lunes, 22 de septiembre de 2014

La ridiculesa dels prejudicis lingüístics

(Columna publicada al diari El Punt/Avui el 20 setembre)

Permeteu-me que em repetisca: hi ha coses que es porten gravades de manera inevitable a l'ADN. Els valencians (molts, moltíssims), el menfotisme i la submissió lingüística; els espanyols (també molts, moltíssims), la supèrbia i la mandra lingüística. O, segons com, l'absoluta incapacitat per a aprendre una llengua minoritària pel sol fet que és això: la llengua d'uns pocs dels quals se'n foten, perquè són això: una minoria, i entendre'ls suposa un esforç superlatiu. Supèrbia en definitiva.

Us pose en antecedents. He d'encarregar una col·lecció de rondalles que eixirà cada diumenge en un diari qualsevol. Ho he de fer per a portar-la a la Biblioteca de l'IEC d'Alacant, de la qual, de moment en sóc “regent”, per tant necessitaré una factura per justificar les 11 despeses dominicals que faré. Trie a l'atzar un quiosc que em ve de pas i hi entre: “Bon dia” i veig que a l'ama se li desencaixa la cara. Decidesc, doncs, que parlaré castellà perquè no vull entrar en conflicte amb tan malcarada dependenta, ja que necessite de totes totes aconseguir la col·lecció i complir amb la faena que m'han encarregat. Em deixe sotmetre lingüísticament. Li explique que “cada domingo el periódico tal traerá una rondalla….” Que si me la pot guardar, etc, etc. Acordem que així serà i que la factura me la farà al final de la col·lecció. Arriba el diumenge i la del quiosquet em diu que el periòdic no porta res del que jo li havia explicat.

Mentre ella es disculpava, jo li assenyalava el llibret en qüestió que tenia davant mateix dels ulls i li dic que sí que ho porta, que és la rondalla que té sobre el taulell i que, a més, en té una muntonada. “Ah, exclama ella, como me hablaste en valenciano…. Y me dijiste rondalla. No te entendí. Si me hubieses hablado en castellano…”. Fa lleig que jo ho confesse: però jure que l'únic que vaig dir en valencià va ser aquell desafortunat “bon dia”. Tot i això, córrec a casa i consulte el Diccionario de la Lengua Española de la RAE. Rondalla: “Cuento, patraña o consejo”. Ai! Caram! A la supèrbia hem d'afegir-li una magnífica incultura, una ignorància fenomenal. Ni la seua llengua dominen alguns, i això que no en saben altra!

No us penseu, però, que la illetrada dependenta és un cas únic. No! Ridículs personatges presos de prejudicis impertinents me'n trobe cada dia. Ara fa una setmana rebotava per les xarxes socials la meua última columna, i què em trobava entre els comentaris? “Ahora en cristiano”. “Pare nostre que esteu en el cel….” Vaig contestar a l'afortunat comentarista, que al seu torn em va respondre: “Una grande y libre”. Encara estem així: envoltats d'ignorants i feixistes que fan de la supèrbia i de la incultura les seues senyes d'identitat?I hem de compartir territori, temps i impostos amb ridículs veïns plens de prejudicis grotescos? On està escrit? De veritat que diu això la tan bramada Constitució? Jo em pense que no; i si molts d'aquests personatgets mesquins que tant s'hi aferren se l'hagueren llegida, estarien d'acord amb mi. És més: si la respectaren tant com diuen, del Preambul (tampoc cal anar molt més lluny) en farien un mantra: “Protegir tots els espanyols i els pobles d'Espanya en l'exercici dels drets humans, les seues cultures i tradicions, llengües i institucions.” I tots som tots. O què? Perquè si nosaltres som “menys tots”, no hi volem ser.

