amb tanta pompa i sumptuositat? Jo no sé si em podria contindre). El reporter informava que aquest prec es fa en penombra en senyal de penitència. Gitat sobre una catifa persa i un coixí de vellut roig? Això és penitència? Ai! Si el papa Francesc vinguera a orar una nit estés sobre el meu llit cinquantenari, record del casament dels meus pares, sí que sabria el que és penar!
Ja us dic: perdoneu-me els creients i els amants de les tradicions; però jo em quede amb la tercera accepció de “tradició” del DIEC: “costum que ha prevalgut de generació en generació”. I què voleu que us diga? Hi ha actes i rituals que per molt que els repetim una vegada i una altra, per molt que els transmetem de pares a fills, no acaben de tindre un sentit i una explicació raonables i no me'ls puc prendre seriosament, per molt que ho intente. Ja voldria jo tindre la capacitat i el do de fer actes de fe, fins i tot amb les notícies de Canal 9, que per això el financem entre tots: perquè en lloc de notícies ens oferisca qüestions de fe