lunes, 14 de enero de 2013

Maria i l'última volta a sol

Columna publicada al diari El Punt/Avui el 12 de gener

Sabeu? Fa unes setmanes, el meu fill, Carles C., em deia una mica angoixat: “Mama, mama, alguns dels meus amics diuen que el món s'acabarà el 21 de desembre. Tu creus que és cert?” Home, doncs jo pense —li vaig contestar— que el món s'acaba tots els dies per a algú. El món s'acaba tots els dies, de colp o a poc a poc, segons t'ho mires.
De fet, us escric el mateix dia que s'ha acabat el món per a Maria. Ha completat la seua última volta al sol. Setanta-cinc voltes senceres i l'última l'ha enllestida agafada de la mà de la seua germana xicoteta (ma mare), que li cantava cançons de bressol mentre ella era del tot aliena a la mort, que ja començava a acotxar-la. Em pregunte quantes vegades devia haver sigut al revés, quantes cançons de bressol degué cantar Maria a les seues germanes xicotetes, filles totes d'uns pares llauradors més avesats a la terra i a la misèria que a les carícies i a les cançons.
Ben mirat, poc o molt, jo forme part d'aquell món arrelat a la terra, del mas del poble i els rastres de llonganisses assecant-se penjades d'una canya al pastador, del pou amb la porteta blava i el forn de llenya d'El Llosar, la finca dels avis, feta trossos després que morira l'àvia Assumpció. Poc o molt forme part d'un món forjat amb les absències de l'avi i els silencis de l'àvia. Sóc un trosset d'una família llarguíssima de les que passa molts anys sense veure's. Ara tinc la sensació que no ens veiem des que l'àvia va deixar de pastar-nos pastissets de moniato per Nadal. D'això ja fa quinze anys i vés a saber si no arribarà un moment en què ja només ens veurem en els enterraments. Vet aquí un símptoma d'un món en indefugible perill d'extinció.
Tanmateix, tot i que jo forme part d'aquest món arrelat a la terra, per diverses circumstàncies no he pogut o no he sabut estretir lligams amb els meus i tinc ben pocs records dels membres de la meua família. De fet, no sabria explicar molt bé com era físicament la Maria dels últims quinze anys, perquè confesse que feia moltíssim temps que no la visitava, i ara pense que no tinc més excusa que la deixadesa. Al tanatori, algú em va preguntar “Has vist com està la pobra?” I certament no l'havia vista perquè no l'havia volguda mirar dins d'un taüt. El poc que recorde d'ella és una dona bonica amb ulls brillants i somriure una mica trist. I recorde, sobretot, no sé per què, un dinar de Nadal de fa molts anys. Molts. Jo devia tindre uns cinc o sis anys i la tia havia cuinat sopa coberta (recepta de tradició familiar) i em va explicar que els trossos de carn que suraven pel brou eren de “morelleta”. Anys més tard vaig saber que allò era l'estómac de la gallina i ja no vaig tornar a menjar mai més sopa coberta; però sempre que he anat a la carnisseria i he vist les morelles m'he recordat de la sopa aquella i de la tia Maria, encara que fera molt temps que no la veia.
Ahir, mentre rebíem el condol com marca la tradició del meu poble: les dones de la família en el primer banc de l'esquerra de l'església i els homes a la porta, mirava el taüt i em feia la sensació que soterràvem el poc que queda del nostre món. Ja no ens queda pràcticament res: ni el pou de la porteta blava, ni les llonganisses del pastador, ni el forn de llenya, ni els pastissets de moniato de l'àvia Assumpció, ni tan sols la morelleta de la sopa de la tia Maria. Una de les poques coses que queda del món que estem condemnats a soterrar és precisament aquella separació de gènere: les dones a l'esquerra i els homes a la porta. Com si la mort no fóra igual per a tots. Com si no tinguérem tots la condemna de fer un dia la nostra última volta al sol. Com si el món no s'acabara de la mateixa manera per a tots: de manera indefugible.