miércoles, 10 de septiembre de 2014

La gràcia de l'independentisme

(Columna publicada al diari El Punt-Avui l'11 de setembre de 2014)
Trobeu vosaltres on és la gràcia de l'independentisme? Ho pregunte perquè, ja sabeu —almenys els que em coneixeu o els que recordeu vagament aquelles teranyines que teixia jo per ací fins no fa molts mesos— que jo sóc una persona seriosa de mena i a penes sóc capaç de veure la gràcia de res. Tanmateix, resulta que segons he vist últimament en alguns mitjans de comunicació: l'independetisme és graciós. Com us ho dic. Una qüestió tan greu com el fet que una nació vulga separar-se d'una altra desprès de segles entre la convivència i la submissió i el sotmetiment (segons com t'ho mires) a algunes persones els sembla cosa de broma.
En aquest sentit, fa un parell de dies ja em sonaven a broma les paraules de Rajoy i del ministre Gallardon quan afirmaven que “ho tenen tot preparat” per si finalment el 9 de novembre els catalans decideixen fer la famosa consulta. Em feia gràcia, perquè clar, què és el que han preparat? Les forces de seguretat de l'estat? L'exèrcit? Un govern suposadament demòcrata impedirà a la força que els ciutadans exercisquen el dret més democràtic de tots: el del sufragi? Va seriosament això? No, jo em pense que no, perquè això seria molt semblant a un cop d'estat o a una declaració de guerra contra una nació que no té exèrcit, ni legió ni cabra que traure a desfilar el dia de l'orgull nacional. Ho tenen “tot” preparat. Quin misteri o quin perill aquest “tot”!
No em deixen indiferent, però, les paraules i les actituds de certes cadenes i determinats presentadors de televisió que, per tinguts com a “progres”, exercixen un poder importantíssim en una gran massa de població. No em deixen indiferent i a més m'indignen una cosa de no dir pel que impliquen d'hipocresia i per la desesperança que provoquen en gent que creu en la rigorositat periodística i en la possibilitat de redreçament polític. Comente això perquè fa un parell de dies que veig com periodistes de la Cuatro i de la Sexta (cadenes i persones suposadament progressistes i d'esquerres, alguns dels quals pertany —i cobra— a grups de comunicació catalans) es pixen de la risa i fan broma a costa del sentiment identitari de part de la població de Catalunya i dels Països Catalans i no me'n puc avenir; sobretot quan veig que fan una manipulació flagrant i oportunista de l'independentisme identificant-lo amb la manera de fer de la família Pujol de forma mesquina i ben poc professional.
Per il·lustrar amb un exemple açò que acabe de dir, només heu de fer un repàs del programa “El Intermedio” de la Sexta (suposadament d'allò més “progre” i innovador, diverit i graciós) del dia 10 de setembre, i observar la visió que ofereixen de la Diada i, sobretot, el missatge que transmeten sobre l'independentisme en mostrar unes declaracions de Marta Ferrusola de caire indiscutiblement racista (“en un hospital atenen abans a una dona immigrant perquè crida més, mentre una dona catalana no crida…” “Els musulmans fan proselitisme i un dia et trobes una mesquita en un baix i un altre ho ompliran tot perquè els que creiem…” etc, etc, etc) i acabar amb un colofó del tipus: “esta es la Cataluña independiente que quieren”. Que vol qui, senyor Gran Wyoming? Perquè, que jo sàpia, la voluntat d'autogovern i de independència no el representa aquesta senyora d'un home que amb més de 30 anys de poder no ha fet un pas important cap a l'independentisme. La voluntat d'independència la manifestem les persones que intentem viure amb dignitat malgrat el despotisme d'un govern suposadament democràtic i malgrat els periodistes que li fan el treball brut a un polítics incompetents i a una societat ignorant i absolutament  intolerant.
De totes formes, bromes a part, després de l'11 de setembre, vindrà el 12 i després del 9 de novembre vindrà el 10 i no passarà res: continuarem tenint periodistes que viuen de frivolitzar la voluntat dels ciutadans i, com diu el meu amic Emilio Escobar Borràs, molts ciutadans continuarem recordant el gran Pepe Rubianes amb veneració: “a la mierda la puta España (i els periodistes llepaculs)”.

