lunes, 24 de marzo de 2014

El gafarró

Columna publicada al diari El Punt-Avui
Avui, de sobte, tot em pareix literari. No sé per què, m'ha vingut al cap el dia que l'Hipòlit, un amic de fa molts anys, em va regalar un gafarró que havia atrapat amb envisc, i sense esperar-m'ho, la imatge d'aquell pardalet que m'enamorava perquè vivia com jo: atrapat entre l'envisc i la gàbia, m'ha omplit el cap de paraules fàcils d'enllaçar com les baules d'una cadena. Veig literatura allà on gire el cap. Fins i tot trobe literària la veïna, grossa i desgrenyada, que cada vesprada, a l'hora d'arreplegar els xiquets d'escola, se'n baixa al bar i s'atipa a pastissos i a cubates mentre el seu fill, que no deu tindre més de vuit o nou anys, torna sol a casa. Aquesta vesprada, quan passava per davant d'ella amb els meus deures maternals complerts, li he vist els dits bruts de nata i li he intuït l'olor agredolça del whisky amb coca-cola, i llavors el cor se m'ha omplit d'una tendresa insòlita. Em pense que la veïna deu ser com el meu gafarró i em pregunte si li agraden les reixes de les seues limitacions, tan humanes.
A mi, a diferència del que devia passar-li al gafarró de la meua adolescència, ara sí que m'agraden les reixes de la meua gàbia en la mateixa mesura que m'agraden les baules de la cadena de paraules que em lliga a la realitat. Les paraules ho limiten tot: la realitat d'ara i la memòria. Poder dominar les paraules és poder controlar el temps. El passat i el present. O no?
Casualment, no fa molt, vaig trobar l'Hipòlit (potser per això avui pense en el gafarró aquell), i la Mariu, la seua dona, que malgrat els anys, conserva el temperament, l'empenta, l'alegria i la bellesa que als altres el temps ens arrabassa sense miraments, ens va servir unes copes de vi i va obrir un àlbum de fotos com qui destapa la caixa de Pandora. Allà hi era jo, un dia que es veu que férem una paella al Barranc de L'Encantà fa vint anys. M'hi costava reconèixer-me en aquella xica esparragada de cabells llargs i rojos i nas allargassat; però el vernís de les ungles i el carmí dels llavis m'hi delaten indubtablement. Qui sinó jo és capaç d'anar al camp amagada sota una màscara de maquillatge (no siga que les meues imperfeccions delaten la meua humanitat.)? Ara hi pense i fa més de vint anys que m'emmascare d'una manera o d'una altra: amb pólvores o amb paraules…
Mirava i mirava la imatge i em costava recordar el dia, el gust de la paella, l'olor dels pins… Devia ser principi d'estiu… Potser Pasqua, si em base en les sabates que porte en la foto (així sóc jo des de fa vint anys: inepta per a calçar-me unes espardenyes…). No aconseguia ubicar el record, per això ara necessite posar-li paraules. Per controlar-lo. Per dominar la memòria, que també és com el meu gafarró: li obris la porta de la gàbia després de molt de temps i no sap molt bé cap a on volar. No sap, de fet, si vol volar. És tan difícil i, de vegades, tan perillós, deixar anar sobre un paper el vol d'unes ales polsoses i el pas d'unes potes plenes d'envisc!

martes, 4 de marzo de 2014

Dones i independència

El Punt-Avui.

No sé si recordareu que fa uns mesos corria per la xarxa la fotografia d'unes dones espectaculars vestides amb una ajustada granota de licra color taronja que servien de reclam en Fitur per publicitar la “Comunidad Valenciana” d'Alberto Fabra i que van ser ben criticades (amb tota la raó del món, al meu parer) per les connotacions masclistes que tenien i per l'ús que s'hi feia del cos de la dona.
Doncs bé, jo pensava que, en matèria de gènere començàvem a avançar un poc i, per tant, això només passa en l'Espanya més casposa i que imatges així només poden fer gràcia a individus de la calanya dels que ens governen (i als que els voten) en aquestes terres del sud i s'entesten a no deixar que la nostra cultura, inexorablement lligada a Madrid i a les seues necessitats, vaja més enllà de les falles, els petard, la paella i unes dones tremendes amb unes bones mamelles.
Quina no seria la meua sorpresa quan, fa uns dies, em trobe que corria per les xarxes socials una fotografia de mitja dotzena de xiques impressionats abraçades a una metralleta amb els pits descoberts. El peu de foto resava una cosa així com “guerrilleres catalanes defensant el front dels Pirineus”. Pels comentaris que es podien llegir, us assegure que havien fet gràcia a un grapat d'homes, que pels perfils que tenen, diries d'ells que són progressistes, independentitstes i d'esquerres.
Veureu, com a dona d'esquerres i progressista que entén bé i veu cada dia més justificable i més necessari el procés d'independència, m'esperava molt més dels meus companys. Quan vaig fer un toc d'atenció a la foto de les guerrilleres catalanes i vaig remetre a les “xiques de Fabra” algú (un home) em va demanar “un poc de sentit comú i de bon humor”. Ja sabeu que jo sóc molt de la broma, però, mireu, ara el bon humor el descartem perquè a les dones no ens agrada que es riguen de les nostres mamelles.
Pel que fa al sentit comú, el meu particularment em fa plantejar-me una pregunta: quan se'ns ompli la boca d'independència, de quin país estem parlant? Ho dic perquè, clar, si en el país resultant d'un procés tan importantíssim per a la nostra cultura i la nostra societat anem a repetir esquemes, jo m'ho vull repensar, perquè al “macho ibérico ” ja li tinc agafat el punt, i en canvi el masclista “progre” no sé de quin peu coixejarà (del d'enmig, supose, com els altres…).
El procés d'independència té sentit si guanyem en conjunt: si les millores són econòmiques, socials, culturals, lingüístiques i d'igualtat de gènere. Té sentit si guanyem tots i totes. Això és el que hauria de dir el sentit comú, o què?