lunes, 24 de marzo de 2014

El gafarró

Columna publicada al diari El Punt-Avui
Avui, de sobte, tot em pareix literari. No sé per què, m'ha vingut al cap el dia que l'Hipòlit, un amic de fa molts anys, em va regalar un gafarró que havia atrapat amb envisc, i sense esperar-m'ho, la imatge d'aquell pardalet que m'enamorava perquè vivia com jo: atrapat entre l'envisc i la gàbia, m'ha omplit el cap de paraules fàcils d'enllaçar com les baules d'una cadena. Veig literatura allà on gire el cap. Fins i tot trobe literària la veïna, grossa i desgrenyada, que cada vesprada, a l'hora d'arreplegar els xiquets d'escola, se'n baixa al bar i s'atipa a pastissos i a cubates mentre el seu fill, que no deu tindre més de vuit o nou anys, torna sol a casa. Aquesta vesprada, quan passava per davant d'ella amb els meus deures maternals complerts, li he vist els dits bruts de nata i li he intuït l'olor agredolça del whisky amb coca-cola, i llavors el cor se m'ha omplit d'una tendresa insòlita. Em pense que la veïna deu ser com el meu gafarró i em pregunte si li agraden les reixes de les seues limitacions, tan humanes.
A mi, a diferència del que devia passar-li al gafarró de la meua adolescència, ara sí que m'agraden les reixes de la meua gàbia en la mateixa mesura que m'agraden les baules de la cadena de paraules que em lliga a la realitat. Les paraules ho limiten tot: la realitat d'ara i la memòria. Poder dominar les paraules és poder controlar el temps. El passat i el present. O no?
Casualment, no fa molt, vaig trobar l'Hipòlit (potser per això avui pense en el gafarró aquell), i la Mariu, la seua dona, que malgrat els anys, conserva el temperament, l'empenta, l'alegria i la bellesa que als altres el temps ens arrabassa sense miraments, ens va servir unes copes de vi i va obrir un àlbum de fotos com qui destapa la caixa de Pandora. Allà hi era jo, un dia que es veu que férem una paella al Barranc de L'Encantà fa vint anys. M'hi costava reconèixer-me en aquella xica esparragada de cabells llargs i rojos i nas allargassat; però el vernís de les ungles i el carmí dels llavis m'hi delaten indubtablement. Qui sinó jo és capaç d'anar al camp amagada sota una màscara de maquillatge (no siga que les meues imperfeccions delaten la meua humanitat.)? Ara hi pense i fa més de vint anys que m'emmascare d'una manera o d'una altra: amb pólvores o amb paraules…
Mirava i mirava la imatge i em costava recordar el dia, el gust de la paella, l'olor dels pins… Devia ser principi d'estiu… Potser Pasqua, si em base en les sabates que porte en la foto (així sóc jo des de fa vint anys: inepta per a calçar-me unes espardenyes…). No aconseguia ubicar el record, per això ara necessite posar-li paraules. Per controlar-lo. Per dominar la memòria, que també és com el meu gafarró: li obris la porta de la gàbia després de molt de temps i no sap molt bé cap a on volar. No sap, de fet, si vol volar. És tan difícil i, de vegades, tan perillós, deixar anar sobre un paper el vol d'unes ales polsoses i el pas d'unes potes plenes d'envisc!

martes, 4 de marzo de 2014

Dones i independència

El Punt-Avui.

No sé si recordareu que fa uns mesos corria per la xarxa la fotografia d'unes dones espectaculars vestides amb una ajustada granota de licra color taronja que servien de reclam en Fitur per publicitar la “Comunidad Valenciana” d'Alberto Fabra i que van ser ben criticades (amb tota la raó del món, al meu parer) per les connotacions masclistes que tenien i per l'ús que s'hi feia del cos de la dona.
Doncs bé, jo pensava que, en matèria de gènere començàvem a avançar un poc i, per tant, això només passa en l'Espanya més casposa i que imatges així només poden fer gràcia a individus de la calanya dels que ens governen (i als que els voten) en aquestes terres del sud i s'entesten a no deixar que la nostra cultura, inexorablement lligada a Madrid i a les seues necessitats, vaja més enllà de les falles, els petard, la paella i unes dones tremendes amb unes bones mamelles.
Quina no seria la meua sorpresa quan, fa uns dies, em trobe que corria per les xarxes socials una fotografia de mitja dotzena de xiques impressionats abraçades a una metralleta amb els pits descoberts. El peu de foto resava una cosa així com “guerrilleres catalanes defensant el front dels Pirineus”. Pels comentaris que es podien llegir, us assegure que havien fet gràcia a un grapat d'homes, que pels perfils que tenen, diries d'ells que són progressistes, independentitstes i d'esquerres.
Veureu, com a dona d'esquerres i progressista que entén bé i veu cada dia més justificable i més necessari el procés d'independència, m'esperava molt més dels meus companys. Quan vaig fer un toc d'atenció a la foto de les guerrilleres catalanes i vaig remetre a les “xiques de Fabra” algú (un home) em va demanar “un poc de sentit comú i de bon humor”. Ja sabeu que jo sóc molt de la broma, però, mireu, ara el bon humor el descartem perquè a les dones no ens agrada que es riguen de les nostres mamelles.
Pel que fa al sentit comú, el meu particularment em fa plantejar-me una pregunta: quan se'ns ompli la boca d'independència, de quin país estem parlant? Ho dic perquè, clar, si en el país resultant d'un procés tan importantíssim per a la nostra cultura i la nostra societat anem a repetir esquemes, jo m'ho vull repensar, perquè al “macho ibérico ” ja li tinc agafat el punt, i en canvi el masclista “progre” no sé de quin peu coixejarà (del d'enmig, supose, com els altres…).
El procés d'independència té sentit si guanyem en conjunt: si les millores són econòmiques, socials, culturals, lingüístiques i d'igualtat de gènere. Té sentit si guanyem tots i totes. Això és el que hauria de dir el sentit comú, o què?

martes, 11 de febrero de 2014

Entre l'aixovar, els llençols i les lletres, la meua herència.

Dimcecres 5 de febrer de 2014. 16.40 h. Estic sola a la sala d'espera de la planta de cardiologia d'un hospital qualsevol. Mire per la finestra per entretindre el tedi: la vesprada griseja una mica i l'aire mou lleugerament les branques dels ficus benjamina que omplin l'aparcament. El silenci ho ocupa tot, però sé que aviat em cridaran per megafonia per a una revisió que ja és quasi rutinària de tan repetida. Es veu que tinc un cor vell com aquells “SEAT 600” de col·lecció, i que, a més, fa la funció més literària que pot fer un cor: patir.
De sobte aquella veu metàl·lica i una mica llòbrega del megàfon diu el meu nom i m'assigna una consulta: la 3. Número màgic... M'hi reben la propietària de la veu: una infermera amabilíssima que res té a veure amb el to fantasmal que se sent a la sala d'espera, i el cardiòleg: un home agradable i amb un sentit de l'humor ben d'agrair, que revisa els meus electros i les meues analítiques, rebufa i em torna a preguntar pels antecedents familiars per anotar-los, com un jeroglífic en el meu historial mèdic i en el full per a la següent sessió, una vegada més. Llavors em mira per damunt de les ulleretes amb els ulls vivíssims i em diu: “Caram! Espere que a banda d'aquesta herència els teus pares t'hagen deixat almenys un bon aixovar! Em cau bé aquest metge, m'agrada que em diguen les coses clares i amb un punt d'humor.
Pense, de sobte, en uns llençols. Ma mare tenia uns llençols de fil brodats amb les seues incials, que robaven el cor. Preciosos. AC, a punt de creu, brodats per ella mateixa quan eixia de la fàbrica i es dedicava a procurar-se un aixovar com cal per a quan es casara amb un home com cal. A mi, ella em va dir un dia que no em faria aixovar i que ella i el pare em pagarien una carrera, la que jo volguera, perquè no em calguera casar-me si no em venia de gust. D'aquesta manera, tot i que mon pare era un home de ciència, jo vaig triar una carrera de lletres perquè les novel·les que llegia ma mare a grapats em tenyien la infantesa de rosa i jo no m'imaginava la vida fora d'aquelles pàgines plenes de cors trencats i refets. La vida, per sort, m'ha fet veure més colors i m'ha ensenyat a enfilar l'agulla per mirar de recosir jo mateixa les escletxes dels cors.
Així doncs, com que ma mare només es comprometia a deixar-me en herència un profundíssim amor per les lletres, l'àvia Assumpció em va comprar uns llençols. Uns llençols preciosos que em va portar d'Andorra en un d'aquells viatges en què l'autobús arribava a la Plaça de la Palla d'Ibi, ple d'avis, transistors, formatges de bola i paraigües d'aquells que es pengen al muscle amb una cinta. Ah! I de llençols de setí per a l'aixovar, com els meus. Elegantíssims (no tant com els que brodava ma mare, però): rosa amb flors grises. La llàstima és que no els vaig poder estrenar, perquè, encara que no em calguera casar-me, perquè tenia carrera i sabia de lletres, em vaig casar amb un home molt gran, que no cabia en aquells llençols i els vaig haver de donar.
“Et prens el propranolol les dues vegades al dia, com et vaig dir?” La veu amable del cardiòleg em trau dels llençols i em retorna a l'herència física i patològica de dec haver rebut dels meus pares. “Propranolol”: fàrmac beta bloquejant que s'utilitza per a tractar ritmes anormals del cor, malaltia cardíaca...” no sí al final també acabaré sabent de ciència... “sí, senyor, sí que me'l prenc”. Silenci llarg. La finestra de la consulta 3 pega a un lateral de l'hospital, no hi ha ficus benjamina que freguen i verdegen el cel i s'hi veu encara més gris que el de la sala d'espera. Tanmateix, jo no puc més que veure les coses tenyides d'un lleu color rosa, encara. Aquest és el pes de les lletres que em van deixar per herència i aixovar: el rosa, malgrat tot.

viernes, 24 de enero de 2014

De prodigis a productes: el poder de la societat de consum

FIL D'ARANYA (El Punt/Avui)

L'altre dia anava en el cotxe escoltant una cançó d'Elvis. Em sembla que era un prodigi de cantant: innovador, trencador, carismàtic… Em fan molta curiositat les persones capaces de convertir-se en personatges i de trastocar la dignitat i la compostura de les masses que els aclamen.
El mateix em passa amb l'actriu Marilyn Monroe. Ara pareix un físic relativament fàcil d'imitar, però ella sabria l'esforç i les penes que li degueren costar el pas de Norma Jeane a Marilyn Monroe, el pas de “persona” a “personatge”. Com en el cas de l'Elvis, la seua presència ho omplia tot. Eren un prodigi de bellesa, de veu, de magnetisme, capaç de fer embogir d'èxtasi la gent que se'ls arremolinava als peus de l'escalinata. Ho devien tenir tot. Èxit.
Tanmateix, el prodigi que foren al principi, amb el pas del temps es convertí en un producte vulgar que el sistema utilitzava a pler per idiotitzar masses “aborregades”. Trist final el que tingueren l'un i l'altra esgotada l'essència del prodigi a colp de producte social!
Confessem-ho, però: ens agraden els productes. Ens agraden els cossos perfectes ben perfumats i coberts de roba bonica; ens encanten les cares precioses empastifades de maquillatges miraculosos. Ho pense ara que tot just acabem de passar les amables vacances de nadal plenes d'anuncis de colònies promocionades per prodigis de dones i d'hòmens que comencen la davallada cap al producte social i publicitari, manipulador de masses idiotitzades per rostres bonics i colònies cares. Masses àvides de consumir productes qualssevol.
I ara vénen les rebaixes per seguir entretenint- nos, divertint-nos i distraient-nos mentre algú mou el món sense que nosaltres acabem d'assabentar-nos ben bé cap a on.

lunes, 13 de enero de 2014

Cagarrines literàries


“Ja no escrius?”—Em pregunta un dels meus “pacients” lectors, que de tant en tant ve a visitar-me al despatx. “Ja no escrius?”— No. Ja no escric. “I per què?” Per què? Doncs no ho sabria dir ben bé. Crec que no escric perquè el món em posa malalta i pense que no paga la pena d'escriure'l. O què?
Em fa l'efecte que la gent pensa que els escriptors escrivim molt, que escrivim tot el temps (per això som escriptors, o no?). Potser, però, és que jo no sóc escriptora. Fa temps que hi pegue voltes i cada dia estic més convençuda que el que més m'agrada escriure, a banda de la llista del supermercat, són les sol·licituds d'espais per a exposicions i els documents de pagament de conferències. Aquest tipus de literatura “documental”, a banda d'omplir-me el frigorífic i les panxes dels meus, ompli sobretot el meu món de coses boniques i de respostes raonables. Quan és que vaig deixar de ser escriptora per convertir-me en documentalista? No ho acabe de tindre molt clar. O potser això de ser escriptor és com ser sacerdot o metge? Un ho és per a tota la vida? Tampoc ho sabria dir.
Un dia, fa anys, en una reunió d'escriptors, una de les meues companyes va eixir corrents després del torn obert de paraula dient que se n'havia d'anar perquè “estava escrivint-se damunt”. Així, com qui, de sobte, té cagarrines… UUUUaaaala, quina enveja! A mi, aquest tipus de “cagueroles” (ho diré en el parlar del meu poble perquè algú a qui m'estime bé no em puga “bonegar”) no m'agafen mai.
A mi, com us dic, el mal de ventre me'l fan les estupideses del món immediat que ens envolta, que cada vegada em sembla més tòpic i més hipòcrita: reialesa robant pasta a grapats per pura cobdícia i pel més vil menyspreu a la ciutadania que li ompli l'estómac i li manté la corona dalt del cap, polítics ineptes protegint “no-nats”, assegurant vides inexistents, mentre maltracta les persones dependents i els nega una qualitat de vida mínimament digna, governants aparentment maldestres i manifestament cínics que ens furten drets lingüístics, socials, sanitaris… I persones callades, ciutadans poreguts, resignats a la condició de vassalls incapaços de sacsar les solapes dels que manegen les cordes de la nostra vida de “pacients” súbdits. El silenci, la por i la resignació ciutadana em rebolica la panxa. Pacient lector que m'estimes en justa mesura, com vols que tinga ganes d'escriure? El que necessite és un antidiarreic social!